REPTE CLÀSSIC CDLXXXI. UNA TRUCADA

Em fa mal tot. De mica en mica em recupero del sotrac. L'accident fou terrible; i terribles les conseqüències que se n'han derivat. Com el trobo a faltar! No puc continuar així. No puc... no puc.
Truquen. Despenjo.
-Nena, sóc jo! -em diuen, i la sang se'm glaça. Si el cor em pogués sortir del pit ja fóra morta.
-Qui és? -bramo; bo i que sé qui és; però sé que no pot ser.
-El teu pare, nena; prou que em coneixes la veu. Sóc el teu pare -insisteix, i vull plorar. No sé si de por o de pena; o potser de les dues coses.
-No ets tu, pare, perquè ets mort! Et vam enterrar ahir! -i el plor se'm deslliga. I llenço l'auricular lluny, ben lluny, i surto al balcó. Necessito aire. Necessito que algú vingui a casa i em faci companyia. Torno a entrar al menjador. Em col·loco l'auricular a l'orella.
-Nena... -em diu. I és una veu ronca, enrogallada. Xisclo i penjo. I gairebé a l'instant torna a sonar el telèfon. M'hi poso.
-Parla'm. Nena. No tinguis por...
-Deixa'm... Per què em fas això? Qui ets? Per què m'espantes?
-Sóc el teu pare...
-El meu pare és mort!
-... -res més que el silenci; i crema el silenci més enllà de la línia. Sento una respiració. Els morts no respiren. Però ahir el vam enterrar -Em vas veure? -em pregunta la veu del meu pare.
-Què vols dir?
-Si em vas veure? Vas veure el teu pare ahir dins la caixa?
-És clar que el vaig veure! Era ell! I era ben mort! Qui és vostè?
-Saps qui sóc. Em coneixes la veu. No cal que em presenti.
-El meu pare és mort!
-I és clar que sóc mort. Però sóc jo. M'has d'escoltar. T'haig de dir una cosa.
-Deixi'm estar! Qui sigui que em parla... vagi-se'n a la merda! Ara trucaré a la policia!
Penjo.
Despenjo nerviosa. Intento teclejar el nombre de la policia. Són tres xifres i no l'encerto. Marco, i quan toca prémer l'última xifra, el dit se'm desvia sempre. Torno a començar. Em torno a equivocar. Truquen a la porta. Corro esperançada. Deu ser la mare. Miro pel visor. Xisclo de goig, és la mare. Plora. Poso la mà al pom. No puc obrir. Torno a mirar pel visor. La mare fa que no amb el cap i continua plorant; no em respon.
-Espera mare, que no puc obrir! -exclamo, i tibo el pom cap a mi. Però no s'obre. No puc... no puc...
Torno a mirar pel visor i ja no hi és.
-Mare! No te'n vagis! Que és que no puc obrir!
Però la mare ja no hi és.
Torna a sonar el telèfon.
-Digui'm -pronuncio amb terror, confiant que sigui algú altre.
-Nena, que sóc jo, el teu pare -insisteix ell -. M'has d'escoltar...
-Està bé... -xisclo, allargant la “e” del mot “bé”, que s'acaba convertint en un udol -. Digues i acabem d'una vegada!
-És clar que sí, petita... Aquesta és la meva noia!
-Què vols? -i vinga a plorar.
-Que què vull? No trobes estrany el fet d'estar tancada aquí al pis, sense poder sortir?
-Sí.
-Des de quan ets al pis, filla?
-No ho sé... Jo... És com si se m'hagués esborrat la memòria. Et recordo a tu, a l'enterrament, dins la...
-Sí. Dins la caixa. No et faci cosa. I... digues... després... després, què més recordes?
-Res. Em recordo aquí. I les teves trucades. I aquesta calor.
-És clar. I saps per què?
-No. -gemego.
-Perquè tu també ets morta, filla. Això és el que et volia dir. Tu et vas morir amb mi a l'accident. Era això el que t'havia de dir saps?

Qualsevol soroll, silenci o cosa
No era res de nou en si mateix però tenia por desprès d'aquella trucada. Por irracional, es deia, però por real!
Li venia de lluny i mai no l'havia pogut superar: aquell penja-robes que a l'a cambra dels pares i malgrat la seva proximitat li evocava una persona en actitud vigilant, resolta, imbatible que, palplantada, no li augurava sinó malastrugança.
Ho pensava desprès, ja de molt més gran: per què? Que ho feia que tingués por d'aquell penja-robes amb la gavardina del pare - i un barret -, a la matinada d'estiu o potser primavera, en que es llevava ben d'hora i tothom dormia encara. Ell sol, a l'alba, en la semi penombra del dia naixent, s'enfrontava a la possibilitat que la gavardina no fos una gavardina sinó un ser, no se quin, perillós, diabòlic.
Anys desprès aquella irracional angoixa el va dur directament a buscar l'ajut del mossèn: pensava que podia morir en ficar-se al llit i dormir-se i pensar-ho li duia un calfred d'una profunditat espaordidora; només una conversa banal amb el capellà li retornava el pols.
Els foscos passadissos, de l'escola li provocaven un temor, un descontrol amb el qual havia de lluitar però del qual se sentia perdedor. Travessar el pas soterrani entre l'edifici de les aules i l'edifici del menjador i dormitoris era quelcom que feia a una velocitat màxima: el comptador de la llum començava a actuar descomptant segons amb un soroll similar als teclats actuals i no es podia perdre el temps en les humides escales que per sota del nivell del carrer donaven pas a l'altre edifici.
Si bé la nit que es quedà sol copiant, castigat, la total atenció a allò que havia de fer l'havia distret suficientment i malgrat les seves presses en sortir-hi, havia pogut completar el càstig sense anguniejar-se massa.
Eren aquelles èpoques de profunda repressió sexual: en la qual no se sabia què, ni com ni on, res de res. Durant molt de temps va pensar que les popes de les dones donaven llet de manera continuada, com les vaques! Cosa que va haver d'aprendre no sé encara de quina estranya manera.
Era quelcom previsible també, però la mort del pare amb el seu cadàver de cos present li duien una situació de neguit a la qual no es podia sobreposar; fins i tot temps desprès, en visitar un altre cop el seu pis, tenia la sensació que els seus sentits li jugarien una mala passada en forma d'al·lucinacions. Ara, n'havia après, sabia que era ell, que era el seu cervell qui li provocava la por, no tant les coses externes, però això no era pas un consol: el cervell t'acompanya tota hora.
Només la seva mare, tot i que ja molt gran li aportava un sentiment de protecció.
Havia esperat, doncs, la trucada a que havia d'enfrontar-se i sentia una por irracional, improductiva, negativa; sabia que se l'endurien, des de feia un temps; res no canviaria, els darrers mesos la mare ja no hi tocava però la soledat en que quedava, soledat amb ell mateix que mai no havia superat podien dur-li efectes esgarrifosos: por a qualsevol soroll, silenci o cosa.

