Automathos

Els ídols s'han desfet. Un lleuger estremiment glaça la sang del món, voraç, albertí, una màgia eterna entre les relíquies del Mar Mort, tant de temps buscant una oportunitat, una sortida, una fórmula antihermètica prou eficaç per a superar el desglaç del cor, no batega, no respiren els pulmons, minètics, abandonats, com si John Locke hagués fet tard, no es pot, no hi ha manera, faria falta molt més que això per a poder derrotar tants leviathans, tantíssim sutge espiritual que consumeix, correcció secundària, no arribaran els diccionaris, treball a mitges, tota la vida fent ganyotes i em podria haver dedicat a violar cargols i formigues pel carrer, més fàstic t'hauria de fer trepitjar-los, plaques d'acer, de corrupció crònica, cronística, cronològica, una miqueta de sal a l'amanida i cap a casa, el món plega, fins aquí l'experiment, ja dura massa, no ens agrada que es diverteixin amb nosaltres, no som bufons divins, quin honor, quina desgràcia més grossa, la lògica se'n va de vacances i tu i jo mirarem les estrelles sota el mar, sota les coses, no creguis tot el que penses, això seria com no mirar allò que veus, però mentrestant, hauríem acabat amb racionalistes i empiristes, una gran foguera, Sant Joan, Sant Joan, si mireu les flames, hi veureu a Kant, i amb ell els apologistes del cafè, ploreu ploreu ninetes, es va fent tard i el sol no es rendeix, perdura, dura i s'assegura de dibuixar millor que ahir, pobre home, també ell és absurd en un univers selenocèntric, eclipsat ara per sempre de tots els simposis, Babilònia s'equivocava, ja ho deia la meva àvia, Colometa que no menges, què se'n farà del món quan no hi hagi res, quan tinguem les instruccions del microones i la recepta per a veure el cel, mira, mira, how many years, doncs ara ja ho saps, no contestis, drets de sabedor, si haguéssim de confessar el que les banderes venen, amb prou feines, un bosc, un sot feréstec, espelma, sobrehome, un lleig a l'infinit, anys i anys d'educació, una merda, gens antinaturals, patològics, el psiquiatra del psicòleg, una merda, dues, ja tant se val, el món s'acaba, és el final progressiu i dolçament premeditat de totes les belleses adolescents i de tots els esmorzars, quina gana, però el món s'acaba, quina descomposició estomacal, voldria un entrepà per quan acabi el final, el final assimilat que sento en els ossos, si és que encara m'hi arriben els nervis, el món s'acaba, jo encara diria més, perquè jo també m'acabo, aquí la cosa canvia, l'assumpte ja és personal, per què jo, per què a mi, egoista, porc ensucrat, indecent, mal apocalipsi et destrueixi, també a tu, que sóc jo, que em desdoblo una vegada i una altra a través de l'indefinit, així fins a acabar la novel·la, la vida, però ja no podré, el món s'acaba, s'acaba, em moro, no ho permetis, per favor, no deixis que em mori, per favor, no em vull morir, sóc massa jo, no em vull morir, m'assec, dimiteixo, no, és un altre que em despedeix, no em vull morir, quin fàstic de realitat efímera, però no em vull morir, vull pensar, vull sentir, i tot ja és igual perquè la destrucció homogeïnitza, quina fila, hexasíl·labs a dues passes del Judici, i quina roba em poso, però què dic, si jo no vull, no vull, no em vull morir, quin fàstic, quina ràbia, el món s'acaba, s'acaba, ens acabem, finalment som una mateixa cosa, potser ha valgut la pena morir, diluir-se en el cosmos inexistent del no-res, però ja ha acabat, ja no sóc, ja no penso, ja no sento, ja no parlo i ja no escric, perquè jo estava aquí, sí, jo hi vaig ser el dia que el món es va morir. És tard, fa fred i el sol no tornarà a sortir.