Detall intervenció

NOU POST DE CONVOCATÒRIA AL Repte Poètic Visual169: Maternitat

Intervenció de: deòmises | 28-04-2011

[Aquest és un post de convocatòria al RPV169; pregaria que els textos que hi hagués com a resposta fossin textos concursables. Gràcies.]


Benvolgudes i benvolguts rpvaires,

[Esborro la part que ha provocat rebombori :) ]

Us deixo la imatge, que he trobat en un blog (Carles Miquel Fauró) i de la què no en sé l'autoria...). És aquesta...:

Photobucket


Espero que us inspiri paraules poètiques, en forma de vers o de prosa, des d'ara mateix fins dimecres vinent, 4 de maig de 2011, a les 10 del matí


d.


Respostes

  • Oda a la panxa d'una dona prenyada
    F. Arnau | 28/04/2011 a les 19:17
    Quan ha estat la rodonesa sinònim de bellesa
    en un món on es valora la talla trenta-sis
    molt més que la cultura, el seny i la saviesa?
    El cercle és el símbol de Déu, d’allò perfecte,
    i assoleix el tarannà més pur i més complet
    quan es relativitza a la panxa d’una dona
    que espera la primera experiència materna.
    Perpetuar l’espècie, un manament genètic,
    que compartim amb tots els animals del món,
    després vindrà la lluita per a que es consolide
    un projecte conjunt de futur i de vida,
    però ara tan sols penses amb la immediatesa
    de dur endavant aquesta realitat esfèrica
    que t’ha fet una panxa com un meló d’Alger.
    I faràs sacrificis, com mai no els has fet;
    Deixaràs de menjar al Mc Donald’s i al “xino”,
    deixaràs de fumar i de beure “cubates”
    i et faràs els controls que te manen els metges,
    pensaràs tots els dies en pintar el teu pis
    i en comprar els vestits per quan nasca la nena,
    doncs no has estat capaç de no fer-te la prova
    per saber quin serà el sexe del teu fill.
    I quan tot passe, potser pensaràs amb nostàlgia
    en aquells mesos plens d’antoixos i de vòmits,
    quan vas ser tan feliç sense haver d’estar prima,
    sinó tot el contrari, una model de Botero,
    o una Gràcia de Rubens del segle XXI...

    ***
  • Mare endins
    Leela | 29/04/2011 a les 15:42


    Endins, on la remor de la mare em batega,
    la marea em fa arribar la teca
    duré un melic que xucla com la rèmora,
    de la balena el crit que omple la nova llar.
    I sento el teu compàs en por, la teva suor
    que m’espetega contra el final del canal,
    allà on tot s’obre en incertesa.
    Allà hi fa la teva olor,
    la que rememoraré en el vaivé ondulant
    amarat de sal quan el marejol em bressi.
    Amb ella m’adormiré, avui i durant mil anys,
    tastet de llet, tastet de teta.

    • Mare endins (aquest és el que val)
      Leela | 29/04/2011 a les 17:09



      Endins, on la remor de la mare em batega,
      la marea em fa arribar la teca
      duré un melic que xucla com la rèmora,
      de la balena el crit que omple la nova llar.
      I sento el teu compàs amb por, la teva suor
      que m’espetega contra el final del canal,
      allà on tot s’obre en incertesa.
      Allà s'hi respira intensa la teva olor,
      la que rememoraré en el vaivé ondulant
      amarat de sal quan el marejol em bressi.
      Amb ella m’adormiré, avui i durant mil anys,
      tastet de llet, tastet de teta.
  • Nadó
    diamant | 29/04/2011 a les 16:26


    S’obre la rosella
    acollint l’espiga,
    el sol fogoneja,
    la pluja il•lumina,
    la terra xopada
    fa una olor novíssima,
    s’estrena una albada
    fins a ser nou dia,
    tres estacions passen,
    a la quarta piques,
    el solstici neix
    el dia que arribes.
  • Esferoide, o el·lipsoide de revolució.
    Jere Soler G | 29/04/2011 a les 18:34
    Palau de llum de xocolata viva.
    Tiba la catifa de la pell.
    Bell reflex de sentits i excel·lències,
    des de l'origen pur a l'infinit
    futur de nits i renaixences.

    El·lipsoide de revolució
    d'eix diví d'aquí vers rere els plecs
    de l'espai que entenem i que és tan poc.

    Roc de carn melosa i fimbrejant,
    i algú de bats silents despulladors
    de misèries disfressades de necessitat.
    Allò que ens cal tan sols és perdre el pas
    de la por, de la prudència, i del vestit.
    Allò que ens cal només és existir.

    Si cal, sense eficàcia ni lluor,
    ni fulgències, ni nom, ni protocol,
    ni llinatges, ni formes, ni bon nom,
    només la vida, el ventre i el bressol.
  • L'astre nou
    Ogigia | 29/04/2011 a les 20:36




    Entre la incertesa i l'esperança,
    l'insomni, el vertigen i la tendresa.

    Entre el desig i la sang expectant,
    entre la pell, el cor i l'aire

    un batec veloç, més poderós
    que el retruny de mort d'un sisme;

    però és tan fràgil
    que l'espina d'una rama d'acàcia
    li arrasaria el pols menut.

