Detall intervenció

Repte Clàssic CDLXVII (467) Vivències o no (millor aquí; amb etiquetes tancades)

Intervenció de: deòmises | 23-05-2011

Un cop més em toca proposar-vos un tema per mirar de provocar-vos l'escriptura. I, com sempre, he estat pensant diversos temes que podien animar.

M'he decantat pel de la història d'un fet autobiogràfic (o no). M'explico: quina és la línia que separa un relat d'una vivència pròpia o aliena d'una història completament inventada? Us proposo que expliqueu una anècdota/vivència/la primera vegada de... en primera persona (singular o plural) i que em (ens) feu dubtar de la seva font d'inspiració, és a dir, si ha estat vivència autobiogràfica o un moment d'inspiració lúcid.

No sé si he sabut explicar-me...



Plec de condicions:



Termini: des d'ara mateix fins dimarts 31 de maig, a les 17h
Paraula clau: anècdota
Condició especial: el relat ha de ser explicat en primera persona (del singular o del plural, indistintament)
Extensió: de 250 a 1500 paraules


*



Gràcies per endavant i espero que la proposta us animi,


d.


Respostes

  • RE: Repte Clàssic CDLXVII (467) Vivències o no (millor aquí; amb etiquetes tancades)
    XvI | 25/05/2011 a les 21:35
    Vaig rebre la invitació una d’aquelles nits càlides i avorrides. Em costaria precisar quina perquè al servei militar podies gaudir d’una monòtona successió de nits similars. Com anècdota podria dir que va ser l’única nota positiva que va tenir tot plegat, ja que el que sí recordo és que em tocava imaginària i aquella notificació va servir per mantenir-me ben despert. El text, concís i gens poètic, em comunicava que em transferien a la Unitat Especial i que m’havia de presentar a administració amb aquella missiva l’endemà mateix de rebre-la. La “Unitat Especial” tal com sona, amb aquelles majúscules que li donaven importància i aquella indeterminació que la vestia de misteri, era coneguda només per mitjà de rumors, llegendes de caserna, històries de l’amic d’un amic que té un amic… No s’hi accedia com a càstig, igual com passava amb altres grups d’operacions especials, ni per sol•licitud voluntària; si fos així, jo segurament no hi hauria entrat mai ja que el meu avi només em va llegar dos savis consells: «mai t’ofereixis voluntari per a res i procura passar sempre desapercebut» i jo els he aplicat sempre amb èxit des de l’escola fins a la feina passant per la universitat. Els candidats eren seleccionats pel propi cos en funció de les seves habilitats, per això em va estranyar que em triessin per formar part d’aquell selecte grup d’operacions especials.
    Quan li vaig preguntar al Comandant, un paio ferm de pell de cuir amb cicatrius amagades, en què havia destacat jo, em va dir que en cinisme i que no tenien gaire clar si allò els resultaria útil, però que m’ho prengués com una mena d’experiment.
    No cal dir que no em va fer massa gràcia. Amb tot, a l’exèrcit no acostuma a preocupar-li gaire si les coses et fan gràcia o no i el Comandant no em va mostrar el menor indici que es poguessin presentar al•legacions, per tant vaig optar per mostrar un regraciament discret i poc voluntariós, i vaig provar de prendre-m’ho com un experiment. Amb el temps, malgrat que la instrucció era força més dura, també vaig aprendre mirar-m’ho pel costat bo. Hi havia alguns privilegis: havíem de ser capaços de passar desapercebuts si ens desplegaven rere les “línees enemigues” i, amb aquesta excusa, se’ns permetien certes llicències estilístiques en el nostre aspecte físic. Un caramel com aquell era difícil de rebutjar, de manera que vaig invertir els set mesos d’instrucció en deixar créixer unes grenyetes free-style força envejables. A més, malgrat que seguia formant part de la tropa obligada, aquella destinació em regalava un tracte equidistant per part dels regulars entre l’enveja i la por molt adient al meu tarannà reservat.
    A la Unitat, tots teníem sobrenom. El meu era Shiba. La versió oficial era que els resultava més fàcil de pronunciar que Xavi. La meva sospita era que, com el cinisme és invisible i no es pot dir que destaqués, precisament, en cap disciplina, em tenien per una mena de mascota. En qualsevol cas, com no m’ho van dir mai a la cara i eren perfectament capaços de fer-ho, potser la seva versió era més sincera del que em pensava. Aquells paios, els meus companys d’armes, no havien estat seleccionats en virtut de la seva ironia ni la seva subtilesa; el que no era una mena de MacGiver recordava un M. A. Baracus i tots tenien la capacitat de rebentar closques sense perdre els anells. N’hi havia que fins i tot ho havien fet en algun bar i n’havien sortit indemnes i somrients davant les mirades equidistants dels P.M. Eren ben bé de la mena de gent que voldries tenir a prop si mai hi havia cap conflicte. Sempre que fossin dels teus, és clar. En James Hetfield ho expressava molt bé a la lletra d’aquella cançó quan deia: «For a hill men would kill, why? They do not know. Suffered wounds test there their pride».
