Detall intervenció

Repte Clàssic CDLXIV (464) : Temps perdut

Intervenció de: XvI | 29-04-2011

Hola

Us proposo que escriviu allò que us vingui a la ment a partir d'aquesta idea. En qualsevol gènere (social, històrica, ciència-ficció...). Ja sigui un temps físic o figurat, un plany o un misteri,.. o qualsevol fruit de la vostra imaginació que encaixi.

Paraules clau: Com en vaig oblidar tres només us n'exigiré una a escollir d'entre: cosquelleres, feredat, pixallits, refúmer. (En les variants necessàries). Si algú entafora les quatre no tindrà cap avantatge pràctic a l'hora de ser jutjat, però sí tota la meva admiració.
Termini: Dijous 5 de maig a les 20:00h
Extensió: Fins a 850 paraules.

salutacions
Xavier(XvI)


Respostes

  • Involuntari
    perunforat | 30/04/2011 a les 11:24
    Involuntari

    La idea em va semblar captivadora, poc arriscada i rentable. Els meus dots de "mangui" d'anar per casa quedaven a l'esguard dels amics i d’alguns policies del barri que em somreien quans els hi oferia una cigarreta amistosament.
    La ciutat era plena de cables, i la veritat, que una part es quedés sense servei uns dies se me'n refumia. Així que de nit, amb un frontal i unes alicates, vam procedir el meu company i jo a tallar cables i més cables de línia telefònica; la lleugeresa del material ens va facilitar la fugida. A les poques hores ens van detenir. Les últimes paraules del jutge ens van engarjolar durant tres anys segons l'article 235.2 del codi penal. La dona amb els ulls feredats va tòrcer el cap amb l'expressió de “ja t'ho deia”, i jo, amb les mans lligades em vaig quedar en blanc.

    Poc o molt després vaig reaccionar donant un cop d'ull a l'habitació i als dos nous estranys. Així va començar la meva nova vida a Can Brians amb el so amarg de les reixes, l'aire oprimit de les dependències, dos pòtols i un parells de pixallits que si més no estaven allà perquè volien.
    L'adaptació va ser espessa. Si podia, dormia per no ser-hi i si hi havia de ser, pensava. El temps d'espera per una visita era llarga i la visita massa curta. Recordava quan era petit, les hores al carrer amb la bicicleta, les expulsions de l'escola i els crits de la mare que als minuts m'amanyagava amb els braços i em feia cosquelleres amb els dits. Poc li havia dit que l'estimava i probablement el patiment pel seu únic fill l'havia fet més gran del que era. Pensant amb la dona em sentia culpable, culpable per haver-la deixat sola però no en aquell moment sinó quan podia estar amb ella. Les feines em duraven tan poc que no valia la pena treballar i em passejava pel barri amb els amics com si fos la tasca més important del dia. Amb el temps aquest esbós mal fotut de la meva vida, que m'havia convertit en un paràsit feliç, em va doldre a l'ànima. Temps perdut, em vaig dir.
    Allà dins, on les oportunitats costaven de merèixer, em sentia com un pacient de teràpia introspectiva que si més no era capaç de fer alguna cosa: em feia el llit, era una mica mecànic i fins i tot vaig participar d’una obra de teatre on representava un tenor enamorat. M’entretenia amb els còmics de la biblioteca, amb els altres llibres el dit em delatava i la lentitud m’exasperava, així que preferia dir que m’avorria llegir a reconèixer que la lectura segurament hagués estat una d’aquelles oportunitats que tots mereixem tenir.
    El primer dia de permís el vaig gaudir amb certa indiferència, havia de tornar i la llibertat amb una dosi tan petita em feia sentir més empresonat. La resta d'aquests van ser com taques d'oli en un superflu tro de rei.
    Vaig aprendre nous hàbits i potser en algun moment va semblar que podia ser algú quan sortís d'allà, l'esperança d'una “reinserció a la societat” era una eufòria compulsiva quan, fent els tallers, em felicitaven per la feina. Suposo que ser algú de profit és un esforç i la perseverança, quan no l'has alimentat, és un bé escàs que s'acaba al segon intent.

