Vinc d'un poble, Catalunya

Vinc d'un poble, caminant lentament per un camí rural, un sender silenciós, i solitari, on quan calles sembla que estiguis cridant, on quan crides, un silenci intens i provocador et contesta i t'encoratja perquè cridis un altre cop, però aquesta vegada més fort, i sempre recordant-te que per més que et cridis ningú et contestarà, doncs ningú vol sentir-te.
He sortit de bon matí, sense cap acompanyant, ni tan sols un sarró per portar-hi quelcom per fer un mos. Jo, només jo. Acampanyada dels meus sentiments, camino contemplant el maravellos paisatge de la meva Terra.
Tot el dia caminant, seguint aquell sender estret que s'enfila amunt, i que no sé on va, però que segurament em durà al lloc on vull anar.
Arribo a una vall, descanso, silenciosa, observant el paisatge. Aquest em recorda a tu, Terra meva, és teu, només teu, i ningu te'l pot prendre, Catalunya.
Pau, tranquilitat, comoditat i plaer, és el que sento quan estic amb tu, Catalunya.
Miro al meu voltant, el cel es comença a tapar i sento el vent gelat del nord a la meva cara. De sobte, una gota de pluja cau sobre les aigües tranquiles del petit estany que es troba vora meu. Les gotes cauen acompassades, i com si s'estessin mofant de mi van accelerant el seu ritme, cada vegada plou amb més intensitat.
L'ànima de la Terra és desperta, i surt esperitada. Oloro, Catalunya s'acaba de despertar, oferint una dolça olor que sembla renovar-me per dins. S'acaba de llevar, i ho fa notar deixant anar aquesta suau i característica essència que m'agrada tant i que em fa sentir a casa.
Però de cop, un tro espantós ressona al meu cap, què et passa Terra meva? Què és el que et preocupa? El teu crit m'ha fet espantar, i ara, he girat cua, corrent caminet aball, com si algú em perseguís. Plou molt fort, i ara llampega. Aixeco la mirada, i la condueixo cap al mig d'aquest cel tapat, gris o gairebé negre, i veig que una llum el trevessa per la meitat, il·luminant cada racó d'aquest paisatge, i també, il·luminant-me la cara. Perduda i xopa, alço la meva veu i et pregunto altre cop, què és el que et passa.
Estàs enfadada, ho veig, però, amb qui? Dolguda, també, i fins i tot et sents oprimida. El fort vent em xiula a les orelles, i em diu que és el teu suspir, mentre que la pluja que m'empapa, n'és el teu plor, les teves llàgrimes.
Què hi puc fer jo? Què vols que faci? Amagar-me, necessito refugiar-me a algun lloc, mentre tu, embriagada de ràbia plores desconsoladament. Ara, l'unic que em queda és refugiar-me al cor del bosc, com tu has fet sempre que t'han ferit. No t'ha quedat cap més remei que refugiar-te al cor de la teva gent. De poruga t'han acusat, jo no ho soc pas, tan sols carrego de forces per poder lluitar i així continuar endavant. Gens poruga ets tampoc, però no pots més, t'han jutjat malament, t'han maltractat, i el que més et dol, des de sempre, quan has necessitat refugi, l'has trobat al cor de la teva gent, tots nosaltres, els catalans. Però què me'n dius dels que volen prohibir-te? Què me'n dius dels que no t'accepten?
Plora, Catalunya. Plora estimada Terra. Buida tot el pap, que no et quedi res a dins. No et sentis culpable per tots aquells que un dia et van defensar i en van sortir malparats, doncs ho van fer per tu, Catalunya, la nostra estimada Terra que plora. No et sentis culpable d'haver d'estar sempre aguantant humiliacions. Doncs els perduts en combat, tots aquells que han lluitat, ho han fet per tu, perquè s'han sentit estimats, Catalunya, els has donat tot i més del que podien desitjar.
Digues-me, pàtria meva, no et sents prou estimada? Somies cada nit amb un amor, que es perd al despertar, just a trenc d'alba, quan les ferides et fan mal? si és així, tingues els teus somnis presents en tot moment, i no deixis que s'esvaeixin amb la claror del dia.
Ara t'entenc, estimada, ara sé com et sents, Catalunya, perquè jo soc jo gràcies a tu, perquè sense tu, ja no seria jo. Ara et conec prou bé: ets una terra forta, plàcida, tranquila, però amb ferides obertes, i quan et sents assetjada, t'amagues, però no en va, sinó que ho fas al cor de les persones que t'estimen, sempre amb el seu permís. Ets tan nostra, que tots hi tenim un lloc per a tu al nostre cor, per si mai t'hem de protegir.
Deixa de sanglotar, Terra meva, deixa que el teu plor s'esvaeixi a poc a poc. Calma't. Som aquí per tu, som aquí per portar-te al cor. Omple't de claror i deixa't estimar com has fet fins ara. Estima tu també, i comparteix amb nosaltres el nostre amor a la llibertat. Catalunya, ets una terra digna d'estimar i ser estimada.
Ha deixat de ploure, i l'olor a terra molla encara es pot respirar. Surto del meu amagatall, encara xopa i miro al meu voltant. De nou, tot resta tranquil, com al principi de la tarda, només una petita diferència que em diu que és hora de tornar a casa. El cel és més fosc, la majoria dels núvols han marxat, però és tard, el sol es vol pondre. Per ultim cop, miro aquell paisatge. Tot moll, tranquil i insegur. Com si fos un infant que s'ha passat tota la tarda plorant perquè no volia estar sol, que demanava que algú l'estimés i no el deixés sol i que a la fi, amb els ulls vermells i plorosos, després d'esgotar totes les reserves de llàgrimes, ha vist que és estimat, Catalunya resta quieta, esperant ser estimada pels que estima.
Més fosc, el sol s'ha post. M'afanyo a baixar cap al meu poble, la nit és al caure.
Una darrera mirada enrere que no puc evitar, em fa pronunciar unes paraules que em surten acompanyades d'un somriure acollidor: "Com t'estimo, Catalunya".
I aquest cop si, d'una correguda em planto a casa i surto al terrat. Miro al cel estrellat amb els punys tancats. Em sento orgullosa de ser jo, i estic orgullosa d'estimar a qui estimo. Les estrelles són lluny, lluny enllà. Són petites construccions de somnis, moltes vegades impossibles o dificils de complir, però si tanques els ulls, t'hi pots acostar. Allà dalt, hi ha la meva estrella, és aquella tan lluent. M'assec en un racó a contemplar-la, sembla tan llunyana... de nou, no puc evitar pronunciar unes altres paraules: "Potser la lluna no és tan lluny com per que la pugui abraçar". Tanco els ulls i somio, somio que la meva estrella cada cop és més propera i la puc abraçar.
Fem cas dels infants que duem a dins, no els deixem plorar. Pronunciem belles paraules de tant en tant, així aconseguirem que un infant deixi de plorar.
Abracem les nostres estrelles sempre que en tinguem l'ocasió, no deixem que s'escapin o les apaguin. Preguntem-nos, cada dia, d'on venim, on anem, qui som i qui serem potser així sabrem per què hem de lluitar.