MINIREPTE39: La víctima

La Munha treballa de dona de fer feines en un bloc de pisos de força alt standing. Abans feia més hores i eren més ben pagades. Ara, amb la recessió, toca't el cul i balla. Li cal guanyar-se les garrofes: té sis fills i el marit visquent la vida per aquests móns de Déu (diuen). Els propietaris l'exploten tan com poden, ara que s'han de cosir les butxaques. Si la Munha fa els bàters, han d'estar amb la merda fins a dalt. Si fa la cuina, la troba llardosa a més no poder, amb una pila de plats piramidal. Si escombra, li cal una màscara protectora i un producte antiaranyes de la pols polsegosa, molt car i autopagat. Si aconsegueix treure les taques d'un sofà on s'hi ha fet de tot i més, generosos, li allarguen una bossa plena de cacauets salats, com un extra molt extra. Sí, la Munha cobra en espècies.
A casa, el fillam la demana per la teca, per la cura diària, per mil coses. Ella es sotmet i ni perruqueria anticanes ni roba nova ni un trist polvo amb ningú, no tornés a criar: els dels pisos no es poden permetre ni un condó, que són poc assequibles.

Dilluns. Són les 7h. El despertador estrident dóna les noticies, d’un cop de mà l’apaga, s’alça, va directa a la dutxa, l’uniforme, el cafè exprés amb torrada, la bossa de mà i a les 7’30h. ja és dins el cotxe, a les 8h. en punt ja ha fitxa’t.
La fruita passa lleugera per la cinta, mecànicament la posa una a una dins el seu receptacle.
La jornada intensiva és esgotadora, l’edat tampoc ajuda però li manquen anys de cotització i vol tenir una jubilació digna.
En arribar a casa menja qualsevol cosa i queda estabornida al sofà, mai acaba de veure la sèrie que tant li agrada. En despertar-se, endreça una mica, es menja un iogurt i de cap al llit.

Dimarts. Són les 7’15h. Després d’apagar el despertador s’ha quedat dormida. No hi ha temps per la dutxa. Arriba just per fitxar.

Dimecres. Avui sí. A les 7h. en punt de peus a terra.

Dijous. Són les 7’17h. Maleït despertador, no ha sonat! Avui fitxa a les 8’10h. Esbroncada de l’encarregat. A la nit revisa el despertador, no és pot jugar la feina.

Divendres. Les 6’45h. Agraeix el despertar amb música clàssica, s’alça contenta, demà és cap de setmana, podrà descansar!

Dissabte...
—No! Només són les 7h.!
El despertador no ha sonat però el seu rellotge interior sí, romanceja i cansada ja de no poder tornar a agafar el son, s’alça, és posa l’uniforme i surt de casa. A la Cooperativa sempre és poden fer hores extres.

Portava setmanes observant-la. La veia sortir de casa puntualment, sempre arreglada, amb talons alts i els cabells perfectament pentinats.
De vegades corria a trobar-la, tallant camí per un petit carrer travesser, només per respirar uns segons el seu dolç perfum.
Sovint es colava al seu apartament. Ho feia pel terrat que comunicava amb el seu bloc de pisos. A l’estiu ella no tancava la porta de la terrassa, així que era fàcil saltar a l’interior. Li regirava els calaixos i els armaris, i s’entretenia contemplant la seva roba interior, sense deixar cap rastre de la seva presència. De vegades, s’estirava al seu llit, i enganxava la cara als coixins, amb la fantasia d’estar besant els llavis que hores abans havien alenat allí mateix.
Una tarda la va esperar dins de casa seva. La va estabornir d’un cop, i de seguida va adonar-se que no era tan bella com semblava. Al terra caiguda, semblava un maniquí deformat, amb les cames tortes i un braç que li havia quedat sota el cos. La va matar d’una sola ganivetada. No en va necessitar més.
De tornada a casa, va veure que tenia una trucada al contestador: “Reina, avui vindré tard. Tinc partida amb els nois. No m’esperis desperta”.
En veu alta i somrient, ella va dir: No, amor meu. Arribaràs d’hora. Se t’han acabat les “partides”.
I a continuació, es va posar unes gotes del perfum d’aquella meuca que portava mesos cardant amb el seu marit.