Volar amb ales de sang

Un relat de: martaplanet

El sol es ponia amb aquella lentitud tan característica en ell, amb aquell color ataronjat que es tornava vermell per acabar convertint-se en un blau fosc quasi negre. Una tremolor lleugera i palpitant se'm va estendre pel cos com una mà freda acariciadora i perillosa. Un sospir se'm va escapar d'entre els llavis, un sospir de llibertat i felicitat, de tranquil·litat i seguretat, i, amb certa tristesa, em vaig adonar que també estava tenyit d'una resignació amarga.
Sobre les roques d'una muntanya vaig restar quieta fins que el taronja i el vermell van desaparèixer i van donar pas a un lila fosc que donava pas a l'esperança. I llavors el vaig veure. Un home d'amples espatlles i cames llargues que estava observant el mateix horitzó que jo, però ell estava uns deu metres més avançat i havia aparegut del no res, com fum en l'aire. Em vaig aixecar i em vaig acostar a l'ombra que havia endevinat d'ell, en acostar-m'hi vaig poder veure un parell d'ales de plomes vermelles, exactament iguals que el color de la posta de sol, que li naixien a l'esquena.
-Hola - vaig dir amb excitació mentre em col·locava al seu costat i el mirava de reüll.
No va respondre. Els seus ulls, d'un verd maragda que parava el cor, estaven aturats en algun punt de davant seu, tristos i insatisfets.
-Què fas aquí? - tants matisos tenia la paraula "aquí" que vaig quedar-me sense alè uns instants esperant la resposta d'ell.
A poc a poc va girar-se per observar-me. Els cabells, de color marró clar, li queien sobre el rostre, desendreçats.
-I tu, què fas aquí? - la seva veu era esquerdada, perduda i tan dolorosa que el cor se'm va estremir.
Vaig deixar de mirar-lo per dirigir els meus ulls cap el punt de l'horitzó on ell havia estat mirant segons abans.
-Ho necessitava veure, és com la fi del món, oi?
-És la fi del món - va dir amb un xiuxiueig esquinçador.
Em vaig estremir.
-És tan roig - va seguir parlant amb aquella veu que estripava ànimes -, tan obscur i macabre. Tan perfecte. És un dolor tan diferent del que sento normalment, com si pogués tocar amb una mà el cel i l'infern.
-Seria bonic volar fins allà - vaig comentar sense malícia, només amb aquelles ganes horribles de la resposta que necessitava escoltar.
-Volar? - la seva veu va semblar encara més dolorosa. - Suposo que sí que seria bonic volar fins allà i tocar-ho realment.
-No se t'havia acudit?
-No m'agrada pensar en aquells capaços de volar.
Vaig tornar a deixar caure els meus ulls sobre ell, adonant-me que la seva mirada estava completament clavada en mi, en certa manera fascinat pel que jo era.
-Per què no?
Va encongir-se d'espatlles desviant els seus ulls dels meus.
-Algun dia podré volar? - vaig preguntar-li llavors amb aquell desig anhelant.
-Volar? Potser sí, potser no.
-Em donaries les teves ales? - vaig xiuxiuejar tan baix com vaig poder, el desig se'm menjava per dins com una fera afamada.
De sobte la seva mà em va engrapar pel braç i els seus ulls es van clavar en els meus.
-Donar-te les meves ales? - la seva veu es va estripar, semblava espantat i, tot i així, tan feliç de que li hagués preguntat una cosa semblant...
-Sí - no era capaç d'apartar els ulls d'ell.
-Te les donaria, te les regalaria, faria el que fos per a què fossin teves, però no puc, no puc fer-te això, no puc donar-te un dolor semblant - la seva mà m'estrenyia cada vegada més i més en un remolí de bogeria suïcida. - Un dolor com aquest no se'l mereix ningú, ni tan sols les persones més odioses.
Es va quedar callat uns instants, empassant saliva.
-Les ales de sang no les mereix ningú - va dir amb un murmuri terrorífic que glaçava cor i ànima a parts iguals. - Et destrossen l'ànima, et donen una vida eterna per fer-te sentir el dolor del món. Series capaç de volar fent servir el dolor? - va preguntar finalment amb veu dolorida i escanyada.
Vaig quedar tremolosa entre els seus braços, callada i intranquil·la, espantada com un pobre animaló de bosc.
-Les ales de sang no saben volar - va xiuxiuejar-me dolçament a l'orella. - Els àngels caiguts no poden volar.
I, de sobte, fred.
Ell havia desaparegut. L'àngel ja no hi era.
I la posta de sol havia quedat completament apagada, deixant darrera seu el blau fosc de la nit.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de martaplanet

martaplanet

129 Relats

93 Comentaris

100867 Lectures

Valoració de l'autor: 9.36

Biografia:
Sempre he pensat que les biografies només són per aquelles persones que han fet alguna cosa important en la seva vida, alguna cosa que hagi tingut tant de ressó que ha arribat a milers d'altres vides. Aixì que tampoc he pensat mai com seria la meva biografia. Simplement dir que encara estic lluitant per trobar-me a mi mateixa i trobar a la meva veu que sembla que, de moment, és l'escriptura.