    Vaig sortir d'allà després d'un trienni retallat com sortit d’una espècie d'escolaritat forçada. Em vaig enganxar els dits al poc temps amb una projecció de futur a curt termini, un pla estratègic de guanyar diners fàcilment per poder tirar endavant a la família. Les ànsies de ser algú em van tornar a la presó, on si més no, el temps perdut es convertia en temps de reflexió.

    • un "change"
      perunforat | 30/04/2011 a les 11:49
      Involuntari

      La idea em va semblar captivadora, poc arriscada i rentable. Els meus dots de mangui d'anar per casa quedaven a l'esguard dels amics i d’alguns policies del barri que em somreien quans els hi oferia una cigarreta amistosament.
      La ciutat era plena de cables, i la veritat, que una part es quedés sense servei uns dies se me'n refumia. Així que de nit, amb un frontal i unes alicates, vam procedir el meu company i jo a tallar cables i més cables de línia telefònica; la lleugeresa del material ens va facilitar la fugida. A les poques hores ens van detenir. Les últimes paraules del jutge ens van engarjolar durant tres anys segons l'article 235.2 del codi penal. La dona amb els ulls feredats va tòrcer el cap amb l'expressió de “ja t'ho deia”, i jo, amb les mans lligades em vaig quedar en blanc.

      Poc o molt després vaig reaccionar donant un cop d'ull a l'habitació i als dos nous estranys. Així va començar la meva nova vida a Can Brians amb el so amarg de les reixes, l'aire oprimit de les dependències, dos pòtols i un parells de pixallits que si més no estaven allà perquè volien.
      L'adaptació va ser espessa. Si podia, dormia per no ser-hi i si hi havia de ser, pensava. El temps d'espera per una visita era llarga i la visita massa curta. Recordava quan era petit, les hores al carrer amb la bicicleta, les expulsions de l'escola i els crits de la mare que als minuts m'amanyagava amb els braços i em feia cosquelleres amb els dits. Poc li havia dit que l'estimava i probablement el patiment pel seu únic fill l'havia fet més gran del que era. Pensant amb la dona em sentia culpable, culpable per haver-la deixat sola però no en aquell moment sinó quan podia estar amb ella. Les feines em duraven tan poc que no valia la pena treballar i em passejava pel barri amb els amics com si fos la tasca més important del dia. Amb el temps aquest esbós mal fotut de la meva vida, que m'havia convertit en un paràsit feliç, em va doldre a l'ànima. Temps perdut, em vaig dir.
      Però allà dins, on les oportunitats costaven de merèixer, em sentia com un pacient de teràpia introspectiva que si més no era capaç de fer alguna cosa: em feia el llit, era una mica mecànic i fins i tot vaig participar d’una obra de teatre on representava un tenor enamorat. M’entretenia amb els còmics de la biblioteca, amb els altres llibres el dit em delatava i la lentitud m’exasperava, així que preferia dir que m’avorria llegir a reconèixer que la lectura segurament hagués estat una d’aquelles oportunitats que tots mereixem tenir.
      El primer dia de permís el vaig gaudir amb certa indiferència, havia de tornar i la llibertat amb una dosi tan petita em feia sentir més empresonat que mai. La resta d'aquests van ser com taques d'oli en un superflu tro de rei.
      Vaig aprendre nous hàbits; l'esperança d'una “reinserció a la societat”, com ens deien els especialistes, era una eufòria compulsiva quan fent els tallers em felicitaven per la feina. Suposo que ser algú de profit és un esforç i la perseverança, quan no l'has alimentat, és un bé escàs que s'acaba al segon intent.

