Foto de perfil de Israel Satienz

Israel Satienz

46 Relats, 174 Comentaris
10445 Lectures
Valoració de l'autor: 9.85

Biografia:
f. Història de la vida d’algú.

----------------------------------------------

De vegades experimento amb altres tipus de plaers:

http://lavozalreves.blogspot.com.es/

Últims relats de Israel Satienz

Últims comentaris de l'autor

  • Israel Satienz | 29-03-2017 | Valoració: 9

    ...el teu relat, m’agafava pels testicles, perquè tenia un ritme àgil i ple de credibilitat amb tot això de l’impuls libidinós de la protagonista vers l’operari i l’absurd accident que ho desencadena tot. A continuació, he pensat que era molt fàcil això d’introduir l’ex-sogre mafiós que resolgués el sarau, però mira, com que després ho explicaves tan bé, ja m’ha semblat com una pel•lícula del Tarantino i m’ho he empassat amb plaer. Potser la davallada m’ha vingut al final, on la sensació és que necessites acabar d’alguna manera i em sona tot una mica precipitat, i aquestes divagacions amb l’esperit les he trobat poc convincents i com si et dispersessis, tot plegat, per justificar el tancament de la història. Fora d’aquesta última sensació, en general, m’ha satisfet molt la seva lectura.

  • Israel Satienz | 28-03-2017 | Valoració: 10

    El cas és que jo ja m’havia llegit alguna cosa teva Lluís, tot i que no recordo haver-te deixat cap comentari abans. Però aprofitant que tu t’has aventurat primer a expressar-me una opinió -que precisament parla sobre la naturalesa dels comentaris que aquí sovint es fan-, doncs, m’he dedicat a llegir-me expressament un parell dels teus relats ara mateix, per l’ocasió. Un és aquest on et comento aquestes línies i l’altre és “El nostre fantasma”.

    Deixo clar de bon començament que tots dos m’han agradat, entretingut i sobretot el primer m’ha arribat a fascinar per estones. Des del meu punt de vista, resulta evident que tens els mecanismes narratius ben entrenats i que saps dur les paraules pel camí que el lector necessita, per sentir que està llegint literatura i no un relat més o menys afortunat d’algú que encara està en una fase molt verda del seu escriptor interior. Tu ja tens dissenyat el teu escriptor. Les formes ben trenades així ho confirmen i la carta de presentació és molt convincent. És innegable que sents i saps el que pretens fer sentir al lector i això s’agraeix.

    Del que t’he pogut llegir fins ara, he observat, que tens moments on el teu imaginari aconsegueix dur-me a móns insòlits on les anomalies que presentes a les històries -respecte al món comú i convencional del lector- s’integren perfectament en la trajectòria dels contes, sense semblar uns fets postissos i ficats de manera poc elegant. A més, ho fas amb una senzillesa, que crea aquell interès genuí de les bones històries.

    Si he de ficar algun però, molt personal (i de manera humil, doncs poques pegues es poden posar, quan tants lectors ratifiquen amb els seus comentaris, el bon sabor de boca que els deixes), seria que -sense tenir jo un coneixement absolut de tota la teva producció- en aquests dos relats que t’he llegit, potser m’ha mancat el cop de gràcia final o un gir de darrera hora que realment m’hagi deixat amb una sensació de rotunditat final. Òbviament això que jo trobo a faltar, no és sempre necessari, però en aquests dos relats que et comento, a mi se’m queda una mica de regust a bon tast literari, però amb l’estranya intuïció que encara podries provocar una salivera major, si s’acabessin amb la mateixa dosi d’originalitat que li apliques a la presentació dels esdeveniments.

    Per cert. Això que em comentes de si no participo al Repte..., fent un petit homenatge a la peli de “El Sexto Sentido” et diré que: "De vegades... veig reptes" (llavors canvio de canal, i faig zapping llegint relats. Em resulta menys pretensiós. Tot i que respecto i valoro molt l’estímul que representa per als qui s’involucren als “exercicis”)

  • Israel Satienz | 27-03-2017

    Sóc un jove bon jan i jovial. Vaig néixer al juliol. La meva mare es diu Júlia, és de Jaén i és jueva. Fa anys va ser judoka. El meu pare Julià, un jutge jubilat, és jamaicà. Vivim a la Jonquera. Cada nit de cada jornada li prego a Jesús que no em privi del meu jet privat a l’endemà. Per a mi les jotes són un joc de nens, i no em jacto pas de resoldre jeroglífics amb elles, ni de fer-me els jerseis a mà jo mateix. Una jota inesperada és com traurem un jòquer de la màniga, donar una mossegada com un jaguar, directa a la jugular. Descobrir de sobte un jaciment de jade o una columna jònica mig soterrada. Gaudir del jacint, dels joncs i del julivert del meu jardí al juny. Poder anar amb un jeep explorant Júpiter o voltant per un parc juràssic. Estar junts amb l’estimada. Una javelina clavada al cor. Poder jurar l’amor. Ser el jerarca dels joglars. Pur jazz per a l’oïda.

    En qualsevol cas ha estat la jota la que s’ha regirat tota sola, com un joquei que trontollant d’alt de la seva cavalcadura, queda de sobte donat la volta i mirant cap al cul de l’equí que trota desbocat; una escena molt jocosa.

    Sento no haver sabut expressar-me d’una manera més jaculatòria, com un haiku japonès. Ara vaig just de temps que he quedat amb el Josep, un bon amic meu jacobí.

    Ets una “joía” (no confondre amb la joia del goig o la joieria)

  • Israel Satienz | 26-03-2017 | Valoració: 10

    ...del meu llegir desordenat, encerta amb la visió d’un vol insectívor tan gratificant i estimulant com el del teu relat ventríloc de libèl•lules. Ara tinc la llengua excitadíssima vers el voletejar del teu somriure.

  • Israel Satienz | 26-03-2017

    Intentaré ser breu i concís per una vegada i deixar-me d’embolicar-te la troca. La teva, és una de les respostes més entranyables que ningú m’ha fet mai. M’has ferit de simpatia vers l’íntima descripció de les teves preocupacions solitàries. Tens una sensibilitat preciosa i jo m’estimo molt els éssers que pateixen l’ànima poètica com tu. El teu comentari t’engrandeix i tot i que a molts els podrà semblar un despullatament innecessari, jo me’l guardo amb molt d’afecte sincer. Res a afegir. Però no mostrem el nostre amor en públic (ha, ha, ha!) que jo tinc una reputació i ara semblarà que em deixo emportar dòcilment per aquesta petita emoció que m’has encomanat amb dolça traïdoria. Mantinguem intactes les faraòniques aparences que ens separen als uns dels altres per favor; que sinó, seria massa avorrit tot plegat i a més el meu contracte laboral amb “relatsencatalà” diu que he de fer de malparit per aixecar la pàgina, que està com alacaiguda, cloc-piua, decaiguda, desanimada...

    Aprofito per saludar-te Montseblanc i suggerir-te que si et ve de gust, podríem mirar de fer el “ménages à trois” (ui, perdó, volia dir el cafè) tots tres a casa teva.

    Me’n vaig corrents a misa que ja faig tard!

  • Israel Satienz | 26-03-2017 | Valoració: 10

    Segur que algun comentarista et sortirà amb el rotllo detectivesc sobre si el final era previsible i tota la pesca dels entesos en sèries de tv criminals. Però l’estratègia intrigant del teu relat, està com sempre, tan ben dissenyada, que encara que un pugui intuir el que succeirà a l’últim moment, això no li treu cap força al conjunt. Doncs per a mi, l’important és sense dubte, aquesta habilitat que tens d’implicar al lector en la ment del personatge, de ficar-nos en l’atmosfera del seu pensament i arribar a entendre la seva humanitat, les seves obsessions que podrien ser com les de qualsevol de nosaltres. Per a mi ets genial Montse. Només afegiré una apreciació personal al tema de fantasiejar amb els cabells aliens, és un consell: en el desig i en l’amor... no us deixeu prendre el pèl tan fàcilment.

  • Israel Satienz | 26-03-2017 | Valoració: 10

    essent jo esquerrà, em sento plenament identificat amb els símptomes que experimenta la mà del teu microrelat. A mi se’m va ocorre una solució dràstica: l’amputació de la dreta en el meu cas. Tot solucionat, encara que amb només cinc dits, he trigat més del doble en escriure’t aquest comentari.

  • Israel Satienz | 26-03-2017 | Valoració: 10

    ...amb només quatre traços i que de sobte es transformen en el retrat inequívoc d’una veritat colpidora, contenen una lucidesa que poca gent sap esgrimir. Molt especial Esther. Et deixo, que estava buscant al Facebook el nom d’una ex i vull torturar-me veient per les fotos que ara és més feliç sense mi.

  • Israel Satienz | 25-03-2017 | Valoració: 10

    ...davant del teu relat formidable. Però te’l comentaré amb ell ficat, no sigui que encara gotegi d’allà d’alt quelcom desagradable. Ben ideat, perfectament escrit i amb un missatge molt alliçonador per als nens petits ...i per als nens grans: No contracteu mai globus tripulats.

  • Israel Satienz | 24-03-2017

    Que jo ja tinc al meu psicòleg per analitzar-me els comportaments. Però et diré que a mi l’únic que m’enganxa és l’amor. Pel que fa a aquesta web, m’és tan supèrflua com el Badoo o el Meetic, un dia estàs i a l’altre t’elimines el perfil i tan feliços. Una finestra perquè em llegeixin o m’escoltin dius? Home, si em paguessin per acumular adeptes... m’esforçaria més en que m’escoltessin, fins i tot seria hipòcrita i enganyaria i faria la pilota per assolir popularitat implantant el meu imperialisme d’idees. Ja som grandets per saber que la gent no segueix ningú, la gent es busca a sí mateixa i mentrestant fan veure que els interessen els altres. Per això cadascú té el seu rotllo. Jo tinc el meu (faraònic) i tu el teu (“Niliputiense”). I no m’omplo pas “d’orgullo i satisfacción” per rebre una opinió, tot al contrari, no vegis com em toca els ous tenir la necessitat de no deixar-te sense resposta, perquè no et pensis que no m’importes una merda. En realitat sóc un filantrop camuflat sota tota aquesta aparent mala llet, em preocupo de cor pels altres. Per cert, la teva mala llet, que no és poca, ha estat ben trenada, per això et reconec l’intent, perquè a diferència d’altres més matussers, tu ho fas amb certa gràcia i sé a què jugues, així ens divertim tots dos en igualtat de condicions.
    Pel que fa als debats que realment m’importen, segueixo pensant que aquest entestar-se en la defensa a ultrança de la simplicitat com a única forma capaç de generar bellesa és un punt de vista molt còmode, sobretot per als mandrosos que sempre es volen estalviar paraules. Jo no puc explicar el meu infern sense remoure de manera farragossa les idees, i tu no pots imaginar els teus feréstecs paratges i els assumptes eròtics sense que sembli que vius 500 anys enrera. Comprens...? cadascú té la seva manera de fer-se notar. Però no t'enganyis,,, Tu saps qui et llegeix a tu i jo sé també qui em llegeix a mi: ningú. Estadísticament som dos microbis a la xarxa. Així que t’agraeixo el teu insignificant temps dedicat a mi i et donaré també l’enhorabona... encara que ja no recordi ben bé perquè hauria de donar-te-la. Però és tota teva. Gaudeix-la.

  • Israel Satienz | 24-03-2017 | Valoració: 10

    No vull ficar-me on no em demanen (ostres... sí que vull, merda! Puto excés de temps lliure... Ha ha ha!), però si m’ho permets Paula, el controvertit “kefas” t’ha fet un comentari molt correcte des del meu punt de vista i en cap moment t’ha insultat. Que sens dubte ha estat bastant implacable, val, i que és obvi que ell no capta la mateixa bellesa fatalista que uns altres captem en el teu petit retrat de vida..., d’acord, però no t’ho prenguis com res ofensiu. Només és una visió de tantes la seva, però has estat molt elegant reconeixent-li que té un enginyós cervell, segur que ni ell s’ho esperava. Tu també el tens (i com que últimament estic d'un juganer que no m'aguanto les criaturades... per la meva part et tornaré a donar un 10 per contrarestar l'excesiva contundència del seu fulminant veredicte)

  • Israel Satienz | 24-03-2017

    Reconec que no sóc un gurmet del calçot ni de cap àpat. M’empasso per inèrcia quasi sempre els aliments sense saber assaborir-los massa al paladar, però no em passen pas desapercebudes les aromes dels que tenen molt a dir quan menys t’ho esperes. Ja començava a avorrir-me i veig que per fi algú treu el cap, ni que sigui en forma de ceba, de sota la terra avorrida que és aquest forat i s'atreveix a deixar anar el que pensa, sense restriccions ni intents de caure bé al personal. No li ficaré un 10 encara, perquè intueixo que els afalacs se li en foten tant o més que a mi, i sap perfectament, pel poc que li he llegit en alguns comentaris dispersos, que va ben sobrat d’escriure amb eficàcia contrastada. M’esperaré a les properes odes culinàries a veure com bullen aquí dins.

  • Israel Satienz | 23-03-2017 | Valoració: 10

    (Sense consells miraculosos contra la inconveniència de les actituds solitàries o sobre l’absència de cromatisme del teu vestuari)

    Una nota amarga de tardor a la llengua (ja salivejo la tristor) Un tret que escampa els ocells... (i el seu ressò que m’atrapa). Una buidor opaca... (quin buit més colpidor). Els motors lluiten per escapar... (el trànsit intens de les paraules a dins sentides) Les ànimes al terra brut... (un deliciós desànim) Entre arbres insípids... (assaboreixo el no res) L’asfalt escup els ossos... desfets i gelatinosos... (assaboreixo la decepció de l’existència) s’escorren entre els forats de les rajoles (i jo em dissolc en aquest bocí de melangia teva, tan ben transmesa)

  • Israel Satienz | 23-03-2017

    Com que sóc més jove que tu, no sóc coetani de tot el que s’inclou a la teva exposició, però n’he sentit a parlar, i fins a cert punt... pel que he estudiat al cole i pel que veig als docus de la 2 i el 33 (ha ha ha), alguna cosa em sona. Sembla una mena d’Oda sarcàstica contra l’antic règim i contra tot allò carca i desfasat d’un passat ranci. Però... vols dir que no exageres “Joma”? Com diria el Laporta: “Que no estamos tan mal, hombre!”

    També pot ser que estiguis especialment sensible últimament (no és greu, li passa a molta gent, se’n diuen crisis personals: la dels 40, la dels 50, la dels 60...) perquè veieu conspiracions d’alguna mena contra el greix acumulat de les vostres més assentades conviccions o perquè, orbitant perillosament en les acaballes de la vida, us agafa una embranzida reivindicativa semblant a la de la joventut, però a l’inrevés, com un desig per intentar canviar el món abans de guinyar-la, a cuita-corrents i de qualsevol manera. Tot per no haver estat més expeditius i lluitadors quan de veritat tocava, que era de joves, quan realment podíeu haver fet alguna cosa important de veritat. Que no ho dic per tu concretament eh!, jo crec que tu, segurament, vas implicar-te en moltes causes i vas defensar de valent per les teves utopies, que no ets un acomplexat. Parlo en realitat dels que no fan poemes com tu, mullant-se. A mi m’agrada la gent que es mulla... tot i que tanta i tanta política... ja em cansa. Però es percep que ho fas amb certa voluntat bondadosa. Prendré nota (tot i que de vegades penso, que hi ha certes postures aparentment bondadoses que són pitjors que algunes ganivetades)

    Jo també et segueixo, però no tan de prop home.

  • Israel Satienz | 23-03-2017

    Et deixo la transcripció:

    DONCS SOM-HI, FEM GRESCA

    Perdoni benvolgut transparent, que hagi de respondre a l’estimat Jomagi aquí, al preciós poema seu (SEU? De què em ressona a mi aquesta paraula?) i dic preciós amb bona fe, que no tot el que li comenti a vostè (fora de les nostres diferències) haurà de ser sempre forçosament contrari al seu estil de ser i de fer. Admeto que m’encanta anar fort i trobar-me pel camí com em surten pedretes transparents i catedràtiques. Però jo m’ho he buscat, doncs, anar fort et fa anar pel dret i no dur penjada l’amabilitat gratuïta, com les ales acolorides d’una papallona enganyosa. Veig que les mosques verdes que van a la merda, no estan ben vistes en aquestes contrades de personalitats tan delicades. D’altra banda, certifico sorprès, que sense fer jo esment al meu pensament polític, no ha trigat algú en aprofitar, per redirigir l’afecte que em teniu cap al tema catalanista. Veritablement esteu contagiats per alguna mena de bogeria encomanadissa, aquests que qualifiqueu de mala llet, la primera veu que distorsiona una miqueta la vostra quietud de floretes enmig del prat de tot el que és políticament correcte. Tant com per a barrejar-ho amb conceptes franquistes? (mare meva, on anirem a parar...) Qui s’ha ofès primer? Sembleu vosaltres. Jo només vaig fer un assaig d’humor sobre “l’autocensura” (literària, que no d'opiniò), rient-me precisament de mi mateix (i d’alguns altres com jo) i vaig defensar en un comentari posterior, la percepció del que em semblava una certa pèrdua actual de la capacitat crítica de la societat en certs temes estètics, fruit de les interferències per la democratització sense miraments de la cultura de masses i per l’oblit o la dissolució en aquesta amalgama, dels referents culturals de pes que abans eren inqüestionables. No sé Jomagi, essent tu expert en Art, el mínim seria que no caiguessis en la tendència radical de dur-te el tema cap al nacionalisme més exacerbat, ostres tiu, comenta, discrepa filosofa, enfadat, però no em siguis cutre de pensament, que jo et tinc en molt bona consideració si em baso en els teus imaginatius escrits. Que ningú s’enganyi ni es molesti, que al meu tuf hi ha més amor pels demés que a tota la podrida hipocresia de vosaltres. Però si voleu fem gresca, que així els administradors es fregaran les mans amb nosaltres, per l’impuls que li farem a relatsencatalà, amb tots aquells que ens llegeixin a partir d'ara només pel “morbo” de seguir-nos les baralles. Una abraçada molt especial a tots dos i a qui vulgui afegir-se a la polèmica.

    l’Isra

Últimes intervencions al Fòrum de l'autor

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: