*****CONVOCATÒRIA REPTE MINIRELATS núm 5: Notícia a la televisió*****

A mi em sembla que, tant diaris com notícies de la tele, sovint -massa!- silencien consecucions i avenços capaços de pal•liar el sofriment dels més desfavorits.

Per què això? Tal vegada perquè la voracitat dels àmbits de poder no té límits i el seu afany especulatiu, no sols no es modera, sinó que creix exponencialment.
Al canal 33 d’enguany, a Singulars, per exemple, se’ns ha parlat, entre d’altres de dues consecucions molt interessants.

El 13 de maig, Víctor Grau, que treballa en el prestigiós Massachussetts institutts Oftechology dels EUA, va exposar com és possible d’aconseguir la col•laboració activa per part dels països en via de desenvolupament, fent viable la implantació de projectes senzills, baratos i fàcils que fan assequible una substancial millora de la seva vida diària.

També el 20 de juny últim, en Joan Melé, subdirector de la banca ètica Triodos Bank, deia com podríem capgirar el model de negoci bancari establer actual, fent combinar la rendibilitat financera amb la rendibilitat social i mediambiental.

N’hem sentit a parlar gaire d’ambdós propostes? Silenci. Muts i a la gàbia!

Avui en Pep i la Mei són sols a casa. A la cuina se senten els clàssics sorolls metàl.lics dels estris, coberts i cassoles que xoquen entre ells en ser llençats a la pica. El soroll inaguantable de l’extractor de fums que s’amplifica en obrir la porta, ja fa massa estona que embruta el silenci…
Al menjador se senten veus que conversen sobre diferents temes d’actualitat, a vegades s’esveren i algú hi posa pau.
La Mei surt de la cuina atrafegada i es dirigeix al menjador, en veure la ganyota que dibuixa en Pep a la seva cara, s’adona que s’ha descuidat de tancar l’extractor, hi torna i l’apaga. Es fa un silenci d’aquells que s’agraeix. Torna al menjador i seu a taula al costat d’en Pep que està amb la mirada clavada al televisor, fan les notícies… En Pep es passaria el dia mirant les notícies. Ara mateix parlen dels nous avenços en investigació relacionats amb la medicina genètica, “ encara queda molt camí per avançar”- diu un investigador amb cara d’orgull, “ però hem fet una descoberta que pot revolucionar el món de la medicina del futur!! “.
En Pep i la Mei són sols a casa. Ella ja fa temps que se sent molt sola, enyora les animades converses que mantenia amb el seu marit. Eren una parella tan compenetrada ! Fa uns mesos que ell comença a perdre la memòria i cada dia parla menys. Ja fa uns anys que li van diagnosticar l’Alzheimer i sembla que la malatia el comença a atrapar. La Mei se’l mira entendrida; mentre ell segueix mirant el televisor, la seva cara, a part de confusió, no mostra el més mínim rastre d’alegria ni de pena…

L’Anna se sent estranya aquest matí. No recorda a quina hora s’ha llevat, ni què ha fet fins aquell moment, però ara es troba al mig del menjador, amb una tassa de cafè a les mans, encara fumejant. La persiana encara està tancada, protegint l’àtic del vent exterior.

Gira el cap per mirar el rellotge de paret: les 10:09h. El pèndol sembla dormir, perquè no es mou, igual que la busca dels segons. Es deu haver parat...

Fa un glop de cafè, però no té cap gust; ni tan sols el gust insípid de l’aigua. Deixa la tassa a la pica, amb els ulls entretancats per culpa d’una estranya llum blanca que entra per la finestreta de la cuina.

De tornada al menjador, obre la persiana, que cobreix un gran finestral que va de paret a paret. El que veu la deixa sense alè: un gegantí i aterridor no-res: ni cases, ni cel, ni gent , ni soroll, ni cap mena de panorama. Només una resplendent llum clara i brillant, gairebé encegadora.

L’Anna pensa que potser segueix dormint, així que es deixa emportar per aquell somni singular, i engega la tele. Un butlletí especial de noticies anuncia la terrible explosió de gas i posterior ensorrament d’un edifici de cinc plantes al bell mig de la ciutat.

I amb un calfred que l’esgarrifa de cap a peus, observa atònita que les imatges d’aquelles runes fumejant són les del seu propi edifici.

L’explosió havia sigut exactament a les 10:09h.

