Everything Is Broken

Després d'haver entregat la targeta de visita a la recepcionista, Albert Elèuter entra a la sala d'espera, saluda breument els presents, s'asseu en una cadira i es disposa a estudiar les taques de la paret. Mentrestant, comença a sonar una nova cançó a la ràdio, molt misteriosa. Uns acords de guitarra, el primer quasi agressiu, els altres punxeguts, com un lladre caminant de puntetes enmig de la foscor. Després entren els tambors, l'acompanyament, i una veu nasal que prové de la darrera benzinera del món. Albert Elèuter no ho sap, però en un suposat estat d'omnisciència podria apuntar el nom d'aquesta peça, Everything is broken, així va voler l'autor foragitar qualsevol intent de curiositat optimista. Aquest títol, com qualsevol altre, no ens hauria de servir més que per a localitzar la cançó si ens interessés, però no és només un títol, no es tracta de tres simples vocables encadenats per haver-ne coincidit l'idioma i la intenció de l'artista. No, és molt més que això, és com una gran etiqueta estampada sobre totes les coses, sobre aquesta eterna sala d'espera, sobre tots els dentistes i metges del món, els escriptors que menteixen per a poder explicar la veritat i els nens que miren els dibuixos animats, prometent que mai deixaran d'escriure a les gomes. Sobre l'advocat de les coníferes, que es baralla amb el d'un om que dóna peres, pomes, sobre les preguntes que responen altres preguntes, els drets d'autor de l'home que va inventar els diners i aquell trencaclosques que vam deixar a mig fer. Una etiqueta sobre les fàbriques de cosmètics, els testaments, el paràsit de les ments conformistes, sobre els retards, les excuses, la demagògia dels exàmens i totes les cançons de l'estiu des del vuitanta-vuit. Una enorme bandera en mans del psiquiatra del psicòleg. En definitiva, es tracta d'una nota al peu de la realitat, Tot està trencat, les coses han deixar de funcionar bé, si és que algun dia ho van fer. L'experiment de Déu ha fracassat completament, i ara fa servir aquesta petita cançó per a disculpar-se. La intenció era bona, sembla que digui. Una cançó per a demanar perdó i que tothom torni a la seva caixa, al bagul de la inexistència, on s'han de guardar les peces d'un univers del tot absurd. S'ha acabat la funció. Una vegada més, el món s'ha equivocat. I encara és tan gran el seu desencert que cap d'aquestes reflexions se li han ocorregut a Albert Elèuter, exercitat subjecte passiu, no coneixia el títol, tampoc hauria servit de res, és per això o per tot plegat que ni tan sols s'ha mogut del lloc, amb prou feines un canvi de cames, la dreta s'estava adormint, però quina importància pot tenir això, més adormides té les neurones, els ulls, espectre invident, la sensibilitat del tou dels dits o tota la seva ànima, irremeiablement trencats també. Tot el seu cos es troba submergit en una pronfudíssima letargia espiritual, però això és un dentista, no s'ha equivocat de porta, així doncs, quin dolor sobrehumà deuen patir les seves dents perquè l'hagi prioritzat a tota la resta? Quina inconsciència és aquesta? Ni tan sols li donaran la oportunitat de plantejar-s'ho. Ja pot passar, li diuen, i podrien haver afegit, La seva prodigiosa recepta de pseudo-felicitat l'espera.