CONVOCATÒRIA DEL REPTE CLÀSSIC CDLXVI (466): La finestra indiscreta

Busco l'esperança enlloc,
Esperant trobar acords de simfonia
De dolor, amarg fruit de la melangia.
S'ha encès el meu etern foc,
La Mort, que em consum la vida de letargia.
Ha despertat i solament m'espia,
Apropant-se'm poc a poc.

Tinc la tristor en la mirada
I dins del meu cor fa els seus cruels brulls:
M'ha curullat amb els seus erms antulls.
Neix en el glapir, odiada,
L'erta desesperança, calma que omple d'embulls
Efímers. La Mort ja em porta en sos ulls;
Só una nissaga oblidada.

Blancs verms m'han minat la carn
Per vestir-me amb una eterna mortalla.
Avui el sileci parla, la veu calla
Perquè, amb la quietud, l'arn,
Tranquil, creixi al costat de l'heura, verda dalla
Que, des que vaig néixer, els meus dies talla.
De la vida sóc l'escarn.

L'ombra de la Mort musica
Cada instant de ma vida, que he perdut,
Fent del meu rèquiem un preludi mut.
S'ha emportat, de mica en mica,
Un bocí de llum, cada cop més gran, amb l'ajut
Del vil pas del temps, i la foscor acut
Si en somics ma vida és rica.

No m'aixecaré si caic
Al més profund abisme de la vida
I formaré part de ma tomba humida,
De la meva mort mosaic.
Sentié que el meu erm món lentament m'oblida.
Després de travessar la fosca eixida,
Em seguirà un àngel laic.

El paper voleia a través de la finestra oberta. És ple de gargots poc amples, sembla un poema. Em fixo en la seva trajectòria descendent, que s'accelera quan augmenta la força del vent. Cruixen els vidres amb aquestes ràfegues més intenses. Abans que el paper s'aturi entre el brancam d'un dels arbres del meu carrer, l'home apareix a la finestra oberta, des d'on ha sortit el paper. En un instant fugaç, s'aboca al buit i jo, impassible i protegit pels vidres, veig la seva caiguda a plom, aturada de sobte pel xoc contra l'asfalt.

Agafo l'abric i el barret i em disposo a sortir de casa. He de recuperar aquell paper abans que el carrer s'ompli de xafarders i de policia.


d.

Ischia, 1 de juliol de 2011Ischia, 1 de juliol de 2011Ischia, 1 de juliol de 2011Ischia, 1 de juliol de 2011Ischia, 1 de juliol de 2011Ischia, 1 de juliolIschia, 1 de juliol de 2011


Benvolguda Ofèlia,

Per l'encapçalament ja pots veure on em trobo. Just davant per davant de l'illa de Capri, a l'illa d'Ísquia (com tant t'agradava d'anomenar Ischia). A través de la finestra de l'hotel on m'allotjo, i amb l'ajut d'uns prismàtics, es pot contemplar la bellesa de Capri al capvespre o, si la calitja no apareix, fins i tot al migdia. Hi regna la calma i la pau en aquest llogarret, i una alternança entre els xiscles de les gavines, l'onatge suau i constant i les converses apaivagades endutes pel ventijol són una simfonia natural de sons harmònics només trencada per l'efímer estrèpit d'una llanxa a motor o d'un ferry.

Ara, però, el silenci és tal que, mentre t'escric aquestes línies, escolto el frec de la ploma amb el paper, les passes dels clients de damunt meu perquè els terres són de fusta i cruixen amb facilitat, el xipolleig de la canalla en la piscina de l'hotel. És absurd, ho sé, per la proximitat de la mar, però, d'aquesta manera, la quitxalla està més controlada pels pares. I no, no he vingut acompanyat. M'avanço a la pregunta que et puguis formular... Segueixo sol i em fustigo en aquest lloc, encara que no ho sembli.

Ja fa tres dies que he arribat però encara no m'he vist amb cor d'agafar el ferry i acostar-me a Capri. Només he estat valent per mirar-la a través dels prismàtics, de recórrer la seva costa, la que es veu des de l'hotel i endevinar la ubicació de la Grotta Azzurra o saber que, des d'aquesta finestra, no veuré la silueta dels Faraglioni. I m'endormisco el paladar amb l'alfàbrega combinada amb la mozzarella i el tomàquet més sucós, o degusto una copa de vi blanc de la regió, mentre espero una nova dosi d'alfàbrega, subministrada pels Ravioli capresi.

M'emparo darrere de les cortines perquè la gent que pren el sol a la platja més propera no em descobreixi, perquè les parelles segueixin acariciant-se i petonejant-se sense saber que els espio amb els prismàtics. Fins que el sol no cau, és la meva única preocupació, a banda de la gastronomia o de deixar-me endur per la música clàssica que, a tothora, sona en la meva habitació. No és per desídia, aquesta manca d'activitats. Sinó perquè sé que, de fer allò que desitjo, sofriré més del que sofreixo amb aquesta panoràmica campaniana. I tot és normal, com si l'enyorança no m'afectés.

