Visita de memòria al Parc Güell

Potser que pugi al Parc Güell per fer una mica d'exercici, llegir el diari,.... Són les 9:15,
18 minuts des de casa fins dalt de les treus creus,...; cap allà mirava fa una estona i ja es veien figures petites movent-se dalt del monòlit de pedra,...
Estic entotsolit aplicant el mètode quantitatiu d'invenció pròpia a l'art amatori; secret per mantenir el ritme: no tot és qualitatiu en aquesta vida! L'art està ple d'artificis numèrics, matemàtics, i sobretot comptables!
Em desplaço virtualment cap al Parc: deixo a la dona gitada i baixo a comprar el diari del diumenge,...
Realment la sexualitat és críptica, penso llegint les notícies polítiques tot creuant la travessera de Dalt per Escorial, molt a prop d'on va nàixer en Pompeu al barri de la Salut. L'article de periodisme desenfadat de la Maruja Torres em distreu una estona: Beirut, la xona,.... Tots em vingut al mon per la xona: per allà ens van fer i per allà sortim!
Pensament banal, mentre tombo per Larrard i enfilo la costa cap al temple del modernisme, el Parc Güell, ja farcit de turistes. Quina sort els de la fleca: han après idiomes, i fan calaix amb la parada del bus turístic.
Però tornem-hi a allò de la sexualitat crìptica: agenollar-se als peus d'un borratxo per a que t' "erupti" al damunt en anglès? Quin paperàs que va fer el primo d'en Josep! A l'escala de l'avió vinga cops de cap! I ara el diari informa que és empresari com la Exuperància Viruslensa!
La lectura on comproves que ets mer objecte en mans d'aprenents de poderosos, m'enrabia! Accelero el ritme sense adonar-me'n i arribo a la Rambla Mercedes molt més aviat del compte, i esbufegant una mica. Esquivo turistes sense pràctica en caminades d'alta muntanya: quina cara d'alegria se'ls posa, per això, quan giren al carrer Olot i veuen la tàpia que du les lletres "Park Güell".
Ai!, la poesia!, sí, és una arma carregada de futur! Com dèiem ja fa un temps i ens ho crèiem. De futur neoliberal! Rendits, inclinats, afegiria, als encants priàpics del poder!
Òstia com estic aquest matí! Plovisqueja i reparteixo més estopa mental que un diable en festa major: en totes direccions surt el foc! Ejaculatio rex!, penso, i em foto a riure tot creuant la fastuosa porta del parc, plena de margallons de ferro; l'home estàtua s'haurà pensat que me'n ric de la seva pistola, però no, ja el tinc molt vist i ell ja em coneix de tant passar-hi.
Em ve, ara a la memòria aquella parella de,... ianquis devien ser, que li van dir al xofer del mercedes negre - amb unes discretes lletres: SP - que els va pujar: en quinze minuts tornem a ser aquí. Veure l'escala amb el drac, la sala de les columnes i pujar a la placeta, devien voler dir, i au, fora, a consumir cultura a una altra banda per explicar-la en sopars amb suposats amics: la cultura és important, tu, en les nostres vides!
Deixo a la dreta el bar del qual tenen la concessió uns que havien regentat - mai més ben dit - una casa de menjars amb el seu nom, al carrer Bascaró del Guinardó: quin canvi de categoria! Avui supuro enveja per tots els porus ja ho veig!
Si que n'és d'important l'art, recony, tant com la xona, avantsala del plaer.
I aquell, empresari devia ser?, que portava aquella mulata de llavis vermells sobre unes sabates amb talonassos llarguíssims- o talonaris, més ben dit! -, la ma aixecada en suspens com si balles un merengue, culàs monumental - que l'empresari lleidatà, semblava que exhibia com a trofeu -. I ella dient: "Vamo a ver el parguei, Ramooon mi cieeelo! O Camagüey que más da amoooor; que tu me tratas como a una reina, dios mio!, Visca el baix Urgei i el Urgeiet, carallooó!" Ungles pintades fins al colze!
Els raig de sol sobre el mar són bonics des de sota els llentiscles, ullastres, esplèndids garrofers i altres arbres al peu del monòlit, com ja va escriure el cèlebre poeta "Aleshores", un dia que estava horacianament inspirat, molt a la vora de l'olivera, per cert, d'on vaig treure aquell brot amb un cutter i que vaig plantar a casa - amb èxit! -. (un favor a parcs i jardins perquè aquests tanys de la soca s'han de treure)
Que no dir,- un cop encetat aquest tema dels poetes del parc i rodalies - d'aquest altre gran autor (*) actualment desconegut pel gran públic! D'ell és el celebrat poema "Garrofer i buguenvíl·lia" - ubicades totes dues plantes darrera la tanca de ferro de Rambla Mercedes amb Marianao al costat d'una espècie de font, sota el vessant sud del Cotolengo.
La cultura és important em repeteixo; aquí estava un dia jo, tan tranquil quan de darrera de l'olivera mencionada - arbre de pau on n'hi hagi - va sortir el malaurat Huertas Claveria, tot entusiasmat, fent una explicació a unes visites de tot el que es veia des d'aquell gólgota de les Tres Creus. (Aquest si que creia en la poesia i va anar a petar a la Model tot un any per parlar de las "casitas blancas". Ja t'espavilaran! Carregada de futur penitenciari era la seva poesia!)
Mira si n'era pallús el pobre Gaudí!: l'empresa constructora només va poder vendre una casa en tot el Park Güell, el qual estava concebut com a urbanització, per a rics, és clar. Però aquest estaven un pel cagats que no els fessin la vaca els eixelebrats dels pobres, envejosos, ells!
Ara la artesana que ha tornat a desplegar la seva mercaderia en aquesta minúscula plaça que es forma sota el monòlit amb les creus de Jesús i els lladres - no es distingeix quin és el bo i quin és el dolent -, aprofitant el mig sol que ha sortit, acaricia un gat que se li ha apropat, melós, barreja d'angora i una nena ve de seguida corrent a fer el mateix. Un jubilat de 87 anys i bon aspecte les hi dona conversa.
Deixo enrere les creus en direcció Vallcarca. Un home abillat amb uniforme se sol posar al final de les escales de ferro que van a la baixada de la Glòria, darrera de la Miranda - ara casal del vells i antiga escola - allà on el Sr Josep un jubilat d'aspecte republicà, endreçat com un esperantista, ensenyava de franc dibuix a la canalla -. No me'l miro mai però ell crec que ja m'ha vist passar d'altres vegades i anirà ben aviat a fer el seu acapte a l'entrada d'un temple expiatori o monument a alguna altra banda.
Vestit de blanc i amb rivets vermells, demana cèntims per alguna germanor - una de tantes - protectora de nens afectats d'algun mal. (En aquest cas no són els orfes de la g. civil que algú fa sortir al diari cada cop que hi ha una estafa escandalosa) . Allà, quan els turistes arriben a la terra promesa de la cultura arquitectònica, giren, mig asfixiats per la pujada, i de cop se'l troben tot "trajat horterament" la qual cosa vol dir que es un conserge o almirall i li donen els cèntims per la col·lecta que tan sacrificadament sol·licita, palplantat, com a punt de fer la primera comunió, convençuts que allò es una donació obligada o una entrada al parc.
Segueixo cap a la baixada de la Glòria, I sí, aquí, molt turistes comproven com és difícil d'assolir la cultura: costa amunt durament, amb molta fe, utilitzant l'escala mecànica quan es pot. Això és bufar i arrossegar-se! Riu-te'n de la lectura de l'Ulisses de Joyce! M'apropo ja al final de la Baixada, a la cruïlla amb l'avinguda de l'hospital Militar, ara avinguda de Vallcarca - ai Marsé, la cosina Montse i en Filella! Quin cop de cap a terra es devia fotre la pobra des del pont!- i me'n aniré cap a la biblioteca Fuster a prendre'm el cafè o potser passaré, fent una petita volta, pel costat de la "Casita blanca", la de debò, i pujaré per Ballester cap al Bar Siboney, davant d'una casa de pisos modernista al número 28 de la Rep. Argentina. És un d'aquells bars de sempre, gran, amb molts cambrers amb camisa blanca i pantalons negres que atenen als matiners, borratxos i llegidors de diaris, que de tot hi ha d'haver. Per exemple, també gent amb gos que enraona amb els altres propietaris d'animals. Precisió i concisió en el codi la seva: un amb llet barra!
Sóc a l cruïlla, doncs, amb l'avinguda de Vallcarca i decidexo canviar un cop més de plans, tiraré per Agramunt cap al Putget - sí, allà,on a la cruïlla amb el carrer Homer, vaig fer la futura cèlebre poesia de l'home que no sap on va però que ho fa, això sí, molt de pressa; abans, però, m'assec al banc al peu de els escales mecàniques amb els vells per observar-los una estona i recordar de passada com era el bar Slovakia. No se n'havien potser adonat els estrangers que aquell era un barri en remodelació i van instal·lar-lo al costat del metro de Vallcarca amb molt d'ull. Allà fins que van tancar, molts matins sortia la mestressa, madura, elegant davantal blanc jersei de pic vermell, rossa com les eslaves, clar!, llavis pintats, pas segur mirada alegre de nit satisfeta i s'acostava a la barra movent amb el malucs aquelles faldilles: això és art noi!, això és art i no les feixugues memòries de la Plaça del Diamant. Quanta nostàlgia i tristor esbandides per uns quants moviments de maluc. Tot això de franc i el cafè a part!

Segueixo al llit mirant el Parc Guell de lluny i el Cotolengo, on hi canta la cadernera com ja s'ha escrit - i no diré qui per pudor -: no me n'he anat, sento la dona que mormola, tot era un truc. Acabo, deixo per a un altre dia referir-me al carrer Farigola, ara toca posar-se les piles. L'escalfament dona pas a l'acció; la peli d'ahir ens va deixar un regust calent - vull dir de cine normal eh? O sigui Chabrol, per exemple -. Cal traspassar el llindar del quantitatiu al qualitatiu. Del sexe mecànic a l'emoció. Apa, som-hi!

(*) Publicat amb el psèudonim de T. Cargol