    Evidentment, no tot eren flors i violes. La reputació de la Unitat no era gratuïta i si es perllongava al llarg dels anys era perquè de tant en tant en passava alguna de sonada. Sense anar més enrere en el temps, mentre jo hi vaig ser, en una ocasió ens van deixar a l’altra banda de la frontera amb França sense avisar-nos, és clar, en un d’aquells simulacres que excedien, segons el meu humil criteri, la pròpia definició de simulacre. No sé si vaig ser prou cínic en aquella ocasió, però com que era l’únic que xampurrejava el francès em vaig guanyar el dret a ser considerat útil pels meus companys —i crec que va ser a partir d’allò que van insistir molt en la versió oficial del meu àlies—. En qualsevol cas, molt més útil que els uniformes de campanya, les fulletes que dúiem al casc, i les armes amb munició de salva que vam haver de traginar, junt amb el ridícul d’aquella grotesca i injustificable fila, fins a l’altre costat de la frontera. Per sort l’únic que ens va veure va ser el pagès aquell que es va creure, o ho va fer veure, que estàvem de maniobres conjuntes i ens havíem perdut. Gràcies a les seves amables indicacions ens en vam sortir d’una manera molt més digna que aquells soldats britànics que van ser enxampats per la policia local de Granada mentre feien escalada en la seva pròpia versió de simulacre.
    Tanmateix, cap de les operacions o putades que ens van fer va ser comparable a la que ens va permetre llicenciar-nos abans d’hora i amb honors. També va ser una nit càlida i avorrida. El Comandant ens va sorprendre amb una crida urgent a sortir en una missió secreta. No obstant, aquella vegada no li vaig veure l’habitual somriure sorneguer que li forçava la pell adobada i li tibava les cicatrius amagades. Vam sortir del barracó amb el farcell sempiternament preparat i ens vam topar amb un helicòpter Cougar que esperava, amb les pales manses, carn per omplir-se les tripes. Li vaig preguntar al Comandant què passava, crec que abans de pujar, mentre m’empenyia per fer-me pujar i un cop dins l’helicòpter, i no recordo si em va respondre el primer cop o el tercer, però sí que em va deixar glaçat. Ens va dir que allò no era un simulacre i ens va passar un manual d’operacions que tenia, pel cap baix, dues-centes pàgines. El vaig fullejar i, n’estic segur, amb cara de babau li vaig dir que estava en anglès, però enlloc de fotre’m un calbot com en altres ocasions, me’l va treure de les mans, va comprovar el que li deia com si es sorprengués d’haver-ho passat per alt, i ens va dir: «tant li fa, us el resumiré; si veieu res d’estrany dispareu». En aquell moment creia que no es podia estar més acollonit, però m’equivocava. No he passat tanta por en ma vida com quan ens van dir que arribàvem al destí i que ens preparéssim per saltar. Vaig mirar a través de les ulleres de visió nocturna i vaig veure un munt de taques blanques desplaçant-se amunt i avall a sota nostre. Si era l’enemic, ens superava en una proporció de deu a u. El dit encara em tremolava al gallet quan vam posar peu a terra però, per sort, no vaig disparar. D’haver-ho fet tindria el dubtós honor d’haver mort una cabra en combat. Vam deixar que aquelles ex-taques blanques s’esmunyissin sense baixes i vam envoltar el campament enemic. El cos se’m relaxava perquè la seva visió era molt menys amenaçadora, tot just una tenda aïllada sense ningú fent guàrdia. La vam envoltar i per megafonia vam instar els ocupants a sortir-ne desarmats. Per fortuna els havíem sorprès dormint i desprevinguts i van avenir-se a sortir amb unes cares més aterrades que la meva.
    L’èxit es palpava en l’aire. Potser incloïa una lleu dosi de decepció o d’enyorança entre els meus companys davant l’absència de la flaire de la pólvora que, en tot cas, era més un posat que altra cosa perquè jo els havia vist prémer les barres amb força fins a fer sonar les dents mentre volàvem en el Cougar cap al nostre destí incert, amb les mirades perdudes en pensaments insondables i una col•lecció completa de tics diversos als dits; «take a look to the sky just before you die, it’s the last time you will» que cantava aquell.

