REPTE POÈTIC VISUAL248: Àuria/Decrèpita/Crònica?

...

Nuestras vidas son los ríos
que van a dar en la mar,
que es el morir [...]
Jorge Manrique


Mentre els instants s’esmunyen entre els dits
de tantes tardes que hem viscut de pressa,
contemplo vells rellotges i em turmenta
l’avenc del temps trescat sense destí.

No hi ha retorn al rastre dels camins,
tampoc remeis que calmin la tristesa
dels desenganys; i és un il·lús qui espera
cap portell de tornada al paradís.

Què ens queda, doncs, després d’aital viatge?
Si l’aigua no s’atura riu avall
malgrat els pèrfids gorgs i les cascades,

no és just rendir-se abans d’hora, no cal,
ja que el fracàs o l’èxit honorable
només es clou quan tot desguassa al mar.

Voldria entrar en el temps , desplaçar-me a dins seu,
tímidament potser, o bé amb coratge
-tal com sempre acostumo a fer les coses-
voldria entrar-hi així, i que el temps m’abracés,
com qui entre en el mar,
tan blau, avui,
tan ple,
tan lluent,
i tan fosc.

I amb alè de sirena, entre algues i esculls,
poc a poc sense presses
sense fites ni argúcies, sense enganys ni temors,
existir en llibertat.

I davant d’aquest blanc- perquè em sento petita-
que el temps fos aquell hàbitat
natural com el ventre de la dona que em duia surant dins del seu cos.

A Anna GARRIDO.


El vent se m'emporta i la pluja se m'enduu
Lluny, enllà, on l'horitzó s'emplena de desig
Per besar-te els llavis i l'ànima i, curull de tu,
Sé que la vida és això, respirar-te fins a la mort.

I tens la llum de la matinada primera, que lluu
Al fons dels ulls, als capcirons dels dits, enmig
Del centre de l'existència, i il·lumines el dejú
Que em prepara per al delit de devorar-te el cor.

La pluja se m'enduu i el vent se m'emporta
Lluny, fins on el negre ocell del malastruc vola
I fuig del retrobament; desapareix de la nostra vista.

I tens el futur a les teves mans, que obren la porta
Al somrís i al xiuxiueig, l'arpegi suau que s'escola
Entre l'enyor, quan tornem per ser musa tu, i jo artista.


d.

Ens han quedat lluny aquells dies intensos
de cervesa i versos, de festa i llençols,
trobades furtives i albades insomnes
escurant el temps entre feina i descans.

Ara s’ha fet tot sediment i calma;
el temps, amb parsimònia, llisca com bromall
desdibuixant imatges emmagatzemades:
la vida en comú ha esborrat urgències.

Vinclada sobre els llibres, darrere les ulleres,
sovint et destorbo amb un frec al bescoll
que encara et fa estremir. Torno a evocar aleshores
els dies arrauxats robats contra pronòstic

a un futur advers que no ens imaginàvem
que podríem vèncer. Incrèduls i lliures,
compartim la gaubança del nostre nou repte:
Envellir junts, amb la passió intacta.

Ara tens el batec més tranquil
d’aquest cor encara ple de vida
Amb les mans indiques el camí
però el teu pas és mes lent quan camines

S’ha aturat el temps damunt la pell
on l’arruga satisfeta es mostra
Només mires de viure el moment
mentre el rellotge sols sap dir l’hora

La mirada cansada et somriu
i desprens aromes de paciència
L’hivern se’n va i ve el sol d’estiu
i tu apartes qualsevol temença.