—Et trobo a faltar. Quan ens veurem?
La resposta li va ser arrabassada de les mans per la seva mare. Havia entrat a l’habitació d’amagatotis, li havia arrencat el mòbil dels dits i, amb cara de pomes agres, provava de segrestar-ne paraules que no eren per ella.
—Mare!
—Qui és? —va preguntar cobrint l’aparell amb la mà—. És ell, no?
Sí, és ell, va pensar mentre mirava la seva mare exhibint un somriure rebel, victoriós. La pregunta deixava entreveure que el Jan s’havia adonat de la interrupció i havia callat permetent que el dubte anés creixent fins tornar-se remordiment.
—Hola? —va aventurar la mare, aquest cop sense tapar l’auricular, però amb el mateix èxit.
La Clara va allargar el braç, el palmell enlaire reclamant la seva propietat. La mare va dubtar. Va mudar el rostre. Va tancar el mòbil i el va dipositar sobre aquella mà hostil i tendre.
—T’he dit mil cops que no m’agrada que facis això.
—Que faci què, mare? —va escopir burleta, i acte seguit va utilitzar els auriculars per aïllar-se darrere una cortina de música. La mare encara va provar de traspassar-la, però només va aconseguir que la Clara apugés el volum al màxim.
Va abandonar l’habitació derrotada. Persuadida que tenia raó. Convençuda que la Clara tornava a parlar amb el Jan; que creia que tornava a parlar amb el Jan perquè, fer-ho, era impossible. El Jan era mort des de feia un any. Mort en aquell accident a l’escola, igual com la meitat de la classe. I l’altra meitat n’era testimoni, com la Clara. Com ella mateixa en tant que mestre.
I sí. Havia estat dur, trist i cruel. Però la gent semblava no adonar-se que encara havia estat més dur i més cruel per als que havien quedat, com per la Clara que encara no ho acceptava i imaginava que parlava amb el Jan. Com per ella. Mare, mestre. Mestre i mare.
No podia seguir fent veure que no n’estava segura, que dubtava si la Clara parlava (creia que parlava) amb el Jan o tot plegat era una broma. Si, a la fi, hi havia algú a l’altra banda contenint la respiració, callant l’enjogassada complicitat dels adolescents. Un nou Jan que sa filla no volia revelar-li encara.
Sabia que no era això. Per molt que li agradaria que ho fos, sabia que no era així. Havia estat defugint els problemes. Racionalitzant l’elecció de deixar les coses en mans del temps. Confiant que, poc a poc, tot tornaria a ser com abans i la Clara se’n sortiria tota sola. Com abans! Com si fos possible!
Ella mateixa no se’n sortia sola. Havia començat per tancar-se, esfumar-se dins el seu cap. Amagar-se darrere la seva pròpia cortina. Havia deixat que el Carles se n’anés. Allunyant-lo amb els seus silencis. Torbant-lo amb la seva fredor. Confonent-lo amb la seva absència. Evitant-lo fins a quedar sola, protegida en la seva bombolla d’irrealitat alcoholitzada.
Va apartar la botella que s’insinuava al seu cervell i es va dirigir, decidida, cap a la cambra. Calia començar a enfrontar-se a les coses. La Clara necessitava ajut professional. Segurament, ella també necessitava ajut professional, tanmateix, si no ho pensava fer per ella, sí li ho devia a sa filla. I no ho podia fer sola. No des de la seva cortina ni des de la seva ampolla. Havia de parlar amb el Carles. Seguien sent una família i junts se’n sortirien.
Va obrir el calaix de la tauleta de nit i en va treure el mòbil. El va temperar entre les mans per foragitar-ne la fredor, contemplant-lo, abans de deixar que els dits llisquessin marcant el número. El va deixar sonar un parell de cops abans de dur-se’l, tremolosa, a l’orella.
—Digui… —va sentir la veu familiar, la pausa i la interpel•lació—. Digui?
La veu del Carles sonava greu. Sempre havia estat una veu profunda, però ara era plena de matisos desconeguts. Duia pena, aflicció, un desconsol que lliscava lentament.
—Amb qui parles? —va preguntar una veu femenina desconeguda de fons. Ella va penjar. Potser fora millor ocupar-se’n sola.


*****

—Amb qui parles?
El Carles no va respondre. Va quedar-se escoltant el senyal de la trucada en desconnectar-se i va desar el mòbil sobre la tauleta de nit.
—Qui era?
Una suor freda li recorria l’espinada. Per un moment li havia semblat sentir aquell sanglot tan peculiar de la seva dona. Qui podia ser tan macabre de fer una broma com aquella? Va exhalar un sospir profund buidant els pulmons com li agradaria buidar la ment. No podia ser. Havia estat víctima de la seva imaginació turmentada pel record, tot just ara que començava a refer-se al costat de la Marta. Que començava a mirar endavant.
—Ningú. Es deuen d’haver equivocat.
Per força l’havia traït el record. Encara li quedava molt de camí per aprendre a conviure amb la pèrdua de la Clara i la dona.

Es troba el telèfon mòbil damunt de la barra. El darrer model que ha sortit al mercat d'una conegudíssima marca. El mira, està nou de trinca. Quan, de sobte, la pantalla s'il·lumina. El nom d'Aurèlia apareix a la pantalla. Decideix despenjar i dir que ha trobat l'aparell a la cafeteria on sol prendre el cafè del matí.

-Ja era hora que agafessis el telèfon! -crida una veu femenina des de l'altra banda.
-Jo... no... -balbuceja ell quan l'Aurèlia el talla de nou amb els seus crits.
-No em vinguis amb excuses, que de ben segur que ja has tornat amb ella.

Ell no sap a qui es refereix. Però emet un ahà afirmatiu que encara l'esperona més.

-Ets un malparit, Gerard! Si ja ho sabia jo que la Júlia acabaria ensarronant-te de nou...
-Aurèlia -aconsegueix articular ell-, no és el que sembla.
-Quins nassos! No és el que sembla, no és el que sembla -repeteix sorneguerament ella-. Creus que em mamo el dit? Saps què et dic, que m'oblidis!