    Per la meva part, què voleu que us digui? Segueixo tenint molt clar per on es podien fotre l’illot aquell del Perejil.
    • manca el títol: For whom the bell tolls
      XvI | 25/05/2011 a les 21:36
    • For whom the bell tolls (millor aquí)
      XvI | 25/05/2011 a les 21:54
      Vaig rebre la invitació una d’aquelles nits càlides i avorrides. Em costaria precisar quina perquè al servei militar podies gaudir d’una monòtona successió de nits similars. Com anècdota podria dir que va ser l’única nota positiva que va tenir tot plegat, ja que el que sí recordo és que em tocava imaginària i aquella notificació va servir per mantenir-me ben despert. El text, concís i gens poètic, em comunicava que em transferien a la Unitat Especial i que m’havia de presentar a administració amb aquella missiva l’endemà mateix de rebre-la. La “Unitat Especial” tal com sona, amb aquelles majúscules que li donaven importància i aquella indeterminació que la vestia de misteri, era coneguda només per mitjà de rumors, llegendes de caserna, històries de l’amic d’un amic que té un amic… No s’hi accedia com a càstig, igual com passava amb altres grups d’operacions especials, ni per sol•licitud voluntària; si fos així, jo segurament no hi hauria entrat mai ja que el meu avi només em va llegar dos savis consells: «mai t’ofereixis voluntari per a res i procura passar sempre desapercebut» i jo els he aplicat sempre amb èxit des de l’escola fins a la feina passant per la universitat. Els candidats eren seleccionats pel propi cos en funció de les seves habilitats, per això em va estranyar que em triessin per formar part d’aquell selecte grup d’operacions especials.
      Quan li vaig preguntar al Comandant, un paio ferm de pell de cuir amb cicatrius amagades, en què havia destacat jo, em va dir que en cinisme i que no tenien gaire clar si allò els resultaria útil, però que m’ho prengués com una mena d’experiment.
      No cal dir que no em va fer massa gràcia. Amb tot, a l’exèrcit no acostuma a preocupar-li gaire si les coses et fan gràcia o no i el Comandant no em va mostrar el menor indici que es poguessin presentar al•legacions, per tant vaig optar per mostrar un regraciament discret i poc voluntariós, i vaig provar de prendre-m’ho com un experiment. Amb el temps, malgrat que la instrucció era força més dura, també vaig aprendre mirar-m’ho pel costat bo. Hi havia alguns privilegis: havíem de ser capaços de passar desapercebuts si ens desplegaven rere les “línees enemigues” i, amb aquesta excusa, se’ns permetien certes llicències estilístiques en el nostre aspecte físic. Un caramel com aquell era difícil de rebutjar, de manera que vaig invertir els set mesos d’instrucció en deixar créixer unes grenyetes free-style força envejables. A més, malgrat que seguia formant part de la tropa obligada, aquella destinació em regalava un tracte equidistant per part dels regulars entre l’enveja i la por molt adient al meu tarannà reservat.
      A la Unitat, tots teníem sobrenom. El meu era Shiba. La versió oficial era que els resultava més fàcil de pronunciar que Xavi. La meva sospita era que, com el cinisme és invisible i no es pot dir que destaqués, precisament, en cap disciplina, em tenien per una mena de mascota. En qualsevol cas, com no m’ho van dir mai a la cara i eren perfectament capaços de fer-ho, potser la seva versió era més sincera del que em pensava. Aquells paios, els meus companys d’armes, no havien estat seleccionats en virtut de la seva ironia ni la seva subtilesa; el que no era una mena de MacGiver recordava un M. A. Baracus i tots tenien la capacitat de rebentar closques sense perdre els anells. N’hi havia que fins i tot ho havien fet en algun bar i n’havien sortit indemnes i somrients davant les mirades equidistants dels P.M. Eren ben bé de la mena de gent que voldries tenir a prop si mai hi havia cap conflicte. Sempre que fossin dels teus, és clar. En James Hetfield ho expressava molt bé a la lletra d’aquella cançó quan deia: «For a hill men would kill, why? They do not know. Suffered wounds test there their pride».