      Vaig sortir d'allà després d'un trienni retallat com sortit d’una espècie d'escolaritat forçada.
      Em vaig enganxar els dits al poc temps amb una projecció de futur a curt termini, un pla estratègic de guanyar diners fàcils per poder tirar endavant a la família. Les ànsies de ser algú em van tornar a la presó, on si més no, el temps perdut es convertia en temps de reflexió.
  • Agendes alienes
    nuriagau | 30/04/2011 a les 16:03
    —Paquita? Sóc la Montserrat.
    —…
    —Mira. Volia dir-te que aquesta tarda no podrem quedar per anar al cinema.
    —…
    —Estic bé. És el meu nét petit, té febre. La meva filla m’acaba de telefonar perquè hi vagi. Ara mateix sóc al tren de camí a casa seva.
    —…
    —Més tard? No sé... Aquesta és la filla que sol arribar a casa cap allà les set i jo, a aquelles hores, estaré baldada. Les criatures esgoten, i a aquest ja me’l conec... Quan li fa efecte el Dalsy... Com et va demà?
    —...
    —Ja sé que no és el dia de l’espectador, però...
    —...
    —Ah! Que lluny s’han anat els nostres fills a viure, no? Ens fan agafar el tren a nosaltres, que som les que vam decidir quedar-nos a viure a la ciutat!
    —...
    —A mi, també, m’agradava el piset de la meva filla i el tenia tan a tocar de casa... Però ella deia que vivint a Sant Quirze del Vallès guanyaria qualitat de vida. No sé pas on veuen la qualitat de vida, aquest jovent?
    —...
    —Sí, tens raó, el teu fill gran.
    —...
    —Encara has d’agafar un autobús, després? Noia, quina excursió et fan fer!
    —...
    —Escolta... Divendres al matí haig d’anar a casa dels meus sogres, però suposo que acabaré cap allà el migdia.
    —...
    —Estan bé, van tirant... És que els vénen a fer la revisió de la instal•lació del gas i la meva cunyada m’ha demanat que hi vagi , que no vol que estiguin sols.
    —...
    —Sí, la veritat és que fa feredat. Enreden tan sovint la gent gran que... i com que jo no treballo...
    —...
    —Sí, noia. Amb l’excusa que no treballem tothom disposa de nosaltres. Mira, aquest matí pensava anar-me a tallar els cabells i... canvi de plans! Amb la calor que em fan... Mira, si a tu no et va bé divendres, ja aprofitaré per anar-hi. Oh! Amb la gentada que deuen tenir els divendres a la tarda a la perruqueria... Què hi farem! Una fa les coses quan es poden fer.
    —...
    —No, el cap de setmana, no. Tinc la nevera buida i el dissabte aprofito per anar a comprar amb l’Antoni.
    —...
    —Sí, m’ajuda a dur les coses de pes. Jo, noia, amb els problemes d’esquena que tinc... aprofitem al migdia que és quan hi ha menys gent.
    —...
    —Sí, n’hi ha un a prop de casa que no tanca als migdies.
    —...
    —A mitja tarda, tampoc. Anirem a casa de la meva mare que vol que l’Antoni li canviï un llum que no li acaba d’anar massa fi. I ja ens l’emportem cap a casa a dormir.
    —...
    —Exacte! El diumenge vénen tots a dinar a casa.
    —...
    —Sí, jo estic contenta però em dóna una feinada... I a l’endemà, a recollir, fregar i netejar.
    —...
    —Suposo que no, no val la pena queixar-se. Hauria d’estar contenta de poder-ho fer. La veritat és que els cosins estan tan contents i bufons quan es veuen!
    —...
    —Oh, i tant! Les teves nétes també s’han de dur bé entre elles. Què li va dir el dentista, dels aparells, a la gran?
    —...
    —I quan hi ha de tornar?
    —...
    —I li has de dur tu?
    —...
    —Oh, és clar... Doncs, si dilluns a tu no et va bé, quedem per al dimarts?
    —...
    —Ah! Tens raó. No ho recordava! El ballet de la nena...
    —...
    —Sí, suposo que, a la teva filla, li deu anar bé que la duguis tu. L’altra és massa petita i necessita anar a dormir ben d’hora.
    —...
    —I ho fa bé?
    —...
    —Que bonic ha de ser veure-ho! Mira, això que es perd la seva mare i ho gaudeixes tu!
    —...
    —Doncs.... quedem per dimecres vinent? Esperem que no la treguin de la cartellera, eh? Que ja portem temps intentant-la veure i...
    —...
    —Ves, noia... Tenim unes agendes tan ocupades!
    —...
    —Segurament tens raó. Les nostres agendes no ens pertanyen, ens les organitzen els fills, els pares, els néts, els sogres...
    —...
    —Ja ens anirem telefonant. Adéu!
  • La història d’un home que no volia perdre el temps
    Englantina | 02/05/2011 a les 23:27
    En Jan Ovatard detestava perdre el temps, així que sempre avançava la feina tant com podia. Va començar donant pel sac el dia del seu naixement. Se l’esperava pel 15 de juliol, però va decidir sortir un mes abans, per aprofitar tota la temporada estival.
