A l'Univers ja parlàvem la nostra llengua. Capítol XIII: INTERLUDI

Convertit en llavor, el vers, el deixeble número 13 sabia que la profecia adquiria un nou significat, i enyorà el buit de l'abans, decebut i adolorit. Però encara conservava l'esperança que no fos més que un interludi, més que una desviació, per arribar a conquerir el pas decisiu i definitiu: la carn convertida en art.

Havia seguit els passos del redemptor (o el trobador, com preferia ésser anomenat) des que sentí els versos, abans dels primers freds. Des que es dirigí a ell dient-li: "Sóc com tu, i almenys parles la meva llengua". Sí, era com ell, però no era com ell.

Com la Violant (la primera deixebla) vivia d'esma el seu dia a dia, despertant-se confús, pensant que potser tot era un somni. Després tornaven a ell les paraules del discurs d'iniciació, reminiscència d'una paràbola somorta, enfonsada per la febre febrosa. Alternant les pregàries amb neguits insatisfets d'abnegació, havia viscut la pluja finíssima de cendres, abans dels arcs que salvaren la vida del ramat de persones ingènues. Havia format part d'una brigada guerrillera, i com a brigadista havia defensat La Paraula. Però no La Paraula entesa en termes majestuosos i rebecs de xavalla espessa; sinó la paraula des de la pròpia puresa.

I ara... Amb un gest d'indignació admetia que sentia gelosia. No podia negar-ho. Sentia enveja de la Violant i de la seva capacitat de somiar somnis humits i pertorbadors; i de l'Eva, de la seva rosa blava i dels seus ulls de color taronja. I de l'Alambina (rebatejada Sònia Olea) pel seu descobriment desmitificador, la seva integritat i la seva transposició submergida. Però sobretot, per sobra de tot i sobrat de tot, sentia enveja de la Violant per haver estat la primera escollida. Per haver xiuxiuejat les primeres paraules del Llibre dels Somnis. I per l'amor que tots sentien per ella.

Ell, que havia viscut les nits màgiques de color taronja, les trobades prohibides sota el Pi, i que havia ofert la seva sang (mil vegades) per curar les ferides de la misèria dels esperits salats. Ell, que esperava ésser designat El Successor, el Primer Trobador després del Mestre, havia descobert amb horror que, entre tenebres amatòries, la puresa del só s'havia trastocat en malestar de conductes seminals laberíntics. Més enllà d'un misteri, la profecia s'havia desviat, cap a la carn... Talaia de la luxúria, no sabien sinó pecar (trampa de dimoni entremaliat de pastorets de salivada espessa). La Violant, allà, estesa, desvalguda, embarassada, sumida en el son profund dels somnis profunds. Connectada a 30x10 elèctrodes sensorials que registraven la polaritat del seu cervell fascinador, voluptuós, furgat i absorbent. Un son sense cicles. Un son de somnis.

El ritme del son i de la vigília no existia, desfet i traginat. REM, i només REM. Visualitzats en els moviments oculars ràpids de la noia eterna. Càustica i improbable, gairebé sorda i muda, l'Eva tenia cura d'aquest son alimentat per cent microgoters de sèrum acròstic. Ell, és clar, havia protestat amb dret de propietari i a desgrat del seu despit. Havia expressat la seva disconformitat. "Moro per tu, redemptor, pels teus designis", havia dit al trobador. "Demana'm el que vulguis, i ho faré". El mestre havia somrigut: "No és tant la quantitat, com la fe, no és tant la passió, com la coherència. Resseguit d'afaitades, abans del primer sol, em negaràs, tres vegades tres", manifestà. Si el mestre havia sentit el seu crit d'horror i negació, mai no ho arribà a saber, perquè la conferència s'havia interromput a causa de les interferències provocades per l'enèsima pluja de meteorits blaus.

Havia rebut l'ordre d'esperar, d'acompanyar i de protegir l'Alambina, i aquest detall encara li causava major sorpresa i irritació. Indignat, fent de mainadera. La nit era fosca. Faltaven poques hores per a la sortida del sol. "Tres vegades tres, em negaràs". Hauria negat l'afirmació a crits, en el mateix ordre i nombre, si no tingués por de cridar l'atenció i posar en perill la vida de les noies. Decidí no decaure, no enfonsar-se'n, llepar-se l'autoestima, romandre pacient, malgrat qüestionar-se la fatalitat atrabiliària, en aparença.

I llavors escoltà els primers udols, exclamatius, humiliants i lascius. En el primer moment no s'adonà de la magnitud de la celebració, fins que començaren a vibrar les campanes i el cel s'omplí de focs d'artifici de celebració gratuïta.

"Què passa?", preguntà l'Eva, fent servir la veu que tant poc feia servir últimament. L'entrada de la Sònia a la cambra respongué la pregunta. Els seus ulls reflectien la por i l'atordiment. "Han caigut!", exclamà, "Els trobadors han caigut! Hem de fugir! El Consell no permetrà la existència de supervivents!". Malauradament, o perquè era la previsió d'un destí fatal que ningú no havia estat capaç d'interpretar en les profecies dels somnis de la Violeta, no tingueren capacitat de reaccionar. Els homes d'uniforme entraren per la finestra, trencant la vidriera en milions de trossets de vidre blavós, armats amb fusells làsers i protegits amb màscares d'alumini i silicona.

D'això feia quatre hores. Ara, amb les mans lligades a l'esquena i la cara destrossada, el tretzè deixeble escopí sang a terra per manifestar amb un últim gemec agònic, per novena vegada (tres vegades tres) que ell no coneixia el trobador, que no havia defensat La Paraula i que mai no havia sentit a parlar del Llibre dels Somnis. Després ho confessà tot.

L'Eva, al fons de l'habitació, se'l mirava amb horror... i pena. A l'exterior de la cambra i a l'interior de l'arc de la ciutat, a través dels altaveus instal·lats a cada cantonada, a través de les gegantesques pantalles plàstiques de les façanes, i escrit amb lletres gòtiques sobre la tela etèria dels grans zepelins d'heli, lligats a terra amb cables d'acer, un únic missatge oficial: EL POBLE NO TÉ DRET D'ESCOLLIR LA SEVA LLENGUA.