      Evidentment, no tot eren flors i violes. La reputació de la Unitat no era gratuïta i si es perllongava al llarg dels anys era perquè de tant en tant en passava alguna de sonada. Sense anar més enrere en el temps, mentre jo hi vaig ser, en una ocasió ens van deixar a l’altra banda de la frontera amb França sense avisar-nos, és clar, en un d’aquells simulacres que excedien, segons el meu humil criteri, la pròpia definició de simulacre. No sé si vaig ser prou cínic en aquella ocasió, però com que era l’únic que xampurrejava el francès em vaig guanyar el dret a ser considerat útil pels meus companys —i crec que va ser a partir d’allò que van insistir molt en la versió oficial del meu àlies—. En qualsevol cas, molt més útil que els uniformes de campanya, les fulletes que dúiem al casc, i les armes amb munició de salva que vam haver de traginar, junt amb el ridícul d’aquella grotesca i injustificable fila, fins a l’altre costat de la frontera. Per sort l’únic que ens va veure va ser el pagès aquell que es va creure, o ho va fer veure, que estàvem de maniobres conjuntes i ens havíem perdut. Gràcies a les seves amables indicacions ens en vam sortir d’una manera molt més digna que aquells soldats britànics que van ser enxampats per la policia local de Granada mentre feien escalada en la seva pròpia versió de simulacre.
      Tanmateix, cap de les operacions o putades que ens van fer va ser comparable a la que ens va permetre llicenciar-nos abans d’hora i amb honors. També va ser una nit càlida i avorrida. El Comandant ens va sorprendre amb una crida urgent a sortir en una missió secreta. No obstant, aquella vegada no li vaig veure l’habitual somriure sorneguer que li forçava la pell adobada i li tibava les cicatrius amagades. Vam sortir del barracó amb el farcell sempiternament preparat i ens vam topar amb un helicòpter Cougar que esperava, amb les pales manses, carn per omplir-se les tripes. Li vaig preguntar al Comandant què passava, crec que abans de pujar, mentre m’empenyia per fer-me pujar i un cop dins l’helicòpter, i no recordo si em va respondre el primer cop o el tercer, però sí que em va deixar glaçat. Ens va dir que allò no era un simulacre i ens va passar un manual d’operacions que tenia, pel cap baix, dues-centes pàgines. El vaig fullejar i, n’estic segur, amb cara de babau li vaig dir que estava en anglès, però enlloc de fotre’m un calbot com en altres ocasions, me’l va treure de les mans, va comprovar el que li deia com si es sorprengués d’haver-ho passat per alt, i ens va dir: «tant li fa, us el resumiré; si veieu res d’estrany dispareu». En aquell moment creia que no es podia estar més acollonit, però m’equivocava. No he passat tanta por en ma vida com quan ens van dir que arribàvem al destí i que ens preparéssim per saltar. Vaig mirar a través de les ulleres de visió nocturna i vaig veure un munt de taques blanques desplaçant-se amunt i avall a sota nostre. Si era l’enemic, ens superava en una proporció de deu a u. El dit encara em tremolava al gallet quan vam posar peu a terra però, per sort, no vaig disparar. D’haver-ho fet tindria el dubtós honor d’haver mort una cabra en combat. Vam deixar que aquelles ex-taques blanques s’esmunyissin sense baixes i vam envoltar el campament enemic. El cos se’m relaxava perquè la seva visió era molt menys amenaçadora, tot just una tenda aïllada sense ningú fent guàrdia. La vam envoltar i per megafonia vam instar els ocupants a sortir-ne desarmats. Per fortuna els havíem sorprès dormint i desprevinguts i van avenir-se a sortir amb unes cares més aterrades que la meva.
      L’èxit es palpava en l’aire. Potser incloïa una lleu dosi de decepció o d’enyorança entre els meus companys davant l’absència de la flaire de la pólvora que, en tot cas, era més un posat que altra cosa perquè jo els havia vist prémer les barres amb força fins a fer sonar les dents mentre volàvem en el Cougar cap al nostre destí incert, amb les mirades perdudes en pensaments insondables i una col•lecció completa de tics diversos als dits; «take a look to the sky just before you die, it’s the last time you will» que cantava aquell.