    Quan tenia cinc mesos de vida, ja parlava. Tothom insistia en que digués “pa-pa” o “ma-ma”, però ell era de tarannà pràctic, així que va parlar just en el moment en que va tenir tenia alguna cosa important a dir.
    -“Caca!!!!” –va deixar anar un matí, cansat d’esperar que li canviessin els bolquers.
    En Jan anava per feina. A la guarderia ja apuntava maneres, i va créixer ràpidament. De seguida va començar a fer lletres i números, així que el van haver d’escolaritzar abans d’hora.
    Va decidir condensar el seu aprenentatge: no era qüestió de prendre temps. Abans dels 20 ja parlava tres idiomes, i als 25 ja s’havia tret, a més a més, dues carreres: arquitectura i enginyeria industrial. Ràpidament es va posar a treballar, per començar a cotitzar. El temps corria.
    El seu primer projecte el va absorbir de tal manera, que no es va adonar del pas dels mesos. En tres anys, es va construir l’hotel més gran de la ciutat. Quatre-centes habitacions de luxe i un disseny tan modern, que el nom del seu arquitecte es va fer famós. Després va dissenyar un complex esportiu, i li va seguir un palauet per encàrrec d’un milionari excèntric, un centre comercial als afores de la ciutat i la remodelació d’un barri sencer. Quan se’n va adonar, havien passat quinze anys i es va espantar. Amb tantes coses que havia de fer, i ell perdia el temps treballant!!!!
    Els anys següents van ser d’experimentació.
    Va provar el puenting, el ràfting i el surfing; es va llançar en paracaigudes, va pujar en globus i va fer alpinisme extrem. Va viatjar, aprengué a pilotar avionetes i petits vaixells, va participar en carreres de motos pel desert. Fins i tot es va unir a una expedició de safari, però aquelles activitats, tot i ser força entretingudes, no el portaven cap a res. Eren, ben pensat, una pèrdua de temps.
    Tot i que ja havia conegut les delícies de l’eròtica del poder, els seus coneixements del món del sexe no eren massa exhaustius. Va fer proves amb homes i amb dones, o amb tots alhora. Massa feina per un plaer tan curt. Els preliminars eren excessius, així que, finalment, només s’hi posava si la cosa anava ràpida. No hi havia temps ni per la seducció ni per l’enamorament.
    Els cabells d’en Jan ja blanquejaven. Dia rere dia, gairebé des del que va néixer, havia tingut el neguit d’aprofitar el temps, de cremar-lo, de gastar-lo sense pausa, sense treva, sense parar de pensar, de produir, d’evolucionar, de saber....
    I vet aquí que un matí de novembre, en Jan es va llevar estranyament buit. Amb calma, sense córrer, sense presses, es va seure en una butaca.
    El seu cap donava voltes, sense un objectiu definit. Recordava perfectament totes les coses que havia fet, i totes les que havia descartat, per si li calia repescar-ne alguna.
    Poc a poc, en Jan va anar prenent consciència de que estava, deliberadament, perdent el temps. Una cosa impensable que, curiosa i sorprenentment, el feia sentir-se bé.
    Va obrir un llibre que tenia al prestatge de damunt de la llar de foc. Era un llibre amb il•lustracions, un d’aquells ple de fotografies boniques que parlen de curiositats. Llavors va caure en que, amb el seu deliri per no perdre temps..... s’havia oblidat de viure.
    Ja tenia cinquanta anys, i s’havia perdut tantes coses.... per no estar parat, no havia contemplat mai la sortida del sol. Mai havia estat atent al vol d’una abella sobre un camp de roselles. Ni tampoc havia vist com un pixallits teixia la seva teranyina.
    No s’havia assegut mai al banc d’un parc, veient jugar la canalla, o observant els ocells i el seu vol nerviós entre les branques d’un arbre.
    Mai s’havia entretingut a fer un sudoku, o uns mots encreuats. No sabia el que era gaudir d’una cervesa fresca, segut a la terrassa d’un bar, veient passar la gent.
    Ni tan sols havia observat detingudament, davant del mirall, els senyals que el temps havia anat deixant al seu rostre.
    Tot, per no parar.
    Tot, per no perdre el temps.
    ........................................................
    No us puc explicar el final de la història, perquè no la sé amb certesa.
    Diuen que en Jan Ovatard va desaparèixer. Alguns pensen que viu en una cabana, a una platja tropical, veient sortir el sol cada dia.
    N’hi ha que pensen que va marxar a Islàndia, i que es dedica a pescar bacallans i a veure passar els vaixells per davant del far que li fa de casa.
    I n’hi ha que diuen que porta anys tancat a casa, assegut a la butaca, pensant de quina manera podrà recuperar el temps que porta pensant en com gastar el que encara li queda...
    Jo no penso perdre el temps en esbrinar-ho.
  • Sòmines
    deòmises | 03/05/2011 a les 07:14
    Migdia de diumenge de descans.