Club Super3
“El Tribunal penal Internacional jutjarà Muammar el Gaddafi", diu el titular del telenotícies, mentre la locutora, en actitud convençuda, que demostra amb secs moviments de mans sobre el paper, mirada tèrbola i amb entonacions inequívoques, ens ho explica de paraula:
"El fiscal general de la cort penal,..."
“Papa, aquest senyor és aquell que no va l’hotel i dorm en una tenda amb les dones soldats?” diu el nen canviant involuntàriament de canal televisió. El titular de RT (Russia Today) que entenc en anglès diu: "L imputació de Gaddafi és un acudit comparat amb el que han fet a l'Iraq i a l'Afganistan"; em quedo sorprès, astorat.
Torno ràpid a la nostra cadena “L’aplec del cargol de Lleida ha congregat avuí – trec un moment de la veu de la tele per parlar amb el nen que sempre emprenya a l’hora de les notícies - -,... tres tones de cargols”:
-Ara t’ho explico fill, li dic, pitjant el comandament per sentir la propera notícia.
“El president de la Generalitat i secretari general de ci-ci-ciu!!, en un acte de partit s’ha mostrat convençut que l’epidèmia de meduses no afectarà les cales més emblemàtiques del Baix Empordà i que es traslladarà cap al delta de l’Ebre”
En acabar, li aclareixo el dubte: “Mira fill, el club Super3 només és per nens, jo no en puc ser ja del club, els grans no en tenim de club.”

Ahir vam dinar junts; feia molts anys que no ens havíem vist. El Martí i la Núria se n’anaren a viure a Toronto poc després de casar-se i fa poc temps que han tornat a Catalunya. Mentre dinàvem, m’adonava de com havíem canviat tots; ells s’han fet grans, i jo també me n’he fet... Cap de nosaltres ja no té als ulls lluentor de matí, ni a la pell vol de papallones, però, tot i això, el Martí es conserva força bé; la Núria, en canvi, ha sofert el plom d’una malaltia que li ha robat l’energia i li ha deixat cicratius perennes; necessita cadira de rodes per sortir al carrer, ajuda per mantenir la cullera ferma a la mà, suport per calçar-se... El Martí la cuida amb un amor immensurable; renuncia a tots els somnis que tenia ajornats per dedicar-se, exclusivament, a ella.

Avui, tot veient la televisió, m’adono que a les notícies no en parlen mai, d’aquests amors tan abnegats, d’aquestes persones que saben lliurar-se generosament a qui les necessita. Ens presenten guerres, imatges crues de maltractaments, esquinçades de ganivets...però mai no s’endinsen dins les llars on viu la caritat, on tot i que el vent despulli arbres, hi ha gespa lluent de bondat que sempre creix.

Demà escriuré una carta a algun canal de televisió per explicar-los com és d’esplèndid l’amor del Martí; no sé si en voldran parlar a les notícies...

Acostumava a campar pels platós de televisió lliurament. Era casa seva. Podia intervenir en qualsevol programa. És cert que alguns la tatxaven de molesta quan es ficava amb alguns contertulians, però generalment ella ja sabia quan havia de tocar el dos perquè no era benvinguda. En alguns platós ja no hi entrava perquè s’hi notava una insuportable olor que la marejava. La mare li havia ensenyat a distingir olors perilloses .Hauria estat una fatalitat tenir un rodament de cap i caure estant en directe.
Havia canviat molt la televisió des de que la seva mare morí de forma entranya topant amb un dels focus d’un plató. I ella va heretar aquella feina que anava passant de generació en generació. Molts coincidien en la baixa qualitat d’alguns programes que denominaven “basura”, en els que ella no tenia cap intenció de participar; en mig de gent que s’escridassava ,ordinària, materialista, aprofitada. Gent que feia de tot davant de les càmeres, sense vergonya ni dignitat..On eren els bons programes d’abans?
Malauradament un dia ,algú va deixar oberta la porta que duia al plató de “Supervivientes”i ella va desplegar les ales i va entrar per investigar, confiant com sempre que en podria sortir si no l’interessava. Tot se li va complicar.
N’hi ha que diuen que l’han vist volar per la illa Cayo Paloma d’Hondures.
Pobre mosca de la tele!. Sobreviurà en un lloc tan advers?

Alícia Dàmata
Reuters (Bèlgica)

Després de parlar de crisi gairebé a diari, avui ja es pot escriure sobre recuperació. I una recuperació que titllen de miraculosa els experts en economia. Perquè no és habitual que un país constituït en tan poc temps afronti la seva curta vida enmig d'una època de crisi i, a sobre, la superi.

No parlem d'un gegant com Alemanya o dels Estats Units, tampoc de cultures mil·lenàries com la Xina o la Índia. Sinó d'un petit Estat europeu del que ja tenim bases documentades de la seva lluita contra l'opressió, d'ençà del segle X, i amb un bagatge cultural i econòmic que ja havia brillat en èpoques de dependència. Aquest bagatge econòmic era la principal raó per no permetre ni la constitució d'un Estat Federal ni la independècia per part d'Espanya.

Malgrat tot, la pressió popular i la il·lusió

El cap d'informatius de RTVE deixa de llegir i estripa el tetetip. No deixarà que aquesta notícia sigui emesa en les cadenes de la seva pàtria, que ja té prou d'haver sofert la independència dels Països Catalans.


d.