      Per la meva part, què voleu que us digui? Segueixo tenint molt clar per on es podien fotre l’illot aquell del Perejil.
  • UNA ANÈCDOTA SINGULAR
    Núria Niubó | 27/05/2011 a les 11:37



    Avui parlava amb la Tata, la meva gossa, és una braco de nou anys. No és pas que m’hagi trastocat, no, és que ella em compren.

    Comparant la seva edat amb la meva, tenim gairebé la mateixa, i, casualitats de la vida, hem patit els mateixos mals. Jo, mastectomia, ella també, jo, perforació de timpà de l’oïda esquerra, ella també, i l’esquerra! A mi em surten canes, a ella també, i no cregueu que sigui massa normal en els gossos, jo tinc artrosis, ella també! En quant als gustos culinaris, ja sé que no té massa mèrit que li agradi el mateix que a mi, d’això en diríem costums. Però, que me’n digueu de la música? Quan sec a la butaca a escoltar els clàssics, ella jeu al meu costat relaxada, movent la cua en els “al•legrettos” o deixant anar un llarg i fons udol en els aguts. Curiosament, quan ballo al ritme de blues, ella contorneja i rodola al meu costat.

    I tornant a la conversa, aquest matí li deia,
    — Tata, avui t’he de portar a la veterinària, aquella noia tan simpàtica que sempre et dóna pastetes, apa, ves a buscar l’arnés!

    Quan anem a passejar només cal que li digui...
    — Tata, ves a buscar l’arnés! I torna ràpid, amb arnés i corretja a la boca, saltironant i movent la cua al cent. Però avui no ha tornat.

    Jo esperava tranquil•la, tot fent el meu cafetet i quan m’he adonat que no venia, surto al garatge, i res, surto al jardí, i res, de tant que l’he cridat fins i tot la veïna m’ha preguntat que passava. La porta de fora era ben tancada, tenia que estar dins de casa!
    Després de quasi mitja hora buscant-la, esgotada, m’he quedat palplantada en mig del garatge, volent imaginar on és podia haver amagat, de sobte, en aquell silenci, en que només em sentia els batecs accelerats del cor de tanta excitació, sento un lleu gemec i un trits panteix, desplaçant-me poc a poc, arribo al cotxe, m’agenollo al terra i …

    —Déu meu, Tata! com has pogut posar-te aquí sota?

    Allí estava, entre cotxe i terra, panteixant i tremolant tota.
    Sabia que m’entendria, agafant l’arnés li he ensenyat com el tancava dins una bossa , i li he dit,

    —Surt bonica, surt, que no hi anirem.

    Poc a poc ha sortit, seient davant meu, amb ullets de clemència i llepant-me les mans.
    Hem passat la resta del matí a la saleta, relaxant-nos tot escoltant música. A la tarda, ha vingut la veterinària a casa i la vacunació ha estat molt menys traumàtica.

    És clar que el preu no és el mateix, però la meva Tata s’ho val!
  • L'ametlla "amarganta"
    nuriagau | 27/05/2011 a les 16:00
          Quan les parpelles cobreixen els teus ulls verds, encara t’assembles més al teu pare. Reposes amb la placidesa que atorga aconseguir viure acomplint els somnis d’infant. Al compàs del vaivé de la respiració, em bressoles la mà, que descansa sobre el teu pit, mentre et contemplo. Temo que, quan em vegis, ens penedim de la nit que hem passat junts, malgrat que cap dels dos tinguem ningú amb qui haver de passar comptes. Tan sols hem saldat un assumpte pendent.

          Quan ens vam trobar ahir, venia de sopar amb unes amigues. Havíem rigut molt explicant-nos anècdotes. Un parell van proposar anar a ballar i m’hi vaig apuntar sense dubtar. Cal aprofitar que els nens estan passant el cap de setmana amb el seu pare. En entrar i veure’t a la barra, vaig sentir que aquella situació ja l’havia viscuda i no era fruit de la imaginació. Em vas reconèixer i em va alegrar. A una dona li afalaga pensar que es conserva igual que fa vint anys. T’adreçares a mi amb la mateixa franquesa que em tenies de petit. I mentre em deies que t’acabava de deixar la parella i ploraves, em va venir la imatge del dia que m’explicaves que els teus pares s’havien separat, tot sanglotant. És capriciós el funcionament de la memòria: conservo molts detalls del meu primer any de mestra i, en canvi, n’oblido molts de l’actual. Potser tu ni ho recordes. Participàvem a una Cantada de cançons tradicionals catalanes a la plaça de l’ajuntament de L’Hospitalet. I mentre actuaven els nens d’una altra escola, et vas apropar a parlar-me. Jo et vaig consolar com vaig poder, simulant sorpresa per la notícia. Més aviat, però, era quelcom que esperava.

          Suposo que el teu pare no et deu haver explicat mai que ell i jo havíem tingut una cita abans d’aquella sortida. Encara no entenc com la vaig acceptar. Em sentia atreta cap a ell; com tu, era un home atractiu i intel•ligent. Després de sopar plegats, vam anar a prendre una copa i ballar a la mateixa sala on ens hem trobat tu i jo avui. Em va confessar que la relació amb la teva mare no anava bé. I també em va revelar un petit secret teu: deia que estaves enamorat de mi, de la teva senyoreta. Mirant-me amb els seus ulls marrons, em va deixar clar que et comprenia perfectament perquè em considerava una jove encantadora. No cal que t’expliqui quines intencions tenia, tot i que assegurava que respectaria el que jo decidís. I va ser cert. No sé si per por, per ètica professional, per respecte a la teva família, pel què diran, per... La veritat és que li vaig demanar que m’acompanyés a casa dels meus pares i la nit va acabar aquí.

          I mentre et contemplo, et parlo francament amb la tranquil·litat que dóna saber que no t’escolten. Que diferent es viuen les coses quan un té vint anys, de quan en té trenta, quaranta...