    He dormit fins que el cos m'ha dit prou. Se'm refum quin temps fa fora. Quan apugi la persiana, hi haurà un sol que provocarà feredat si se'l mira. Com l'ull blau que no para d'observar-me, rígid, en el llom d'aquest llibre inacabable. El cinquè dia, ni més ni menys. A hores d'ara, sols serveix per recordar que és un trofeu de guerra d'una batalla perduda. La de la xicota massa tossuda per suportar la gosadia d'una ganyota en desembolicar el regal i veure un best-seller de mil pàgines que no em fa ni fred ni calor... Però, estoicament, com qui pren una medecina amarga com la tija d'un pixallits, vaig començar-lo i combinar-lo amb d'altres lectures, lluitant contra el fastig i la somnolència que em provocava la seva trama apocalíptica. I el punt de llibre que treu el cap, sorneguer, per indicar que m'he rendit a cent cinquanta pàgines del desenllaç i que la relació s'ha acabat fa anys.

    Em llevo del llit i, sense treure'm el pijama encara, aterro al sofà. Davant per davant de l'ull blau, a escassos centímetres dels tres volums de l'obra completa de Proust. Un pensament em fa cosquelleres en el cervell. Somric de l'acudit que es genera en veure els quatre exemplars gairebé junts, també ple de sorna. Qui em retornarà el temps perdut en aquest llibre? La magdalena proustiana, potser? A les portes de l'estiu, la calor és insuportable i l'avorriment fa que, d'esma, obri En el blanc, de Ken Follett. Pàgina 124. El punt àlgid de la novel·la, que no he sabut trobar encara, per la contínua interrupció dels fets que s'hi expliquen. La barreja de l'interès suscitat i de la poca estona que fa que he obert els ulls fa que m'endormisqui lentament, bressolat per l'escalfor agradable que entra per la finestra del menjador.

    Mitja tarda de diumenge de descans.

    El fil de saliva, que m'ha regalimat per la comissura esquerra i que s'ha refredat damunt del braç, em desperta. És una sensació incòmoda, aquesta fredor humida quan s'acumula en la roba. M'alço i el llibre cau al terra. Algunes pàgines s'han rebregat degut a la becaina improvisada i a la caiguda. El punt, però, resta al sofà. Engego el portàtil per inèrcia, només pel simple fet d'escoltar la melodia d'inici i veure la pantalla encesa. Faré un cop d'ull al correu, que serà com cada dia. Alguns correus de publicitat i cadenes que les “amistats” reenvien. Aprofito per posar aigua a escalfar, un cafè m'espavilarà. I així faré alguna cosa de profit, a banda de dormir. Torno a l'ordinador i comprovo el panorama que esperava a la safata d'entrada. Sense obrir-los, elimino els correus nous, publicitat i cadenes. Col·loco el cursor en la barra d'adreces i teclejo quatre lletres. Com que les lletres corresponen a una pàgina visitada sovint i encara hi ha constància a l'historial, apareix l'adreça sencera, que premo amb el botó esquerre del ratolí. Es carrega amb rapidesa la pàgina i premo enllaços de forma impulsiva, gairebé sense donar un marge per a la lectura. Durant uns minuts, bado els ulls davant de la pantalla sense saber què cerco ni quina informació he anat trobant arbitràriament.

    Un soroll a la cuina em desperta de l'embadaliment i recordo el cassó damunt del foc. Ja no hi queda aigua, després de tants minuts d'ebullició. Decideixo escalfar una tassa de llet al microones i preparar-me un cafè soluble. La primera cosa que ingeriré avui. Dos minuts i mig després, amb tres cullerades de sucre i dues de cafè, torno a l'ordinador mentre remeno el contingut de la tassa. Tanco l'explorador i busco el programa de reproducció de música. Joe Satriani. En prémer ENTER, els primers compassos de Searching comencen a sonar. Faig un glop de cafè i torno al sofà amb la tassa, que deixo damunt de la tauleta. Busco la pàgina del llibre rebregat amb els dits humitejats de saliva, l'empremta de l'índex queda en les pàgines que toco, pel cafè que he begut. La trobo, o això sembla, perquè el que llegeixo em sona vagament. La guitarra sinuosa de Joe Satriani fa equilibris, acompanyada pel ritme de la bateria i del baix. 10:07 minuts de virtuosisme. Mentalment i sense venir a tomb, enllaço la peça musical amb Dickens. 1007 pàgines dels Papers pòstums del Club Pickwick, traduïda per José María Valverde. En edició de butxaca i en castellà. Hi és a casa. La puc començar quan em vingui de gust. Ara no, que em fa mandra. I el sofà és tan còmode, que convida a quedar-s'hi una estona arraulit, amb la vànova al damunt i deixar-se endur per la son i la peresa. Una estona més. Després ja seguiré amb els quefers que he de començar a acabar...

    Vespreja en aquest diumenge de descans. I demà, de nou, a la feina.


    d.
    • Sòmines [aquí millor, amb uns canvis...]
      deòmises | 03/05/2011 a les 07:18
      Migdia de diumenge de descans.

      He dormit fins que el cos m'ha dit prou. Se'm refum quin temps fa fora. Quan apugi la persiana, hi haurà un sol que provocarà feredat si se'l mira. Com l'ull blau que no para d'observar-me, rígid, en el llom d'aquest llibre inacabable. El cinquè dia, de Frank Schätzing, ni més ni menys. A hores d'ara, sols serveix per recordar que és un trofeu de guerra d'una batalla perduda. La de la xicota massa tossuda per suportar la gosadia d'una ganyota en desembolicar el regal i veure un best-seller de mil pàgines que no em fa ni fred ni calor... Però, estoicament, com qui pren una medecina amarga com la tija d'un pixallits, vaig començar-lo i combinar-lo amb d'altres lectures, lluitant contra el fastig i la somnolència que em provocava la seva trama apocalíptica. I el punt de llibre que treu el cap, sorneguer, per indicar que m'he rendit a cent cinquanta pàgines del desenllaç i que la relació s'ha acabat fa anys.

      Em llevo del llit i, sense treure'm el pijama encara, aterro al sofà. Davant per davant de l'ull blau, a escassos centímetres dels tres volums de l'obra completa de Proust. Un pensament em fa cosquelleres en el cervell. Somric de l'acudit que es genera en veure els quatre exemplars gairebé junts, també ple de sorna. Qui em retornarà el temps perdut en aquest llibre? La magdalena proustiana, potser? A les portes de l'estiu, la calor és insuportable i l'avorriment fa que, d'esma, obri En el blanc, de Ken Follett. Pàgina 124. El punt àlgid de la novel·la, que no he sabut trobar encara, per la contínua interrupció dels fets que s'hi expliquen. La barreja de l'interès suscitat i de la poca estona que fa que he obert els ulls fa que m'endormisqui lentament, bressolat per l'escalfor agradable que entra per la finestra del menjador.

      Mitja tarda de diumenge de descans.

      El fil de saliva, que m'ha regalimat per la comissura esquerra i que s'ha refredat damunt del braç, em desperta. És una sensació incòmoda, aquesta fredor humida quan s'acumula en la roba. M'alço i el llibre cau al terra. Algunes pàgines s'han rebregat degut a la becaina improvisada i a la caiguda. El punt, però, resta al sofà. Engego el portàtil per inèrcia, només pel simple fet d'escoltar la melodia d'inici i veure la pantalla encesa. Faré un cop d'ull al correu, que serà com cada dia. Alguns correus de publicitat i cadenes que les “amistats” reenvien. Aprofito per posar aigua a escalfar, un cafè m'espavilarà. I així faré alguna cosa de profit, a banda de dormir. Torno a l'ordinador i comprovo el panorama que esperava a la safata d'entrada. Sense obrir-los, elimino els correus nous, publicitat i cadenes. Col·loco el cursor en la barra d'adreces i teclejo quatre lletres. Com que les lletres corresponen a una pàgina visitada sovint i encara hi ha constància a l'historial, apareix l'adreça sencera, que premo amb el botó esquerre del ratolí. Es carrega amb rapidesa la pàgina i premo enllaços de forma impulsiva, gairebé sense donar un marge per a la lectura. Durant uns minuts, bado els ulls davant de la pantalla sense saber què cerco ni quina informació he anat trobant arbitràriament.

      Un soroll a la cuina em desperta de l'embadaliment i recordo el cassó damunt del foc. Ja no hi queda aigua, després de tants minuts d'ebullició. Decideixo escalfar una tassa de llet al microones i preparar-me un cafè soluble. La primera cosa que ingeriré avui. Dos minuts i mig després, amb tres cullerades de sucre i dues de cafè, torno a l'ordinador mentre remeno el contingut de la tassa. Tanco l'explorador i busco el programa de reproducció de música. Joe Satriani. En prémer ENTER, els primers compassos de Searching comencen a sonar. Faig un glop de cafè i torno al sofà amb la tassa, que deixo damunt de la tauleta. Busco la pàgina del llibre rebregat amb els dits humitejats de saliva, l'empremta de l'índex queda en les pàgines que toco, pel cafè que he begut. La trobo, o això sembla, perquè el que llegeixo em sona vagament. La guitarra sinuosa de Joe Satriani fa equilibris, acompanyada pel ritme de la bateria i del baix. 10:07 minuts de virtuosisme. Mentalment i sense venir a tomb, enllaço la peça musical amb Dickens. 1007 pàgines dels Papers pòstums del Club Pickwick, traduïda per José María Valverde. En edició de butxaca i en castellà. Hi és, a casa. La puc començar quan em vingui de gust. I potser m'atrapi més que Follett o Schätzing. Ara no, que em fa mandra. I el sofà és tan còmode, que convida a quedar-s'hi una estona arraulit, amb la vànova al damunt i deixar-se endur per la son i la peresa. Una estona més. Després ja seguiré amb els quefers que he de començar a acabar...

      Vespreja en aquest diumenge de descans. I demà, de nou, a la feina.


      d.
      • Per no penjar-ho de nou sencer...
        deòmises | 03/05/2011 a les 20:08
        de forma compulsiva, en lloc de de forma impulsiva

        Perdó...