Però ja ho veus, avui agafo paper i ploma i t'escric. A les portes d'aquell paratge del que tant m'havies parlat i volies que visitéssim junts. I només sóc capaç d'escriure't aquesta carta covarda, aquests gargots per descriure't tota la nostàlgia que em provoca una brisa carregada de mar, unes rialles a escassos metres o un petó furtiu en una d'aquestes cales paradisíaques. Potser perquè avui, al llindar de l'illa de Capri, he de retrocedir en el temps i això pesa dins del cor. Perquè sé que, ara per ara, encara no he pogut deslligar-te'n. I tampoc no ho vull fer... Avui, mentre fullejo Shakespeare, m'endinso en la malenconia de visitar sol els punts que m'assenyalaves damunt del mapa, quan vivíem plegats.

Sempre teu, Próspero


Ayurveda

Ischia, 1 de juliol de 2011Ischia, 1 de juliol de 2011Ischia, 1 de juliol de 2011Ischia, 1 de juliol de 2011Ischia, 1 de juliol de 2011Ischia, 1 de juliolIschia, 1 de juliol de 2011


Benvolguda Ofèlia,

Per l'encapçalament ja pots veure on em trobo. Just davant per davant de l'illa de Capri, a l'illa d'Ísquia (com tant t'agradava d'anomenar Ischia). A través de la finestra de l'hotel on m'allotjo, i amb l'ajut d'uns prismàtics, es pot contemplar la bellesa de Capri al capvespre o, si la calitja no apareix, fins i tot al migdia. Hi regna la calma i la pau, en aquest llogarret, i una alternança entre els xiscles de les gavines, l'onatge suau i constant i les converses apaivagades endutes pel ventijol és una simfonia natural de sons harmònics, només trencada per l'efímer estrèpit d'una llanxa a motor o d'un ferry.

Ara, però, el silenci és tal que, mentre t'escric aquestes línies, escolto el frec de la ploma amb el paper, les passes dels clients de damunt meu perquè els terres són de fusta i cruixen amb facilitat, el xipolleig de la canalla en la piscina de l'hotel. És absurd, ho sé, per la proximitat de la mar, però, d'aquesta manera, la quitxalla està més controlada pels pares. I no, no he vingut acompanyat. M'avanço a la pregunta que et puguis formular... Segueixo sol i em fustigo en aquest lloc, encara que no ho sembli.

Ja fa tres dies que he arribat però encara no m'he vist amb cor d'agafar el ferry i acostar-me a Capri. Només he estat valent per mirar-la a través dels prismàtics, de recórrer la seva costa, la que es veu des de l'hotel i endevinar la ubicació de la Grotta Azzurra o saber que, des d'aquesta finestra, no veuré la silueta dels Faraglioni. I m'endormisco el paladar amb l'alfàbrega combinada amb la mozzarella i el tomàquet més sucós, o degusto una copa de vi blanc de la regió, mentre espero una nova dosi d'alfàbrega, subministrada pels Ravioli capresi.

M'emparo darrere de les cortines perquè la gent que pren el sol a la platja més propera no em descobreixi, perquè les parelles segueixin acariciant-se i petonejant-se sense saber que els espio amb els prismàtics. Fins que el sol no cau, és la meva única preocupació, a banda de la gastronomia o de deixar-me endur per la música clàssica que, a tothora, sona en la meva habitació. No és per desídia, aquesta manca d'activitats. Sinó perquè sé que, de fer allò que desitjo, sofriré més del que sofreixo amb aquesta panoràmica campaniana. I tot és normal, com si l'enyorança no m'afectés.

Però ja ho veus, avui agafo paper i ploma i t'escric. A les portes d'aquell paratge del que tant m'havies parlat i volies que visitéssim junts. I només sóc capaç d'escriure't aquesta carta covarda, aquests gargots per descriure't tota la nostàlgia que em provoca una brisa carregada de mar, unes rialles a escassos metres o un petó furtiu en una d'aquestes cales paradisíaques. Potser perquè avui, al llindar de l'illa de Capri, he de retrocedir en el temps i això pesa dins del cor. Perquè sé que, ara per ara, encara no he pogut deslligar-te'n. I tampoc no ho vull fer... Avui, mentre fullejo Shakespeare, m'endinso en la malenconia de visitar sol els punts que m'assenyalaves damunt del mapa, quan vivíem plegats.