  • Experiència novíssima (Memòries amnèsiques I; 9)
    Ayurveda | 31/05/2011 a les 01:58
    Sempre recordaré les vacances a Andorra i a la Cerdanya. Quan la família aprofitava per desconnectar d'escoles i de feines. I teníem temps d'esbarjo per jugar i córrer, pescar granotes en una bassa de Bellver de Cerdanya o llençar a l'Envalira petits vaixells rudimentaris, fets amb un tros de paper o un paquet de cigarretes. I les estades al càmping, acampats enmig d'unes parcel·les encarades a la muntanya. Aquelles muntanyes negres i altíssimes, jo que estava avesat al paisatge de la platja, que semblaven caure'ns al damunt, de tan imponents.

    I també recordaré els controls a les duanes, somriures per l'entusiasme d'haver d'aturar-nos perquè travessàvem la frontera, una experiència novíssima, i els ulls que anaven de bòlit mirant-ho tot, confonent les vaques amb els cavalls o embarbussant-me en pronunciar palons quan em volia referir als pantalons... I la neu a les mans, mullada, que pensava que mai no canviaria d'aspecte, un aspecte virginal i impolut. I les tifes de les vaques, que això sí que era inconfusible...

    Recordaré sense esforços que el pare aparcava a l'embassament d'Oliana per quedar bocabadats davant d'una presa, una enorme estructura que retenia l'aigua fins que s'alliberava quan calia. Un pendent que esborronava i m'adonava de la meva petitesa... I les coques i el pa d'Organyà, i les construccions dels Pirineus, de la tranquil·litat de la llera del Segre en plena Cerdanya, de poder baixar-lo amb canoa, de fer amistat amb nens i nenes d'altres nacionalitats i poder entendre'ns amb la llengua del joc. De tenir ínfules de convèncer el pare perquè em comprés una canya de pescar...

    Però, malgrat tot, l'anècdota que més m'ha quedat gravada és el primer dia de restaurant. No ha estat mai costum d'entaular-nos fora de casa, els pares sempre van preferir els àpats a casa, les celebracions amb elements casolans i pastissos amb un aspecte poc sofisticat però deliciosos. Així que, el primer cop que ens entaulem de restaurant és a la Seu d'Urgell. No tinc l'edat perquè se'm doni una carta. Per tant, menjaré allò que em demani el pare o la mare. Una amanida comperta, per compartir-la entre els cinc membres de la família (el pare, la mare, les dues germanes més grans i jo), una safata que ha d'acabar amb la meva gana si la miro més del compte... I escudella i carn d'olla per a cinc també. Les postres se m'han esborrat de la memòria, i la salabror de tanta carn de porc en l'escorregut i en el brou.

    Avui, quan parlem d'aquell àpat, sense saber per quin motiu vam entaular-nos en aquella ocasió, tothom coincideix en el mateix. Massa porc, gens equilibrada la quantitat dels tipus de carn (tantes parts de vedella, tantes de xai, tantes de porc, i ploma i...). Però ningú no recorda la remolatxa de l'amanida. La dolçor avinagrada d'aquella hortalissa carnosa i granat, que per primera vegada vaig menjar. I que, fins als nostres dies, ha connectat les papil·les amb la memòria d'aquella ocasió quan l'he menjada de nou. Potser és una anècdota sense importància, però retrocedeixo uns anys i retorno al moment en què el món m'oferia sorpreses en qualsevol fet ordinari. Com menjar una vulgar remolatxa o meravellar-me per la proximitat del riu.