        d.
  • NO PERDEM EL TEMPS!
    NUNU | 05/05/2011 a les 17:07
    —Bona nit, amor meu. Que dormis be. Un petó.
    —Un altre per a tu. Millor, dos. Penja...
    —No, penja tu.
    —No, tu primer.
    —Ja vaig penjar primer ahir.
    —Sí, perquè tenies pressa, oi?
    — Prenda, és que començava el partit.
    —Això, i el partit és més important que jo, pel que es veu.
    —Què va, és que era tard.
    — No em vinguis amb romanços. Tu volies veure el partit, i em vares deixar amb la paraula a la boca. Ni em vares enviar cap més petó.
    —Però si fins i tot tu em deies que pengés jo abans!
    —Per provar-te. I no em vaig equivocar. Vares penjar abans perquè prefereixes veure el bàsquet que parlar amb mi.
    —Això no és cert.
    — Doncs a veure avui. Juga el Barça al futbol, oi?
    —Sí, però això no té res a veure.
    —Sempre dius el mateix. Va, penja, i et deixo veure el partit tranquil.
    —No, penja tu primer.
    —Que no, que vull que pengis tu primer. Au,... un petó dels mullats ...
    —Hum, que dolç... va penja tu, que si penjo jo em diràs que ho faig pel partit...
    —Això penses, oi? O sigui que no penges abans perquè creus que t’ho retrauré, oi? No per escoltar-me i estar amb mi, sinó perquè no vols que em cregui, que ho crec, que prefereixes veure el partit que no parlar amb mi.
    —És que és un Barça – Madrid, semifinal de la Champions...
    —I a mi què? Ja saps que no m’agrada el futbol.
    —Però a mi sí.
    —Doncs fes el que vulguis. Penja.
    —No, tu primer.
    —Va penja, que encara he de fer el sopar. Muaks!
    —Jo faré pa amb tomàquet i embotit, per sopar veient el partit.
    —Amb els teus amiguets?
    —Sí, en qualsevol moment trucaran a la porta.
    —Va, penja, que estàs desitjant fer-ho perquè no et trobin parlant amb mi.
    —No és això, és que he d’estar per ells quan arribin, això ho has d’entendre.
    —Sí és clar que ho entenc. Pots estar per ells, però no pots estar per mi. És això oi? Primer els demés, com sempre.
    —No primer tu: un petó allà on tu saps!. Ara penja.
    —Ara m’estàs engegant. Va penja tu, que tinc les bledes al foc i no vull que es coguin massa.
    —Doncs va, penja, no se’t cremin. Ara si que t’ho dic seriosament.
    —Se’m refum. Ara no penjo si no penges tu primer.
    —No siguis així, va...
    —Avui que no hi ha la teva dona i que podríem xerrar tanta estona com volguéssim, vols que pengi?
    —Jo, el que voldria és estar amb tu, a casa teva o a casa meva, o en algun altre lloc. Però sols, i fer-te cosquerelles ...
    —Això, tu sempre penses en el mateix! Doncs haver engegat als teus amics i em convidaves a sopar a mi. Amb una mica de sort, avui faríem una passa endavant.
    —Ja saps que en tinc ganes, però, en dimarts? La meva dona ha sortit amb les amigues perquè puguin venir els meus amics, no perquè jo surti amb tu, amb l’excusa del partit.
    —I per què no? Ella què sap?
    —Jo no puc dir-li que vaig a veure el partit a casa de no sé qui, i no anar-hi! Només de pensar-hi em fa feredat.
    —Doncs el meu marit ha anat a veure el partit a casa d’un amic de quan anava a l’Institut.
    —La meva dona se n’adonaria. Els que hem de fer és quedar un dia, i anar plegats a ...
    —Això, sempre el mateix! No pateixis, ja arribarà el dia!
    —Ara sí, “carinyo”, que truquen he d’anar a obrir. Un petonot. Penja.
    —Penjo primer, però que quedi clar que és perquè m’ho demanes, que jo no penjaria. Petó, petó, petó, ..
    —Adéu. Penja ja!
    —Adéu. (click).

    --------------------------------------

    Quan ella arribà a la seva alçada, s’abraçaren i besaren apassionadament, un petó llarg i càlid, d’enamorats; feia quinze dies que no havien pogut quedar per estar junts.
    —Fa gaire que esperes?
    —Acabava de seure quan t’he vist sortir de les escales del metro. T’he seguit amb la mirada, gaudint del teu caminar, de la voluptuositat amb que mous el cos, i pensant en les pròximes dues hores que estarem sols.

    Varen pujar a l’habitació de l’hotel que feien servir com a meublé, que hi ha a l’altre costat de la plaça.
    —No perdem el temps. Si hi ha sort, hi haurà pròrroga... i ens hi podrem estar mitja horeta més.
    —Aleshores, posa la tele ...
    —Una merda!
    Varen esclatar a riure sorollosament. Mentre es despullaven l’un a l’altre, entre petons i carícies, varen caure sobre aquell llit tan ben sobre-dimensionat.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: