Vocació i treball

El primer que faig cada dia al matí després de prendre'm un cafè, just abans d'anar a treballar, és connectar-me a La Vanguardia digital. Com que tinc tard, llegeixo en primer lloc tots els titulars per saber què es remena i passo ràpidament al final, a La Contra -que és la meva lectura estrella- on gairebé sempre hi ha gent interessant, coneguda o no, amb quelcom interessant a dir. Si és de les que tenen un contingut especial per a mi, la imprimeixo i me la guardo (hores d'ara, ja tinc un "dossier" considerable). A més a més, assenyalo amb groc i taronja allò que més m'ha impactat de l'entrevista perque quedi clar que "això és el que he après avui".

A mitjan juny passat es va publicar una entrevista amb el músic i compositor Carles Santos, fill i resident a Vinaròs. Entre moltes coses, aquest home -que tot i ser un intèrpret reconegut a tot el món és alhora franc i planer- deia que ell va aprendre piano a iniciativa del seu pare no pas pròpia, de manera que "lo seu" no és vocacional. Deia també que treballar amb allò que és la vocació personal -en el seu cas, artista- fa que hi dediquis les 24 hores del dia i, per tant, magnifiques tot allò que fas. Que ell parla de tot menys del seu treball, així doncs, estar amb ell és molt agraït; el que verdaderament li interessa és el mar i és allà on es troba en el su medi, la seva vocació.

En un primer moment em va xocar aquesta posició provinent d'una persona d'una trajectòria professional tan significativa, si més no, la vaig trobar curiosa. No obstant això, a mesura que han passat els dies he anat reflexionant-hi, la he anat interioritzant fins al punt de poder afirmar que d'alguna manera m'ha redimit.

Quànta gent al llarg de la seva vida ha tingut la sensació incòmoda de no haver dedicat el seu treball habitual a dur a terme una vocació o perque el seu potencial intel.lectual no coincideix amb el treball que desenvolupen per subsitir econòmicament o per ser reconeguts arreu?, la resposta és, infinites. I, ves per on, ara surt aquest senyor i ens diu que precisament aquí està la gràcia. Ho trobo fantàstic!

És veritat que les persones que treballen amb allò que alhora és la seva vocació tendeixen a reduir el món a aquell àmbit concret. Així doncs, pot ser si que que ben mirat, per a la majoria dels mortals que "no ens sentim realitzats" resultaria molt gratificant prendre consciència de que una cosa és la nostra trajectòria personal en l'aspecte professional, que ens pot agradar més o menys però ens és útil per subsistir econòmicament, i l'altra, la vocació, allò que és visceral.

No fer un treball d'allò que és la nostra vocació, fugint de l'angoixa per l'èxit, pot servir en canvi per preservar-la, per no contaminarla i per gaudir-ne en tota la seva extensió però de forma íntima, ja sigui sol -com un refugi- o compartint-la amb els que estimem o que tenen la mateixa. Si gairebé és millor que treball i vocació no coincideixin!.

He parlat amb la meva filla adolescent -que encara m'escolta- i li he dit: "Estudia el que vulguis, treballa en alguna cosa que t'agradi i fes-ho tan bé com puguis, però sobre tot tingues cura del teu art, d'allò que et surt del cor, perque serà el que et sostindrà en els moments difícils de la teva vida; que els tindràs".

Li agraeixo dedebò al Carles Santos aquest comentari, apartentment banal, que m'ha reconciliat amb mi mateixa i m'ha tranquilitzat. Certament, ha estat terapèutic i em sento alleugerida.

Si n'és d'important un bon mestre!

Ginger