Sempre teu, Próspero


Ayurveda

La Maite és la dona més bonica que he vist mai. No crec que pugueu fer-vos una idea de la seva bellesa, si no és que la coneixeu personalment, cosa que dubto. Surt molt poc de casa, i amb prou feines parla amb ningú. Fa setmanes que la observo a totes hores, i sé que ella m’intueix, n’estic segur...

De fet, no sé com es diu. A la seva bústia només hi ha la inicial “M” del nom, seguida per un cognom clarament basc. D’entre tots els noms bascos que vaig trobar per Internet, Maite és el que més li escau.

La seva casa fa cantonada. Des de la meva, veig les finestres del seu menjador, una sala gran i espaiosa que la meva estimada utilitza per ballar, pensant-se que ningú no la veu. Com que casa meva és a dalt d’un turonet, la veig perfectament, just per damunt dels xiprers que ella es pensa que l’oculten. De vegades, quan es para a descansar, es queda mirant per la finestra cap amunt, com si em pogués veure a simple vista, com si em busqués.

Està casada amb un gamarús, un tros de quòniam que la tracta amb molta fredor. N’estic tip, d’ell. Algun dia li faré pagar el seu comportament. Com és possible que no corri a fer-li un petó quan arriba a casa? En canvi ella, tan dolça, tan amorosa i fent un saltiró d’allò més graciós, abaixa el volum de la música d’una revolada i es llança als braços d’aquell mastodont. I ell, què fa? Doncs amb prou feines somriu. Sempre arriba cansat i carregat amb un maletí molt pesat. S’intercanvien quatre paraules sota el marc de la porta del menjador i apa! Ell cap al pis de dalt, a posar-se el pijama, i ella cap a la cuina, a fer-li el soparet....

No suporto aquella postal: ell baixa de l’habitació amb el pijama, s’asseu al sofà i comença a fer zàping. A ella la veig feinejant, però per la finestreta de la cuina no la puc veure bé, i allò em desespera. Voldria anar a ajudar-la, a parar la taula, a dir-li “quina bona olor que fa això que cuines, vida meva”... I ell, allà assegut, el molt imbècil! Li tinc una ràbia! Com el detesto! La finestra de la cuina és massa petita, i gairebé a dos metres d’alçada, així que només puc intuir els moviments de la Maite quan es posa davant de la pica.

Quan acaben de sopar, molts dies segueixen un estrany ritual. Incomprensiblement, ella s’asseu al costat del seu marit, i ell li passa el braç per darrera l’espatlla. Així es queden una bona estona, i es creuen quatre paraules que no puc entendre, malgrat els binocles i tots els aparells sofisticats amb els quals els observo. Les nits que fan l’amor em poso malalt, de gelosia i de ràbia. Primer son al sofà, agafats, i ella s’aixeca i comença a ballar per ell. Sens dubte és ballarina, perquè els seus moviments son elegants i el seu cos és flexible com una molla. Sembla una ploma, de lleugera, com si no toqués amb els peus a terra, com si ballés levitant.... ai, és tan bonica! I llavors ell, bavejant de desig, amb els ulls d’un antropòfag, s’aixeca del sofà i l’agafa d’una revolada, i la puja en braços fins a l’habitació.

Just al damunt del menjador, comencen una altra dansa. Una dansa que em fa plorar de ràbia, i embogir de desig. Aquell home infame la posseeix sense recances, sense miraments. Ella consent, i de vegades jo diria que porta la iniciativa i el sedueix a ell... Segur que està obligada a fer el paperet, per culpa d’alguna fantasia sexual absurda d’aquella mena d’impotent. Quan veig allò, em faig cruixir els dits de neguit, com si trencant-me’n algun es pogués endolcir la meva pena d’amor. És absurd. Hi ha moments en que em dono cops de cap a la paret, per veure si el dolor del cor minva. Absurd, absurd, absurd.

He arribat al límit. Ja no puc esperar més. Ho tinc tot pensat, tot estudiat. He buscat els pros i els contres, he analitzat les possibilitats i verificat les passes que he de donar, i ja no hi ha marxa enrere. Ella és massa important com per deixar-la viure aquell infern. Jo la faré feliç, perquè sé el que necessita. La casa està preparada per rebre-la. Li he fet una pista de ball només per ella, sense finestres indiscretes. No és un menjador, sinó una habitació especial, amb altaveus per tot arreu i insonoritzada. Que bé que ballarà, només per a mi, al so de les millors simfonies, oculta als ulls del món i de la bèstia!

Tinc una llibreta plena de gargots, amb tots els moviments de la Maite des de fa dos mesos. La seva vida és absurda, buida, malaguanyada. Cada dia surt a córrer, a dos quarts de vuit del matí, quan l’animal ha sortit a treballar. I cada dia passa a dos metres de la porta del meu jardí. Una porta petita, que dóna a un petit bosc, on ningú hi passa tant d’hora....

