Vull xuclar la vida.

Un relat de: martaplanet

Reconec que mai havia observat d'aquesta manera el món, suposo que devia ser perquè mai m'havia trobat en aquesta situació.
Estic sola a casa, tranquil·la, sense veus, només el lleu murmuri de la televisió del veí i la respiració cansada i adormida del meu gos, ja vell. Sí, ho noto, un lleu canvi en les seves inspiracions i expiracions, com si de cop la mucosa del seu coll s'hagués tornat més espessa, sí, ronca, sens dubte el que està fent es roncar.
M'aixeco i el cap em dona voltes, noto el gust de la saliva a la boca, mai m'havia parat pensar quin gust té la saliva. Em llepo els llavis ressecs i prims amb la llengua, és rasposa, penso que s'assembla més a la d'un gat, semblant al paper de vidre, que no pas la suavitat d'una llepada de gos.
Em recolzo contra la porta d'entrada de casa mentre allargo la mà per agafar la corretja. Vermella del color de la sang coagulada, mig acluco els ulls mentre intento recordar en quin moment he vist aquest color. La paraula hospital s'encén sobre el meu cap amb un enorme senyal de llums fent pampallugues. Deixo anar un xiulet, és agut, intens, més intens que qualsevol cosa que pugi fer en aquest moment. Escolto el tall de respiració del meu gos i la caiguda pesant que fa en baixar del sofà. La corretja és rasposa i bruta. Les ungles massa llargues repiquen contra el terra de casa mentre l'animal s'acosta a mi, té el pèl marró, negre i blanc, una barreja de colors que em recorda a la terra, a la neu i a la mort, a la tinta, em dic mentre tatxo la paraula mort del meu vocabulari. El gos s'acosta amb la llengua rosada a fora, un rosat xiclet que li taca la boca. El lligo mentre el dolor del cos se m'escampa per les venes. Sang coagulada, em recordo. Surto de casa i tanco la porta. El so d'una altra porta que es tanca, passa la idea pel meu cap sense que me n'adoni. Oloro, la contaminació i el fum m'entren pel nas per arribar fins als meus pulmons. Un home passa pel meu costat just quan poso el primer peu al carrer, el tabac m'esmicola la poca olor de cotxe que tinc als narius. Aixeco la vista i un blau pàl·lid ennuvolat em dóna la benvinguda al dia, el Sol ha mort, xiuxiueja alguna cosa dins el meu cap. Camino fins al parc que està a dues cantonades de casa meva. El so d'uns tacons em segueix per desaparèixer poc després, un arbre deixa anar una fulla que cau sobre el cotxet d'un nen petit, dues dones grans passen pel meu costat mentre em dirigeixen una mala mirada, és dia d'escola. L'olor de perfum d'home fa que em giri un instant. Em queda una cantonada per arribar al parc. El meu gos em fa una estrebada, vol fer un riu. L'observo, fa una volta, una altra, i encara una altra, finalment acaba. Una moto brilla, algú la netejada, un home passa pel meu costat parlant per telèfon, està cansat, té ulleres. Un altre home fent jogging passa.
Arribo al parc i m'assec en un banc, deixo anar al gos per a què pugi córrer o el que sigui capaç de fer, que ja serà més del que podria fer jo. Dues noies de la meva edat, suposo que fent campana, estan assegudes a la gespa amb un parell de revistes. Un noi, dos bancs més allunyats de mi, està llegint un llibre, "Les veritats perdudes" em sembla llegir a la portada. Un banc al costat d'ell està ocupat per dos homes calbs i rabassuts, d'uns setanta o vuitanta anys. Una dona passa per davant meu amb dos gossos, pastors belgues. Els seus gossos i el meu es miren, s'observen detingudament i finalment s'oloren. Una olor a rosa i margarida m'arriba fins als pulmons. L'herba és neta, verda i eufòrica de vida. Vida, em recordo. Vida, vida, vida. El blau pàl·lid del cel es transforma a poc a poc en un gris metàl·lic i pobre. El meu gos intenta perseguir uns coloms que li estan fent la vida impossible. Ric, la dringadissa de la meva rialla em sorprèn, feia temps que no em sentia tan viva. El meu gos fa un salt intentant atrapar a un dels ocells, però cau a terra. Apareix un altre gos que l'ajuda, un gos sense raça com el meu. El noi del banc tanca el llibre i també riu. La dona que duia els pastors belgues els deixa anar per a què també puguin perseguir els coloms, ella també riu. En algun moment les dues noies de les revistes s'han aixecat i s'han apropat a mi. Els homes grans aplaudeixen mentre els gossos segueixen fent salts.
El meu gos té quinze anys, és un miracle que sigui viu, i en aquest instant està saltant com si fos un cadell, és com si el món girés al revés que ell.
Tanco la porta de casa i deslligo l'animal. Penso en el carrer, els sons, les olors, vull xuclar la vida del meu voltant, que m'alimenti el cos, que me'l curi, que em torni tot el que m'ha robat.
Agafo el telèfon i marco el numero de la feina de la mare. La seva veu sona impersonal i llunyana.
-Si?
-Mare?
-Oh, filla! Passa alguna cosa?
Noto la seva veu més a prop, sé perfectament que esperava que fos algú de l'hospital o, fins i tot, una ambulància que sortia de casa apressadament. La seva tranquil·litat em tranquil·litza a mi.
-M'estic morint.
La mare no em respon, sé que no sap que respondre'm.
-El càncer m'està matant per dins. - li explico encara que ja sé que ho sap.
Sé que en aquest precís instant ha començat a plorar, que ha entès fins a quin punt estic destrossada.
-Filla...
-Mare, no vull més transfusions de sang, no vull que el càncer em xucli la vida de mica en mica.
-Ho entenc. - xiuxiueja.
-Volia, necessitava que ho entenguessis.
-Ja ho entenia abans.
-Volia senti-t'ho dir.
Sé que segueix plorant, sé que li costa seguir-me parlant com si no passés res.
-T'estimo, mare. - acabo dient-li.
-Jo també t'estimo, filla.
I penjo.
M'agradaria tant ser capaç de xuclar al vida del meu voltant...

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de martaplanet

martaplanet

129 Relats

93 Comentaris

98569 Lectures

Valoració de l'autor: 9.36

Biografia:
Sempre he pensat que les biografies només són per aquelles persones que han fet alguna cosa important en la seva vida, alguna cosa que hagi tingut tant de ressó que ha arribat a milers d'altres vides. Aixì que tampoc he pensat mai com seria la meva biografia. Simplement dir que encara estic lluitant per trobar-me a mi mateixa i trobar a la meva veu que sembla que, de moment, és l'escriptura.