World Perfect ,o Un món feliç

La premsa, sempre dòcil amb el govern constituït (legalment o il.legal), ha contret alguna malaltia. Li han sortit alguns forúnculs, repartits d'ací d'allà, que la priven de la beatitud que mereix la nostra situació social i politica. Sé que un o dos directors de diaris estan ja acusats de delictes menors i que estan a punt de ser cessats per poc "constitucionals" i poc "patriotes". I precisament un d'ells, el senyor Sebastià Emapeivé, m'ha cridat al seu despatx... a mi, que no sóc ningú, perquè -m'ha dit- necessita exposar-me els rumors d'un interessant projecte. El dia: dissabte vinent. L'hora, les vuit del matí! Un dia que hauré de matinar, doncs. Espero que valgui la pena el meu sacrifici .


Vaig en doina, m'ho sé. Però em sento lliure. Poc avesat a la matinada, em sembla que la gent arrossega encara feixugors de nit, com els arbres, i l'oreig... De sobte sembla que es desperta tot, els arbres fan capcinades i esvaloten llur fullaraca potser perquè arribi el dia ben corrents. Veig muntar el sol amb resplendor. Arribo, nerviós i angoixat, a la cita, que, en principi, pressento que no em pot plaure.
L'amfitrió ja m'espera.
Mentre m'assec a un senyal seu, l'home ja parla, tot tancant la porta:


-"No ho sabeu? Qui pot decidir-ho, està decidint que aquest país nostre ja no es digui nació ni país, i sí "comunitat". D'altra banda, els gloriosos representants del gloriós partit que més anys ha governat aquestes terres, volen aprovar "per llei" que el nostre idioma es digui "patuès" -que és l'idioma en què ja s'està convertint el català, després de posar-li uns conspicus personatges el nom de valencià, allà baix, o de mallorquí, allà enmig.... Sí: ho explica el diccionari Fabra... "PATUÈS: Parlar dialectal, especialment el privat de cultura literària i emprat sols en la conversació familiar"... Us deia ...-anava a repetir veient-me distret-....

- Us he sentit i us he entès. No cal que repetiu el què ara sabeu. ¡I ho sabeu ara, -ara!- , quan fa centenars d'anys que s'està produint la davallada i l'enunciada mort de la nostra llengua! Sou un exemplar home del país, el model d'home dominat i colonitzat per un país culturalment inferior. Sou, doncs, un exemplar estrany en la història de les civilitzacions. En general, tot al llarg dels anys, ha pogut més la raça que la cultura. Aquí, emperò, no: aquí ha imperat l'autoritat i la supèrbia sobre la cultura. Aquí ha dominat la força a les formes nobles ...


El meu interlocutor se sentí ofès:

-Esteu dient paraules malagradoses en grau superlatiu, malgrat el vostre prestigi d'historiador. Heu de saber que...

-El meu prestigi -com vós dieu- em permet expressar-vos algunes idees meves que, potser, són encertades. Si les voleu escoltar, us les faré saber. Que les volgueu fer vostres, ja són altres cantars: allà vós amb els vostres pensaments, les vostres idees, i els vostres fanatismes...
I atès que el vostre silenci em permet parlar amb tranquil.litat, situació indispensable per a tota mena de col.loqui, us en diré quelcom d'allò que penso......

"La humanitat està formada per una espècie d'éssers vius molt semblant a qualsevol altra espècie. Té, com totes les altres, unes característiques específiques que, encara que en poguem dubtar uns moments, tenen molt de comú. Com a mínim, allò que en diem "vida ", que no sabem d'on ve, ni per a què serveix, ni , en el fons, què és.
Tant té vida una cèl.lula que es reprodueix, com qualsevol ésser que -essencialment - cerca reproduir-se. I aquest fet, que no entenem , ni com s'hagi pogut originar ni en què consisteix bàsicament, està organitzat a meravella.

La naturalesa ha inventat la seqüència de la vida, transformant els éssers vius, successivament, d'uns a altres. Jo no crec que la complexitat sigui més o menys gran en cap cas. La complexitat, per mi, és la mateixa : el que passa és que l'organització es fa diferent i es va modificant la manera de comportar-se els elements que constitueixen els éssers vius. Es van produint evolucions, i mutacions, i expressions, i funcions diferents, però, en el fons, hi ha quelcom de comú en tots els éssers: el fet és que necessiten sobreviure. I per això, per aquesta necessitat, la natura adopta tota mena d'enginys que puguin ajudar-los a la supervivència.
I aquí rau el misteri. Com s'ho fa la natura per escollir els seus successius invents, un cop fet l'invent més gros que fou la vida mateixa?

No ho sabem, ni crec que la nostra migrada intel.ligència -si no es fa immensa un dia - arribi a saber-ho mai. El fet és, tanmateix, aquest: cada espècie està dotada d'una manera de viure i de reproduir-se. Una espècie ho fa d'una manera molt diferent d'una altra. I nosaltres, la nostra espècie, també tenim el nostre sistema de subsistir. Un sistema únic, com sabem del cert, perquè se'ns ha dotat d'una cosa que es diu cervell, el mateix, però molt més desenvolupat que en les altres espècies.

El problema ha arribat a la natura quan el cervell s''ha fet capaç de raonar, pensar i concebre idees no induïdes previament als seus gens. Però no d'una manera general, sinó tan sols en uns exemplars especials de l'espècie.

El problema, un problema molt greu, rau precisament en aquest fet: que la natura ja no fa tots els éssers de l'espècie humana segons els cànons que els pertocava.
Fixem-nos, per posar tan sols un exemple, en una munió de formigues treballant. Allò sembla un caos i, no obstant, no ho és pas. Les formigues fan el seu fet, amb la tasca que correspon a cadascuna, amb l'ofici que els ha assignat la natura i amb els sacrificis, quan cal, que la natura exigeixi per tal d'assolir la comesa que ha estat assignada al conjunt.


La humanitat, en canvi, gaudeix , en una petita part, de certa llibertat. Però la immensa majoria és incapaç de raonar lliurement, exercint d'éssers mimètics , com la natura els ha creat, fent, pensant, i "creient" el què ha de fer i ha de creure. Però... un cervell meravellós, de vegades, pensa. El pensament és variable en quantitat i en qualitat. Si aconseguíssim valorar-lo gràficament i exposar el resultat de les nostres anàlisis mitjançant una corba, el dibuix de la corba s'assemblaria molt a la de la campana de Gauss, amb una estretor admirable a dalt, eixamplant-se infinidament per la base.. Perquè, de fet, el raonament humà és ínfim. Quants genis hem conegut des que sabem que existeix el gènere humà? La contesta és òbvia: poquíssims. Durant milers i milers d'anys la terra ha estat, per exemple, el centre de l'univers . Durant milers i milers d'anys les religions han imposat creences a la gent, i martiris materials i celestials quan algun cervell s'ha volgut desviar de les veritats "revelades". Durant milers i milers d'anys les societats dels homes han viscut molt i molt malament -i poc temps cada individu- perquè el pensament general de l'espècie és, com segueix encara essent, del tot limitat...

-Però...

-No intentis contradir-me:... Em vols dir que la societat dels homes ha produit molts cervells notables. Ho sé. I et dono la raó. Però quants, amic meu? Quin és el percentatge de "cervells notables?

No pretenc posar exemples, que serien inacabables. Alguns éssers humans han pretès pensar, i, a part de parlar opinant, han escrit les seves opinions. Cal, tan sols, examinar els escrits de la majoria dels "cervells notables" de què em volies parlar, per adonar-se del què creien, i amb la passió amb què ho creien.

Tu que ets un home raonable, examina un dia les creences de Dante, el geni itatià, o les creences d'Aristòtil, o de Sant Tomàs, o de Confuci, o de Buda, o de tants i tants notables que han passat per aquest món. Tots donen hipòtesis absurdes, creient-les immanents per voluntat sobrenatural.

Tan sols fins que l'home volgué acceptar proves del què afirmava, tan sols fins aleshores, el pensament no esdevé tolerable. D'aquí es dedueix un corol.lari ben natural: fins l'arribada del positivisme, la ment humana -la que pensava pensar- no s'adonà del desastre que havia governat sempre el raciocini . Amb una excepció (relativa): la dels grans matemàtics que creien que els seus teoremes havien de demostrar-se... tot i que donaven per inamovibles els seus postulats i els seus axiomes.

El meu interlocutor -tan silenciós fins aleshores- ara, nerviós i excitat, m'interrompé amb crits d'intemperància:

-¡La vostra ignorància és extrema! -m'etzibà. -¿És que no heu llegit els clàssics, i els grans pensadors que hi ha hagut al món?

Jo vaig seguir exposant-li els meus raonaments.

-"Precisament us parlo tal com us parlo per haver-los llegit...potser massa i tot. Ja excusareu si no m'atenc als meus anteriors desitjos de silenciar disbarats dels vostres " grans homes", esmentant-vos algunes de les idees i frases que els van donar nom.
Us esmentaré, per exemple, per començar, Tales de Mileto, ciutat en la qual va sorgir la primera escola de filòsofs cientítics.

Tales devia viure l'any 585 a,C. un any en què es produí un eclipse sol i que ell, diuen, va preveure que es produiria. Tenia idea "del què és general i del què és particular". Afirmà que "totes les coses estan fetes d'aigua". Afirmà que "els imans tenen ànima ja que són capaços de moure el ferro."


Anaximandre, nascut a l'entorn de l'any 610a.C., un savi cartogràfic, criticà la teoría de l'aigua del seu predecesor. "No pot ser" -deia- que "una forma " constitueixi l'essència de tot. La matèria original, que no pot ser una forma, ni res de semblant, ha de ser una causa "material". Aquesta causa és quelcom d'il.limitat, un fons infinit de matèria extesa en totes direccions. D'aquesta n'ha sortit el món, i a la mateixa matèria tornarà quan arribi la seva fi .
Segons Anaximandre, la terra és un cilindre flotant. la base del qual està ocupat per la nostra societat. Els cossos celestes són rodes en ignició, tapades comp
letament per l'aire excepte en un punt. I pel que fa a l'home, s'adonà que no havia pogut ésser sempre igual a com era en el temps de la seva vida present. L'home, afirmà, procedeix dels peixos i, per consegüent, els peixos no s'han de menjar.

Un dels filòsofs que seguí filosofant, després dels esmentats, fou Anaxímenes. Pensà en les teories d'Anaximandre i les aprovà. L'única diferència entre la realitat i el que havia assegurat Anaximandre, era que la matèria extesa en totes direccions, no era " matèria" sinó el mateix aire. Totes les formes que veiem al món procedeixen de l'aire mitjant processos de condensació i rarificació. D'aire està feta la nostra ànima, i de la mateixa manera que per això vivim, per això mateix viu la resta del món, ja que tot el món està fet de l'aire que dóna la vida.


-Em penso que podríeu resumir... Des de Pitàgores fins avui, s'han escrit i dit massa coses sense fonament, però no hem d'oblidar que eren pensaments raonats, molts d'ells sense base certa, però pensaments al cap i a la fi que han anat demostrant la vàlua de la nostra intel.ligència...

-Intel.ligència? Els deliris de la imaginació poden ser fruit de cervells pensants, evidentment, però no deixen de ser quasi sempre res més que nicieses... Els acudits són mostres -també- d'enginy, com els invents ho són de capacitat tècnica... però ni uns ni altres són signes de genialitat, descobriments fonamentals per una societat que va a la deriva... L'únic que podem dir de bo de l'escola filosòfica de Mileto és que va produir"pensadors", homes que que se sabien fer preguntes, i que, lamentablement, intentaven contestar-les sense cercar cap prova del què se'ls ocorria com a explicació.. I encara sort que no pesava sobre aquells homes cap càrrega de misticisme... perquè ja sabeu que quan el misticisme domina una societat, en ella no hi ha possibilitat de què aparegui cap contesta perquè res no es pot preguntar...

Per descobrir, els filósofs, no s'estaven. Pitàgores descobrí, per exemple, que l'aire il.limitat és allò que conserva la distinció entre les pròpies unitats, essent les unitats el que dóna mesura de l'existència de l'il.limitat. La i.limitació, és a dir, l'infinit, s'ha d'identificar amb les tenebres, de la mateixa manera que el que és limitat es pot identificar amb el foc.

Podria seguir, està clar, però no ho faré.. Tan sols diré que el pensament pitagòric no es basava en demostracions dibuixades d'alguna manera, sinó en quelcom vist a través de la intel.ligència. I d'aquí sorgeix la distinció entre el que és intel.ligible i el que és sensible, la seguretat de què la proposció establerta és vertadera sense cap reserva... i per sempre. D'aquí -com diu Russell- no hi ha més que un pas per a passar a la idea de què tan sols el que és intel.ligible és real, perfecte i etern, mentre que el sensible és aparent, defectuós i transtori.
Afirmació, senyor, que s'ha mantingut des de fa més de dos mil anys, dominant tot el pensament filosòfic i tot el pensament teològic...


No em renyeu si em vaig fent pesat i reiteratiu. No seguiré, ja, sinó per fer-vos reflexionar en aquest fet: des de Galileu, Newton, Einstein i Darwin, cap idea ha trasbalsat profundament els coneixements de la nostra societat... Quatre genis, tan sols quatre, han sabut, i pogut, anul.lar creences profundes i sentiments ben arrelats en la societat humana. Però fixeu-vos-hi bé, no he dit genètica, ni decisions, ni comportaments globals, esotèrics, d'una espècie. Tal espècie, la nostra, ha augmentat, - i tan sols en una reduïda part - en tècnica , i en comoditats, i en anys de vida. Però en el fons, i en general, és la mateixa societat des de fa uns pocs milions d'anys. Potser canviarà - empitjorant o millorant- en el temps els seus defectes i les seves terribles injustícies i maldats.

Mentrestant, senyor meu, uns pobles seran destruïts, i d'altres prosperaran. Mentrestant, la profunda ignorància de la majoria de l'espècie, seguirà o augmentarà. Mentrestant, tots els pecats capitals dominaran la societat i els seus components. Seguirà la maldat, i la supèrbia, i la manca de pietat, i l'afany de poder i de fortuna... i petites nacions com la nostra seguiran essent esborrades del mapa... per manca de les qualitats que permeten a alguns pobles la supervivència.

I res més. Això és tot. El nostre poble, un poble qualsevol sobre la terra, ja dominat, serà finalment anihilat culturalment per un poble d'inferiors qualitats però de més vehemència, de més fogositat, de més impuls possessiu... Llei de vida...


El general mimetisme social, els multitudinaris costums i les immutables tradicions anul.len els grans pensadors. I nosaltres, si algun dia en vam besllumar algun, avui ja no en tenim. Avui ens arrosseguem com el que som, a remolc dels manaires de torn... Estem molt a prop de l'esclavatge... I arribarem , probablement aviat, a la seva plenitud... Pobre poble!... Consoleu-vos, tanmateix, pensant en la quantitat de pobles que han existit sobre la terra i que un dia van ser destruïts, i que, posteriorment, també van ser esborrats del mapa per altres pobles momentàniament més poderosos i destructius...

El senyor Sebastià Emapeivé que havia escoltat una bona estona l'erudit i pessimista historiador, s'havia adormit. El silenci que seguí a les seves darreres paraules el despertà. I digué el que pensava, cavilava i somiava... tot dormint:

-Crec que teniu tota la raó, amic meu. Us ho diu en Sebastià! El nostre poble no tan sols es refarà, sinó que aviat arribarà al cim del seu desenvolupament cultural, expandint els seus cone¡xements per tot el món... I el món, que per fortuna seva parlarà en la nostra llengua, serà finalment un món culte i savi...un món feliç...