Miro l’ampolleta de cloroform i sospiro. Una nit més, unes hores efímeres de neguit, i demà serà meva. I jo seré tot seu. La Maite és la raó de la meva existència, i ja mai ens podran separar.

—Bon dia, noi —diu, com cada dia, aquell bordegàs. I la incongruència del tracte amb la inexistent diferència d’edats és la nota més familiar de la salutació—. Puntual com sempre, eh?
L’Enric ignora la proposta de diàleg. Els seus ulls llueixen unes bosses afamades de llit i la resta del seu cos els secunda lluint restes de son.
El bordegàs està més despert. El seu torn deu començar de matinada. No li enveja gens l’horari ni la manera que té de malbaratar un cervell descansat. Estudia la tarja identificativa com si no el conegués abans de permetre-li el pas.
—No li miris les calces a la de la quinzena, que sempre es queixa.
—No li miro —diu l’Enric mentre s’allunya pel passadís—, i això que no para d’ensenyar-les a tothom.
—A mi no me les ensenya! —fa el bordegàs amb un riure absurd.
L’Enric enfila cap al petit magatzem de manteniment de la planta baixa. Des de la porta estant pot veure l’àmplia entrada de l’edifici Deusco. Un monstre brillant de metall i vidre enfosquit de trenta plantes d’alçada que pretenia ser molt més espectacular del que és. La multinacional propietària es va arruïnar abans d’acabar-lo i els successius tenidors no van contagiar-se de l’ambició originària, de manera que aquella torre immensa va esdevenir un contenidor d’acer més preocupat a rendibilitzar el lloguer de les seves entranyes que a desplegar la seva coqueteria. En conjunt resulta una simfonia depriment per incompleta. Mirant el vestíbul malgirbat troba incoherent que mantinguin l’elitista costum de fer-lo entrar per la porta de servei sota l’atent riure absurd del bordegàs. O que el facin pujar les trenta plantes carregat amb els estris enlloc de deixar-li tenir un petit magatzem a la planta superior. Al capdavall, bé ha de començar per dalt que és on hi ha la góndola amb la que es despenja per la façana per netejar-ne aquells petulants vidres tintats.
L’Enric es canvia sense espolsar-se la son, es carrega les incoherències a l’esquena i omple el carretó amb els productes que li caldran. Revisa dues vegades que no li manqui res per no haver de repetir el viatge en l’ascensor que li remou l’estómac amb la seva acceleració frenètica i amaga el paquet de tàbac per si de cas es troba amb algun excés de cel de qualsevol amic del bordegàs.
Les trenta plantes de viatge les dedica a recordar-se que un dia d’aquests deixarà de fumar.
La de la quinzena és una meuca. Mitjana edat, casada amb un paio farcit de bitllets i farta de no fer res. Tots els de manteniment han passat per la seva finestra un dia o altre, i molts pel seu llit. Si es queixa d’ell és perquè no li mira les calces ni li ha acceptat mai la invitació. Des que li toca aquell sector de façana, ella té una oportunitat menys d’esbarjo «un cop cada tres mesos» pensa, el temps que triga la góndola a passar dos cops pel mateix lloc, «tampoc n’hi ha per tant». Prepara la góndola, transvasa el contingut del carretó i encén una cigarreta mentre llegeix el full d’ús. Durant aquell torn li toca precisament la quinzena planta. Dubta si serà casualitat o si la calces li està enviant missatges poc subtils per mitjà del bordegàs, però poc li importa. No és per escopofília que manté aquella feina i, per un moment, pensa que potser seria més civilitzat que ho fos; potser li donarien un copet a l’esquena i li dirien «què cabró!» si respongués que es per veure una tia en pilotes que té aquella feina de merda enlloc de quedar-se callat i tirar pilotes fora per no haver d’admetre que és una forma simple de guanyar-se els diners del lloguer amb taciturnitat premeditada.
L’Enric consulta l’hora per saber si ja deuen haver avisat als llogaters de les plantes afectades i pot començar la feina. Un gest innecessari mercès a la seva impuntualitat característica. Llença la burilla i es corda els sistemes de seguretat. Prem el botó i la góndola cruix llastimosa iniciant el descens fins a la planta per on li toca començar avui. Els vidres ja tornen a ser bruts als primers nivells, i ho seran una bona temporada fins que no els torni a tocar. S’entreté observant el gradient de neteja que es nota a mesura que s’acosta a la planta on va acabar el dia abans.
Després s’entreté escampant productes, fent gargots efímers amb les esponges, i retirant-los amb espàtules i escombretes. S’adona que es concentra de manera inconscient en el vidre i que no mira més enllà, que mai es fixa en l’interior de les oficines ni de les vivendes, que si no li haguessin parlat de la calces potser ni se n’hauria adonat i es pregunta si això és normal o seria més civilitzat mirar darrere els vidres quan no els tapen o entre les escletxes dels que cobreixen. Encén una cigarreta per pensar-hi, però no hi pensa, simplement es recorda que un dia d’aquests deixarà de fumar.
Sense adonar-se’n ha arribat a la quinzena planta. Reconeix el rebedor i la porta que duu a la sala just en l’instant que s’obre la porta del pis i entra el marit. Decideix desplaçar la góndola lateralment per veure què fa la calces, i la veu asseguda al sofà davant del bordegàs que té els pantalons als turmells.
No pot evitar un riure absurd.

Álvaro

Des del llagut la veu repenjada a l'ampit de la finestra, encarada a la badia, oberta de bat a bat. Si la calitja i el dia ennuvolat no enganyessin els ulls, asseguraria que l'està mirant a ell. Com ho ha estat fent els darrers dies, sempre a la mateixa hora: quan les barques tornen de la pesca, al límit del migdia.

No ha parlat mai amb ella, però la troba sovint pels carrers del poble i es creuen i només té esma d'esbossar un somriure si l'enxampa observant-la més del compte. La pell colrada pel sol i pel salnitre dissimula l'enrojoliment. Perquè ell, encara que no ho sembli, és tímid, murri i solitari.

D'ella, de l'Anna Maria, ha sentit parlar-ne molt. La mare i les seves amigues sempre aprofiten qualsevol moment per fer safareig... És una noia culta, llegida i que pot tocar qualsevol partitura al piano de compositors estrangers, els noms dels quals no sabria deletrejar però que, de tant escoltar-los en els elogis cap a ella, sap com sonen.

El dia ha estat dur, però l'exígua pesca no tradueix tal duresa. Les xarxes li han malmès, un cop més, les mans i tan sols pensa en arribar a casa i deixar-se caure al llit. Un efímer descans que no li retornarà les forces per complet... Tot i així, la visió de la noia el reconforta i, traient el valor d'entre l'esgotament, alça el braç dret per saludar-la però el seu gest no obté resposta d'ella.

Pitjor encara, desapareix tot seguit.


Anna Maria

El sol, darrere dels núvols, escalfa poc i la brisa és fresca. L'Anna Maria suporta estoicament la positura, abocada a la finestra. Observa la badia. Olora el xaloc que bufa amb suavitat, ple de flaires de mar i de peix acabat de pescar. Quan sàpiga que la llotja ja ha endegat el seu tràfec, mirarà de comprar mollets, crancs i escórpores perquè li agrada barrejar-se en la bullícia que hi ha, encara que no sigui la seva feina, sinó la de la minyona, fer la compra del peix. Després ja hi haurà temps per a Chopin i els seus nocturs o Listz i les seves transcripcions per a piano de les simfonies de Beethoven, que tant agraden al seu germà.

Deixa la mirada abstreta en un punt indefinit, sense fixar-se en res, i pel seu davant desfilen les veles blanques dels llaguts que tornen de la pesca. Tot d'una, un braç s'alça en un dels llaguts. Reconeix la fesomia del jove pescador que saluda d'haver-la vista pels carrers del poble. Però no en sap el nom, només que la devora amb la mirada en creuar-se pel carrer. S'enrojoleix però resta immòbil, és una exigència expressa i no s'atreviria a trencar-la d'una forma tan absurda. I si no la saluda a ella?

Tot d'una, el seu germà la desperta de les seves cabòries.


Salvador

D'esquenes a ella, segueix retocant el llenç. Assegut en la cadira, que cruix cada vegada que vol allunyar-se de la pintura per trobar millor perspectiva, no hi ha res que el destorbi del seu exercici pacient. Ha volgut pintar-la així perquè l'angle de visió no afecti l'òptica i aconsegueixi un efecte més real.

El dia és rúfol, com els dies anteriors, i la llum és difícil de copsar. Prefereix el sol, la calç de les cases quan el migdia s'alça amb tota l'esplendor i es multiplica la llum. Però també és conscient que, d'haver triat el dia clar, l'Anna Maria no lluiria tant pel menor contrast luminiscent. I això és el que també persegueix: elogiar el cos de la seva germana i demostrar-li el seu amor sense que ella se n'adoni.

Observa un cop més la pintura i, amb els gargots de la signatura i de la data, la dóna per finalitzada. Trenca el silenci amb la seva veu i la crida, cosa que la sobta, encara que hagi estat de forma amorosa:

-Anna Maria, ja pots mirar. Descansa i vine, veuràs el teu retrat enllestit -la veu és dolça, amb matissos ambigus. Amb tot, no s'estalvia d'afegir amb un to sorneguer: -I deixa de flirtejar amb els pescadors, dona...




d.

El primer cop que m’hi vaig fixar va ser una xafogosa nit que estava enllestint un treball en el meu estudi. Molts cops solia quedar-m’hi a dormir, lluny dels sorolls del domicili familiar. Una finestra oberta en els apartaments de l’estret carrer paral•lel a l’estudi varen descobrir-me un cos de dona a la penombra de la seva cambra, il•luminada per efímers reflexos d’un televisor que no veia, estava nua i estirada en el llit. Podia sentir cruixir el seu llit quan es movia, tanta era la nostra proximitat entre balconades. La següent nit vaig fixar-me que es despullava sense manies i es dirigia cap a la dutxa. Un mirall estratègic em permetia observar-la, gaudia en la foscor silenciosa amb la visió d’aquell cos jove, una simfonia de corbes per on s’escolaven sensuals xaragalls que li regalimaven per la pell.
No estic segur si va ser a la quarta o la cinquena nit que no donava senyals de vida. Passaven de les dotze i ella feia tard a la nostra callada cita nocturna. Estava davant de la finestra oberta quan va sonar el timbre del meu estudi. Vaig anar per obrir, mirant primer pel forat de cortesia. Era ella, vestida amb una capa transparent que li arribava fins els genolls. La roba que duia era com una cortina que no amagava res. A la mà esquerra traginava una ampolla de cava, a la dreta dues copes i a la cara un somriure captivador. Vaig sentir una puixança d’excitació a l’engonal. Tot i que em va costar molt fer-ho, no vaig obrir la porta, em va semblar massa fàcil. I no es va enfadar, tot marxant i sota una aclucada d’ull, em somreia.
Aquella nit el seu pijama va ser de cava, fent glops que li regalimaven per tot el cos.
A l’endemà vaig anar jo fins al seu portal. No em va obrir, però ja sabia què passaria. Tot i que no podia deixar de provar-ho, tampoc volia mostrar poc interès. Vàrem passar uns dies amb visites que mai ens portaven gaire més enllà de les portes d’entrada a l’estudi o apartament, on ens hi quedàvem observant-nos. Sense contacte físic.
Un parell de cops la van visitar amigues, tan espectaculars com ella. Sense tancar els porticons em deixaven veure tot el que feien i jo somiant estar amb elles, tot i que res m’impedia anar-hi, de ben segur que em rebrien amb els braços oberts, sóc granadet, però encara faig patxoca. Les possibles invitacions camuflades d’ignorància no havien aconseguit res més que la meva passiva observació... bé, no passiva del tot.
Totes aquelles nits ens havíem fet l’amor a distància, sense excepció.
Una nit vaig decidir abordar-la, entrant fins la cuina del seu apartament. Parlàrem de coses banals, tot bevent-nos una ampolla de cava. Petons escadussers i algun grapeig. Va fer-se’m estrany que, arribats a aquell punt, ella no volgués anar més enllà i jo cremant-me per dins, ja no em conformava amb sols mirar-la de lluny. Va dir-me el seu nom; Àngela, i va insinuar que jo hauria de prendre una decisió amb la meva dona, m’ho va dir tot mirant-me el dit que marcava l’ombra de l’anell. Molt observadora, vaig pensar aleshores. Va acomiadar-me amb un cast petó als llavis i un cop de mà al cul.

Em va caldre molta paciència per assolir que la Noèlia, la meva consort, em fes un gargot en aquells papers que trencaven les nostres caduques relacions. Però a l’endemà de signar-los, quan vaig anar a fer una visita a l’Àngela, ella havia deixat l’apartament. Estava ocupat de feia dos dies per un jove sènior encorbatat.

La vaig tornar a veure uns mesos més tard... uns temps de solitud i abandonament. Va ser aleshores que vaig prendre consciència; m’havia enamorat d’un Àngel.


-o0O0o-


La Noèlia ha quedat a les onze en un bar de la zona lúdica del port. Fa sol i bona temperatura, sent que el divorci li escau d’allò més bé.
Una rossa espectacular se li atansa.
—Bon dia, —la jove nouvinguda la saluda abans de seure i la Noèlia la convida a fer-ho. —Però no prendré res, seran dos minuts.
—Bon dia. Com tu vulguis, no et vull destorbar, si tens feina... —es mossega el llavi inferior abans de continuar, —perdona que dispari directe, alguna nit vàreu fer l’amor?
—No era part del tracte parlar-te’n...
—Bé, i doncs, què pots explicar-me?
—Tenint en compte el que vares dir-me d’ell, no va fer res que no realitzés en solitari abans i davant de l’ordinador. Va ser una feina divertida, per un cop vaig poder veure un dels meus clients en directe, un dels observadors cibernètics de les meves imatges i vídeos a Internet.
—Doncs sols em resta donar-te les gràcies, Àngela... —la Noèlia li dóna un xec que duia guardat dins de la cartera, —et sembla correcte l’import?
—Em paguen pitjor un mes de sessions fotogràfiques, i ara que ja estem en confiança, sols dir-te que sóc Àngel de naixement.
La Noèlia dubta dos segons abans d’entendre el comentari, —erets un home...?
—I ara sóc la millor, —li diu de comiat, tot aixecant-se d’una revolada.
Tots els homes, atents, la miren marxar.

El sol brilla radiant, reflectint-se en petits punts fulgurants dins del mar, ara pla. I la Noèlia somriu mentre xarrupa, amb golafreria, un batut de Maracujà.

Sostenuto e maestoso

Les primeres notes plenes de cadència de la Simfonia en do major de Wagner alegren l'apaivagat matí. Avui tampoc no hi ha sol en aquest catau. Però són pocs els compassos que puc gaudir abans que la cridòria no comenci. Escolto les passes de la munió, els crits imperatius i, tot d'una, m'alço de la butaca i esguardo per la finestra. M'hi apropo i em botono la jaqueta. Des de l'exterior no em veuen, però. La visió varia poc de les altres vegades. Al pati, les dones parlen nerviosament i es repleguen en grups gens uniformes, en un caos que els crits han d'ordenar.

Les observo i em fixo en les més atractives. L'exhuberància dels seus pits o la bellesa de les seves faccions són allò que més crida la meva atenció. Tan ocult a simple vista per les peces de roba que he de tenir paciència per veure millor els seus cossos i fer-ne la tria.

*

Andante ma non troppo

Un silenci efímer i un lleu crepiteig anuncien el segon moviment de la Simfonia. I la parella de clarinets s'agermanen amb la dels oboès abans que la resta d'instruments de corda s'amalgamin en harmonia. La pau que sento ara és més gran que la crispació que observo a l'exterior. Els parracs han començat a caure als peus de les dones. La roba interior, sense sensualitat ni excel·lències, dibuixa les formes amb més claredat. La respiració se m'accelera a causa de l'espectacle que succeeix a pocs metres de mi, protegit darrere de les cortines.

Gairebé nues, les dones ja formen files compactes i ordenades. Les característiques principals són la pell blanca i els cabells bruns. Costa trobar-ne que els tinguin rossos. Per això m'agraden aquestes dones, tan diferents a les nostres...

*

Allegro assai

El moment esperat és a punt d'arribar. Una orgia sònica de flautes, d'oboès, clarinets, corns, trompetes, timbals, violins, violes, violoncels i contrabaix n'és el preludi. I el batec del cor s'acompassa al tempo del moviment amb l'adrenalina de l'excitació que em provoca saber què ve ara. Agafo la llibreta i la ploma, descorro una mica més la cortina per veure-hi millor i espero. Ompliré de gargots el full, que coincidiran amb els números que vegi. Les dones han de despullar-se completament abans d'aquesta operació. I, en l'interval de l'assignació de la numeració i de l'obtenció de la nova roba, aprofitaré per fer la meva pròpia selecció. Com en cada nou lot.

*

Allegro molto e vivace

El grup dispers i amb les robes idèntiques ja no sembla tan caòtic com abans, en arribar. La roba usada, amb signes de brutícia i de deixadesa, de baixa estofa i que deu pudir a infecció, s'amuntega al pati. Les dones esperen, no saben què. Ben mirat, des que han arribat, no saben res de què succeïrà a partir d'ara.

Premo el botó quan he arrencat el full de la llibreta, omplert amb set línies de set sèries de números i lletres. ZA60203, A60259, ZA60228, A60301, ZA60324, ZA60253, A60331. L'administratiu arriba immediatament i li allargo la llista després de la salutació lacònica. Sap què ha de fer i, ràpidament i amb un crit enèrgic, saluda de nou i marxa del despatx. Torno a observar el pati a través de la finestra, instants després, hi apareix l'administratiu amb el paper doblegat. Es dirigeix a la cap del control de numeració i, amb el mateix laconisme, saluda i desfà el camí recorregut.

Veig la sorpresa de set dones en ser cridats els seus números. Aquestes són les ànimes rèprobes que, durant aquesta setmana i de forma alternada, tindran l'orgull d'allitar-se amb un oficial ari de soca-rel i de tastar el plaer real fins que el seu ventre cruixi, a l'espera del nou lot.

Les darreres notes wagnerianes, de caràcter festiu, són el colofó d'aquest matí, apaivagat com de costum. Avui tampoc no hi ha sol en aquest catau polonès. A la llunyania, el cartell d'una fal·làcia que ningú no podrà desvelar s'alça damunt de la porta d'entrada, ara tancada.

IERF THCAM TIEBRA

El veig a l'inrevés, però me'l sé de memòria.


d.

Teclejo al piano els darrers gargots que he deixat damunt del pentagrama, un intent de prosseguir la simfonia que he d'enllestir sens falta. Els encàrrecs sempre m'han provocat paüra i, sobretot si són d'un estament tan important com el Conservatori. Em trobo sol a la sala d'estar, lluito contra el pentagrama i la inspiració perquè les notes tinguin una coherència. Sóc tossut, constant, meticulós, massa perfeccionista. Aquests adjectius sempre me'ls diu l'Olívia, la meva esposa, quan m'encaparro de tal manera que em desapareix la gana i la son. Fins i tot, exagera ella, el món sembla que desaparegui per a tu.

I potser sí que en té, de raó. Però el meu punt d'honor se sent ferit i callo. Fer-me la víctima sempre serveix. I llavors em consola, perquè un músic ja se sap que és una rara avis, és emotiu i sensible, enemic del soroll i dels crits. Avui, però, ha agafat l'abric i la bossa i ha marxat. Ja tornaré, m'ha etzibat abans del cop de porta. Amb el darrer acord, perdo la paciència i descarrego la meva ràbia contra el piano. Un estrèpit de sons es queixa dins del timpà i ressona durant uns segons. Plego una estona. Ha vesprejat i no són hores de muntar saraus mediocres.

Agafo una beguda refrescant de la nevera, i torno a la sala d'estar. L'enceto i la bec palplantat davant de la finestra. La separació entre edificacions és escassa, perquè el meu carrer és d'un sol sentit. Però les cortines ajuden a mantenir una discreció i una intimitat mínimes. Enretiro la meva i, amb la persiana apujada encara, veig l'edifici d'enfront. M'hi fixo detalladament. Deu ser la primera vegada que ho faig d'aquesta manera. M'abstrec uns instants mirant les finestres veïnes. Unes il·luminades, les altres amb els llums encesos però amb les persianes gairebé abaixades del tot... De sobte, una figura travessa una de les finestres. M'estranyo perquè m'ha semblat entreveure la brusa que duia l'Olívia abans de marxar de casa. No és que sigui un observador nat, però la brusa és particular, de colors llampants i poc comuna.

Picat per la curiositat, descorro del tot la cortina, obro la fulla de la finestra i trec el cap. De nou, la dona, que duu la mateixa brusa que l'Olívia, travessa la finestra i, immediatament, torna i s'atura davant d'ella. Descorre les cortines i mira enfora. M'hi fixo i corroboro que la dona que duu la mateixa brusa que l'Olívia és l'Olívia. No només la brusa sinó la figura i el cabell. Crido el seu nom, però és absurd perquè la seva finestra està tancada i, per tant, el crit s'esmorteeix entre el rebombori del carrer i els vidres.

Prenc valor i m'apujo a l'ampit de la finestra. Vivim en un quart pis i la idea és esbojarrada però està en joc provar que l'Olívia és en una casa que no és la seva, la que li pertoca. Així que no m'ho penso més i, en equilibri escadusser, observo amb més atenció que abans. Una prestatgeria plena de llibres regeix la paret dreta de la sala d'estar. Una catifa, de colors granats i marronosos estirada al terra i, damunt d'ella, un piano. Assegut en el tamboret, d'esquena a la finestra, un home d'escassa corpulència. Només l'hi veig una part de l'esquena i de la cintura. Sembla ser que l'amant en potència també és músic i té uns gustos similars als meus. Pels detalls que entreveig, m'aventuraria a dir que m'és fidel dins de la infidelitat. Somric per la idea que se m'ha acudit; amb el nerviosisme, el sentit de l'humor se'm desperta, però poc... La veritat és que no em fa gràcia que la meva dona corri per cases estranyes, per molt semblants a la nostra que siguin.

Quan l'Olívia, finalment, obre també la finestra, una tonada familiar i, si no m'equivoco, és la darrera sonata en què estic treballant. A més de fotre'm la dona, em plagia les composicions? Ah no, això sí que no! Crido encara més enrabiat que abans, crido el nom de la meva dona amb tant d'ímpetu que ha d'haver-me escoltat (no hi ha tant de trànsit, al meu carrer) i així és. L'Olívia gira el cap en direcció a la meva finestra i esbatana els ulls en veure'm. Gesticulo perquè entengui que l'he vista i que exigeixo que torni ara mateix. En el moment que ella xiscla i crida el meu nom, tot alhora, s'atura el piano de la seva sala d'estar i cruix la peça de l'ampit de la meva finestra, també alhora.

He de recular per evitar la caiguda però ho penso massa tard. Al darrer moment, malgrat tot, sóc capaç de veure aparèixer, darrere de l'Olívia, un home que duu la roba que duc jo, que té el mateix rostre que jo i que, per molt estrany que em sembli, he de reconèixer que sóc jo mateix.

Abans de topar contra el terra, em preguntaré quina vídua deixo però somriuré satisfet. La meva simfonia podrà ser acabada...


d.