    Ayurveda
  • Canta!!
    NUNU | 31/05/2011 a les 13:48
    Als 14 anys feia curses de cotxes de coixinets. Des dels 15 que feia de “comissari” als Ral•lis i curses de muntanya. Als 17 vaig fer mitja temporada de karting. Als 18 ja portava dos anys conduint per Barcelona, i em vaig treure el carnet. Ja podia anar a veure “trams” de Ral•li (ara en diuen “especials), amb el cotxe del pare o amb el del meu germà. Als 19 anys vaig tenir la sort de fer-me amic d’uns aficionats a l’automobilisme que feia poc havien fundat una associació que poc després seria una de les millors (o la millor) escuderia catalana (que és el mateix que dir la millor de l’Estat).
    Se’m va presentar la ocasió de fer de copilot en un Ral•li, i no vaig dubtar a acceptar. I després un altre, i un tercer. Eren curses semilegals, o directament il•legals, organitzades per un pilot famós. Corríem amb cotxes “de sèrie”, és a dir, tal com els portem pel carrer. De fet, la gran majoria eren cotxes llogats, manllevats dels pares, de la tieta o dels germans grans. Tres ral•lis amb dos pilots diferents.
    Un bon dia, el copilot habitual d’un amic estava indisposat, o tenia problemes de feina, no recordo. La qüestió és que em va oferir de fer-li de copilot al Ral•li Osona. El cotxe era un Seat 124-2000, de grup 2. En aquella època (parlo de fa mes de 30 anys) era un cotxe competitiu, amb 170 CV, quatre carburadors, relació de canvi “tancada”, i molts altres aspectes com ara la suspensió dura, les llantes lleugeres, la mida dels pneumàtics i la seva qualitat, que el feien no solament “competitiu”, sinó “punter” i molt llaminer.
    No vaig dubtar en acceptar. Jo en un FL de grup 2!! Quina passada! A més, amb la meva trajectòria dins el mon del motor, als 19 anys, creia estar a l’altura del que fos, doncs ja ho havia vist tot.
    Els ral•lis del Zanini Ràcing que havia fet eren secrets, a dues passades, de manera que en la primera passada preníem les notes per a la segona. El que ara anava a fer era del tot diferent.
    Varem quedar el cap de setmana anterior, divendres a la tarda, per anar a entrenar. Entrenar consisteix en fer una passada pel recorregut de l’especial, de longitud variable, entre 6 i 20 Qm, prenent “notes”: referències de les corbes, els seus radis, la manera de traçar, on frenar, etc.... Un cop fetes les “notes”, es tractava de repassar-les per a comprovar la seva exactitud, variar el seu contingut i, finalment, comprovar les corbes més ràpides, que son les que permeten guanyar més tremps.
    La primera decepció la vaig tenir quan vaig veure que no portava el 124-2000, sinó que va venir en Vespa. Amb el meu cotxe, varem anar fins l’Aeroport del Prat, on varem enfilar-nos en un magnífic Opel Corsa de 950 cc i de 50 CV, prèvia signatura del contracte de lloguer. Jo pensava que pujaria a l’FL (que és com en diem dels 124 far quadrat) i em veia dins un Corsa.
    La segona decepció la vaig tenir a l’hora de començar a prendre notes del primer tram. Romagats – Collsaplana. Llibreta nova, segon full, poso el nom del tram, localització, punt quilomètric de començament i final.
    - Au, som-hi, Vicenç.
    I em comença a dictar:
    - cincuenta, en raíl frenar - derecha larga seis abre final siete...
    - Alto! Què és això, Vicenç? No creuràs que cantaré les notes tota la nit en espanyol?
    Petita discussió, i el vaig convèncer de que calia fer-ho tot en català, i que si no començava ja, molt aviat se sentiria fora de lloc. Va transigir quan va veure que si li cantava en català se sentia més segur que quan li cantaven (als altres copilots) en espanyol.
    Varem passar tot el cap de setmana entrenant, sobre tot de nits, doncs la prova era nocturna. En Vicenç estava satisfet de la meva feina, i això m’agradava, doncs per a mi era tot un ídol, un exemple a seguir. Conduïa molt bé, sense prendre riscos excessius, sense maltractar la mecànica i amb molta seguretat.
    Arribat el dia de la prova, pensava que tastaria el 124-2000, com a mínim de camí fins a Vic. Però no, el cotxe el varen dur els mecànics, dalt d’un remolc. No m’hi vaig enfilar fins moments abans de la sortida, a la Plaça Major de Vic. Des d’allà fins el primer tram, Romagats – Collsaplana, hi havia una 6 o 10 minuts, poca cosa, i varem anar poc a poc, ja que es tracta d’un recorregut pràcticament urbà. Estava realment impacient per assaborir la vivència que estava a punt de començar.
    Situats la línia de sortida, em preparo la llibreta de les notes, ens posem el casc, arnesos ben tivats. Quinze segons. Crono a punt.
    Deu. Cinc, quatre, tres, a cada segon en Vicenç donava un cop de gas, pujant el motor fins a les 5500 voltes, per tal de que el “zero” coincidís amb un cop de gas.
    L’adrenalina m’anava pujant, mai havia sentit roncar aquell meravellós motor.
    Avanço les notes: “cinquanta i frenar al rail per dreta sis obrir final set i 70”
    Primera engranada, dos, aguantava el fre de ma, un, fora!.
    El dos litre roncava sempre entre 6800 i 7500 voltes, gràcies a la relació tancada del canvi. El soroll em va posar la pell de gallina. Els 170 cavalls eren de debò. Em vaig quedar arrapat al respatller. Primera, segona, tercera, quarta, dos segons a fons i una frenada brusca, més que brusca, poderosa, un lleuger balanceig, una marxa menys i enfilem la corba a dreta en tercera, el cotxe de costat descrivint una corba dins la corba, anant cap a l’exterior, quarta, i ja sortim i en Vicenç es prepara per a la següent, una esquerra, també doble com la d’abans, en tercera per sortir en quarta.
    Vaig gaudir de la conducció del meu amic, de com engranava les marxes amb suavitat violenta, dels moviments bruscos i harmoniosos del cotxe, dels sorolls que feia el cotxe, tots coneguts: el roncar del motor, el blocatge del diferencial, l’arrossegament dels pneumàtics, el xiulet de les dents rectes del canvi.
    En acabar el tram, en Vicenç suava.
    - Sort que em conec el tram, cabró!
    - Què passa?
    - Que, a part de la primera dretes, no has cantat cap més corba! A veure si el proper tram cantes una mica, no?
    Varem acabar el Ral•li en la vuitena posició de la general (scratch, se’n diu). Encara ara, trenta anys més tard, recordem l’anècdota. La primera vegada que el meu fill em va fer de copilot, en Vicenç li deia: “Bernat, no li cantis el tros de baixada. Que se n’adoni del que és anar “a vista”!
    • Disculpeu.
      NUNU | 31/05/2011 a les 13:50
      Potser que resulti avorrit per a qui no és "del ram".
      Però a mi se m'han posat els pèls de punta quan l'escrivia.
  • La conversa
    Frèdia | 31/05/2011 a les 15:48

    L'examen d'anglès s'acostava. Ja era hora que em tragués el títol d'una vegada i, per això, havia de practicar la conversa. La professora em va convèncer de conversar amb natius. Ara amb això dels xats és bufar i fer ampolles. I tant em va animar, que vaig decidir de fer-li cas. I ja em tens a mi calculant la diferència horària i connectant-me, morta de son, a les tres de la matinada en un xat de l'altra banda de l'Atlàntic. Els que hàgiu xatejat alguna vegada ja sabeu que cal triar un nick. I jo, per deixar clara la meva procedència, em vaig posar Aurembiaix. De seguida em va cridar l'atenció johnprentice, escrit així, tot junt i amb minúscula. El nom potser no diu res als més joves, però jo ja tinc una edat i el primer que em va venir a la memòria va ser l'incomparable Sydney Poitier. No m'hi vaig pensar gens i li vaig obrir un privat. No cal que us reprodueixi ara el que li vaig dir en anglès. Tampoc no ve al cas. Era un home educadíssim. Escrivia com si fos mestre o predicador. Havia fet una bona tria. Ell es va interessar pel meu nick. És ben veritat que els americans estan peixos pel que fa a la història europea. Li vaig haver d'explicar que era el nom d'una comtessa, que, al segle XIII, contra tot pronòstic, havia reivindicat els seus drets dinàstics i que no ho havia fet pel poder sinó per una qüestió de dignitat. Va quedar molt impressionat amb la meva explicació i també que jo estigués al cas del seu nick, el del protagonista de Guess Who's Coming to Dinner, una història que m'havia impactat perquè defensava els sentiments per damunt de les pressions socials. L'ésser humà seria més humà si s'oblidés de les creences, de les races, del compte corrent... Després d'això, l'home es va mostrar inquiet, com si jo hagués dit alguna inconveniència. Llavors, per donar un altre rumb a la conversa, li vaig dir que estaria bé de veure'ns les cares, que si volia podíem parlar per l'Skype. S'excusà dient que era del tot impossible. «Impossible, per què?», li vaig dir jo. Sí, sé que costa de creure el que va contestar però ho recordo bé: «Veurà, benvolguda comtessa, aquesta conversa no l'ha de saber mai ningú. En realitat, em dic Barack Obama i sóc el president dels Estats Units». I la resposta em va fer tanta gràcia que li vaig seguir la veta de gust. El que l'amoïnava era que es trobava en el punt més baix de popularitat des que havia guanyat les eleccions. Necessitava un cop d'efecte. Un de ràpid i molt efectiu. «Aboleixi la pena de mort», li vaig engaltar jo. «Què hi pot perdre? Quan Abraham Lincoln va abolir l'esclavitud, cap president s'atreví a instaurar-la de nou. Potser perdi les eleccions, però li ben asseguro que passarà a la història». «Demà mateix ho faré», em va dir. Es va acomiadar amablement i vaig pensar que ja tenia una bona anècdota per explicar a la propera classe. Sí, sí, és molt insòlit, ja ho sé, però em va despertar molt d'hora el timbre de la porta i quan vaig obrir un repartidor em va entregar un ram de roses vermelles amb una noteta firmada per John Prentice que em deia que mirés les notícies. Tota jo em vaig esborronar. Com m'havia trobat? És clar que encara vaig al•lucinar més quan vaig saber que als Estats Units la pena de mort havia estat abolida.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: