Vides metropolitanes

Per fi apareix el lluminós homenet verd. Una processó de figures, mil vegades desdibuixades per la immutable cortina d'aigua, creua el pas de zebra, sense ànims ni ànimes, sense molestar-se a pertorbar el silenci dominant que, si bé no és palpable entre l'agitació majestàtica de la gran ciutat, ressona per sempre a l'interior de cadascun dels seus cors. El capritxós atzar, veritable raó de totes les coses, ens fa fixar en una d'elles, una ombra més, tot just, en el lamentable paisatge de la penosa foscor, que avança entre la multitud amb passes llargues i ràpides, talment els àgils salts d'un peix volador sobre el grandiós oceà d'asfalt. Clapa fugissera, amb una mà immòbil a la butxaca i l'altra a fora, per si calgués saludar una amistat dues vegades llunyana, per viure lluny i per ser amistat, tan de pressa camina i tan lentament l'ofega el nus de la corbata que ni tan sols és capaç de percebre-ho. Tot i haver vigilat la calçada a consciència, un sis-cents negre apareix de sobte del no res, i els seus prodigiosos frens estan a punt d'estalviar-li la feinada de sobre la taula. Intercanvia quatre paraules, més aviat poc amables, amb el conductor, pretès Déu omnipotent dins el seu utilitari, i prossegueix la ruta gravada al seu cervell amb lletres de resignació, intentant, sense massa fortuna, no xocar contra res ni ningú amb el paraigües. De tant en tant, desclava la mirada de l'infinit, petita àncora anestesiada, per fixar-se en un carrer que ja fa temps va deixar de sorprendre'l. Aquí la mateixa vorera de sempre, amb algun xiclet nou, esquerdada per les poderoses arrels d'uns plataners impassibles al ciment. Tan de bo no es rendeixin mai. Allà el xamfrà, atapeït de cotxes, ja no saben com posar-s'hi. Els policies fan com si no sabessin de què va i segueixen fent de majorets amb la porra, prou feina tenen a controlar la doble fila, connectada, a la resta del carrer, de cap a cap, tret de l'acolorit sector dels contenidors, els altres buits i l'orgànic ple, llargament conquerit per les mosques, per les rates les clavegueres, putrefactes, llefiscoses, pràcticament inundades fins a la saturació. L'aigua negrenca cobreix el carrer, llençol finíssim, adoptant formes precioses que es fan i es desfan com els nombrosos top manta en passar-hi les majorets pel costat, camí de la parada d'autobús, que avui té un altre vidre trencat, amb més estètica, val a dir, que no pas l'anterior. Una mica més enllà, al cap del carrer, un exèrcit de cartells anuncia el menú més barat del barri o el revelat de fotografies més ràpid.