A vora mar

Apareixes nua
entre les ones
de la mar primigènia.
T'estens en les roques,
entre la mar i la terra.

La lluna, reflex nacrat
sobre el bronze del teu cos.

Jo, com una càlida brisa,
t'acarone l'esperit.
Tu, amatent,
la pell esborronada.

Els teus mugrons,
ferm d'anhel,
jo la llengua encuriosida,
juganera, humida.

El teu pitram es balandreja
ansiós pel contacte,
la meua llengua explora
la seua solidesa exultant.

Com bessons gelosos,
tots dos demanen
la mateixa atenció,
penetren delerosos
la boca complaent.

Com l'argilaga,
m'arrapes l'esquena
al penetrar la llengua
la humitat vaginal.

Empés pel deler
del goig proper,
com escull submarí
penetre el càlid mar
del teu desig.

Trenquen les ones,
ardents,
contra els cóssos,
apassionats,
fusionats.
Penetrant,
eixint,
esgarrapant,
xisclant
consumint.

L'orgasme arriba,
com una trencadissa
de porcellana,
omplint l'esperit
de bocins
de passió.

La lluna es reflexa
en els nostres cossos
amerats de recent luxúria.
Les onades llepen
la nostra pell
tèbia d'excitació.

Xavi Vidal