Ha penjat abans que ell digui alguna cosa més. O, almenys, que ella li hagi permès. Ha quedat amb un pam de nas enmig de la cafeteria, però ningú no sembla haver-lo escoltat. Paga i marxa a corre-cuita. Desorientat degut a la trucada. Hauria d'haver tornat el telèfon al cambrer però no ha gosat. Se l'ha posat a la butxaca com si res. Entre els seus pensaments, l'aparell vibra. Torna a aparèixer el nom d'Aurèlia a la pantalla. Despenja i, automàticament, ella comença a cridar de nou, amb la veu plorosa.

-I no t'has preocupat per res, ni m'has telefonat per veure com em trobo!
-No m'has deixat... -pronuncia ell, que queda astorat perquè no ha transcorregut ni un minut d'ençà que l'Aurèlia ha penjat.
-Ja no és com abans..., Gerard, que no deixaves de trucar-me a qualsevol hora. Que estàs amb aquella pècora, oi? Digues-li que s'hi posi, a veure si té el que ha de tenir!
-No, Aurèlia, estic sol. No hi ha...
-Ja, enganya a una altra, home! Ja n'estic fins al capdamunt, saps? Vull que ens veiem aquest vespre mateix!
-Crec que t'estàs precipitant... -diu ell sense pensar en la resposta que l'Aurèlia pugui donar.
-Ah, que la tens a casa teva una altra vegada?
-No, prefereixo que no ens veiem, només és això.

L'Aurèlia ha callat i ell es preocupa: -Estàs bé?
-Com vols que estigui bé! Em tens nerviosa per les teves mentides, i per aquella gossa...
-Dona, que la Júlia no té la culpa de res... -diu ell, de nou sense pensar.
-Ja l'estàs defensant, com sempre havies fet quan parlàvem de la teva dona! -Ja sap alguna cosa més de la Júlia. I suposa que l'Aurèlia és la nova parella, o xicota, o amant, de l'esmentat Gerard.
-Escolta, Aurèlia, no la defenso. I ara he de deixar-te, que entro a la feina.
-Si que has corregut i t'has espavilat, noiet! Si a casa només feies que escalfar el sofà i gastar les cerveses que jo comprava... I, mira-te'l ara, fins i tot amb feineta...
-Adéu, Aurèlia -ara és ell qui ha penjat. Està cansat de discutir amb l'Aurèlia. I de defensar-se de coses que són alienes a ell.

Entra a l'edifici i, com de costum, gairebé no saluda la Fàtima, que s'està a la recepció, i prem el botó de l'ascensor. Ningú no s'immuta quan apareix a la redacció. És el típic solitari que calla durant hores i és absorbit per la feina i la pantalla de l'ordinador. No esmorza acompanyat, refusa el contacte amb els companys i pocs saben de la seva vida privada. Per no dir que és completament desconeguda per a tothom. No té anells que indiquin que és casat i no se li coneixen flirtejos ni parelles estables. En Damià, que és el més proper a ell i amb qui manté més afinitats, per qüestions d'espai que per complicitat, alça el cap quan ell s'asseu al seu lloc de treball. La primera cosa que fa en seure és deixar el mòbil trobat damunt de la taula.

-Mira com se'ls gasta! -exclama en Damià i deixa escapar un xiulet d'admiració: -Mòbil nou!!

Ell no respon i segueix amb allò que estava redactant abans d'anar a esmorzar. Diligències avorrides i monòtones que no necessiten una ment lúcida ni creuar paraules amb l'altra gent. Avui, però, ell està pendent del mòbil, a cada moment l'inspecciona, comprova que la bateria encara estigui plena, s'estranya que l'Aurèlia estigui tan callada. La imagina ofesa, plorant desconsoladament damunt del sofà. O del llit. En penombra o a les fosques del tot. Ho visualitza tot, com si hagués estat alguna vegada en aquell apartament bevent cerveses durant tota la tarda. Ara se sent malament per l'Aurèlia. No sap dir per quin motiu però l'ha feta sofrir amb tot el que li ha dit. I tan fàcil que era dir la veritat... Si no telefona abans que plegui, ho farà ell mateix i es disculparà. Acceptarà la cita que li ha proposat i aclarirà l'embolic. Però segueix preocupat i amb el cap ple de cabòries.

A la quarta vegada que ell comprova que el mòbil funciona perfectament, en Damià, que sempre sol burxar el personal, li copeja l'esquena:

-Què passa, home! Que ha de telefonar-te la mamà per saber a quina hora t'ha d'escalfar el dinar? No et facis il·lusions que aquest mòbil no fa miracles! Qui ha de trucar-te, a tu, ànima trista!? -i esclafeix a riure sorollosament.


d.