    Un futur imminent sura, ara,
    sense temps, sense ferida, encara sense nom.

    En l'univers corb de la mare,
    un sol d'ombra i gràcia està creixent
  • - Reneixo -
    gypsy | 29/04/2011 a les 23:19

    La vida recomença en aquest ventre,
    després d'haver mort - reneixo -
    en una carn que prové del cos
    d'una dona que em portarà al món
    esqueixant-se en un sofriment bell,
    recuperant l'ànima que d'altres éssers
    van desallotjar suaument en acabar-se,
    mentre jo he esperat pacient el torn
    per tancar el cercle i succeir de nou,
    recobrant l'emoció i el goig de viure.
  • Celeste
    Xantalam | 30/04/2011 a les 23:41

    Prenyada, còncava, plena de corba,
    enarcada d’esperança –llum comba–.
    Dedins el claustre bateguen les hores,
    balanceig d’aigua, acaramullant dies
    de joia, i nits brillants de diumenge
    en la conjunció de llunes blanques,
    en llençols d’àngels i estrelles caigudes
    del cel; flors i estels immòbils, brodats
    en matins de somieig i tibantor.

    Fins que el cor petit brota entre camins
    dilatats de pluja i contraccions
    celestes d’amor.


  • Com Prometeu
    nuriagau | 01/05/2011 a les 09:29
    Abraçant una esperança, quatre mans donen caliu al redemptor de la culpa que no han comès. Les mans d’una mare il•lusionada i les d’un infant que, innocent i inconscient, acaricia el bàlsam de la seva existència.
    Submergit en el benestar intern, creix el fruit de les provetes. La saviesa del segon mil·lenni l’ha creat com a salvador del germà que malviu entre els humans.
    Una natural concepció contra natura que declara: “resignar-se és pecar per omissió”.
    L’han engendrat l’amor i la ciència. La necessitat i la reflexió. L’afany i la incertesa. L’angoixa i la salvació. El present i el futur. La genètica i l’ètica. La generositat i l’egoisme.
    Que els déus els perdonin si consideren que han pecat com Prometeu!
    • Com Prometeu
      nuriagau | 03/05/2011 a les 19:51
      Abraçant una esperança, quatre mans donen caliu al redemptor de la culpa que no han comès. Les mans d’una mare il·lusionada i les d’un infant que, innocent i inconscient, acaricia el bàlsam de la seva existència.

      Submergit en el benestar intern, creix el fruit de les provetes. La saviesa del segon mil·lenni l’ha creat com a salvador del germà que malviu entre els humans.

      Una natural concepció contra natura que declara: “resignar-se és pecar per omissió”.

      L’han engendrat l’amor i la ciència. La necessitat i la reflexió. L’afany i la incertesa. L’angoixa i la salvació. El present i el futur. La genètica i l’ètica. La generositat i l’egoisme.

      Que els déus els perdonin si consideren que han pecat com Prometeu!
  • Llavor
    bronze | 03/05/2011 a les 15:52

    Llavor


    Òrbita d’astres nous, la panxa embarassada,
    a dins pren la llavor, fructifica i esclata.
    Torrentera, sang pura de força renovada,
    s’obren els ulls del món per primera vegada.
    Estornells a ple sol s’esvaloten i canten,
    la saviesa rodona neix dels pits de la mare.
  • Nosaltres; tu; jo.
    yue yuan | 04/05/2011 a les 00:53
    El temps va passant, a poc a poc,
    i el dia gairebé és aquí.
    Et vull veure,
    encara que,
    ja et coneixo, sense coneixe’t.

    El meu ventre, és el teu niu, encara.
    El meu cos, és el teu món,
    Em despertes amb els teus copets suaus,
    i et contesto amb una carícia.
    Et calmes.
    No et puc veure,
    però et presenteixo tranquil, confiat i segur.
    Quins petits somnis deus estar tinguent?

    Ara som un “nosaltres”; dues ànimes dins un sol cos.
    Els cors bateguen junts, com un de sol.
    Però quan obris els ulls fora del teu niu,
    Serem un“tu” i un “jo”.
    Mare i fill.
    Dos cors bategant per separat;
    Dues vides diferents, però,
    per sempre mes unides.

    Quan neixis,
    el teu món seran els meus braços,
    les meves mans,
    l’escalfor dels meus pits,
    La meva veu.

    M’has endolcit la mirada,
    M’has alentit el pas.
    I tanco els ulls, i som un de sol, encara.
    I navego, entre el plaer de sentir-te dins meu,
    i les ganes de poder-te veure la cara
    i abraçar-te.
    Ensumar la teva tèbia fragància de nova vida,
    I dir-te a cau d’orella,
    benvingut al món,
    vida.

  • Vida nova
    medusa | 04/05/2011 a les 09:37


    Vitalment arreles
    a la terra fonda,
    panxa de la mare
    que et consent i gronxa.

    Amb ímpetu tibes
    la carn remorosa,
    cançó de bressol
    que et nodreix i ensonya.

    Fermament empenys
    el clos on ets hoste,
    en la rodonesa
    no hi cap la derrota.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.