Volar amb ales de sang

El sol es ponia amb aquella lentitud tan característica en ell, amb aquell color ataronjat que es tornava vermell per acabar convertint-se en un blau fosc quasi negre. Una tremolor lleugera i palpitant se'm va estendre pel cos com una mà freda acariciadora i perillosa. Un sospir se'm va escapar d'entre els llavis, un sospir de llibertat i felicitat, de tranquil·litat i seguretat, i, amb certa tristesa, em vaig adonar que també estava tenyit d'una resignació amarga.
Sobre les roques d'una muntanya vaig restar quieta fins que el taronja i el vermell van desaparèixer i van donar pas a un lila fosc que donava pas a l'esperança. I llavors el vaig veure. Un home d'amples espatlles i cames llargues que estava observant el mateix horitzó que jo, però ell estava uns deu metres més avançat i havia aparegut del no res, com fum en l'aire. Em vaig aixecar i em vaig acostar a l'ombra que havia endevinat d'ell, en acostar-m'hi vaig poder veure un parell d'ales de plomes vermelles, exactament iguals que el color de la posta de sol, que li naixien a l'esquena.
-Hola - vaig dir amb excitació mentre em col·locava al seu costat i el mirava de reüll.
No va respondre. Els seus ulls, d'un verd maragda que parava el cor, estaven aturats en algun punt de davant seu, tristos i insatisfets.
-Què fas aquí? - tants matisos tenia la paraula "aquí" que vaig quedar-me sense alè uns instants esperant la resposta d'ell.
A poc a poc va girar-se per observar-me. Els cabells, de color marró clar, li queien sobre el rostre, desendreçats.
-I tu, què fas aquí? - la seva veu era esquerdada, perduda i tan dolorosa que el cor se'm va estremir.
Vaig deixar de mirar-lo per dirigir els meus ulls cap el punt de l'horitzó on ell havia estat mirant segons abans.
-Ho necessitava veure, és com la fi del món, oi?
-És la fi del món - va dir amb un xiuxiueig esquinçador.
Em vaig estremir.
-És tan roig - va seguir parlant amb aquella veu que estripava ànimes -, tan obscur i macabre. Tan perfecte. És un dolor tan diferent del que sento normalment, com si pogués tocar amb una mà el cel i l'infern.
-Seria bonic volar fins allà - vaig comentar sense malícia, només amb aquelles ganes horribles de la resposta que necessitava escoltar.
-Volar? - la seva veu va semblar encara més dolorosa. - Suposo que sí que seria bonic volar fins allà i tocar-ho realment.
-No se t'havia acudit?
-No m'agrada pensar en aquells capaços de volar.
Vaig tornar a deixar caure els meus ulls sobre ell, adonant-me que la seva mirada estava completament clavada en mi, en certa manera fascinat pel que jo era.
-Per què no?
Va encongir-se d'espatlles desviant els seus ulls dels meus.
-Algun dia podré volar? - vaig preguntar-li llavors amb aquell desig anhelant.
-Volar? Potser sí, potser no.
-Em donaries les teves ales? - vaig xiuxiuejar tan baix com vaig poder, el desig se'm menjava per dins com una fera afamada.
De sobte la seva mà em va engrapar pel braç i els seus ulls es van clavar en els meus.
-Donar-te les meves ales? - la seva veu es va estripar, semblava espantat i, tot i així, tan feliç de que li hagués preguntat una cosa semblant...
-Sí - no era capaç d'apartar els ulls d'ell.
-Te les donaria, te les regalaria, faria el que fos per a què fossin teves, però no puc, no puc fer-te això, no puc donar-te un dolor semblant - la seva mà m'estrenyia cada vegada més i més en un remolí de bogeria suïcida. - Un dolor com aquest no se'l mereix ningú, ni tan sols les persones més odioses.
Es va quedar callat uns instants, empassant saliva.
-Les ales de sang no les mereix ningú - va dir amb un murmuri terrorífic que glaçava cor i ànima a parts iguals. - Et destrossen l'ànima, et donen una vida eterna per fer-te sentir el dolor del món. Series capaç de volar fent servir el dolor? - va preguntar finalment amb veu dolorida i escanyada.
Vaig quedar tremolosa entre els seus braços, callada i intranquil·la, espantada com un pobre animaló de bosc.
-Les ales de sang no saben volar - va xiuxiuejar-me dolçament a l'orella. - Els àngels caiguts no poden volar.
I, de sobte, fred.
Ell havia desaparegut. L'àngel ja no hi era.
I la posta de sol havia quedat completament apagada, deixant darrera seu el blau fosc de la nit.