Llibertat i autoconsciència

L'ésser humà és lliure, és llibertat. Ja sigui per un atzar universal o per motius que escapen a la nostra comprensió, el cas és que les persones tenim, en la nostra estructura genètica i neuronal, la capacitat de realitzar eleccions lliures. Tenim, doncs, un potencial prodigiós que ens permet triar allò que creiem més convenient pensar o fer, de manera que podem orientar la nostra voluntat i les nostres accions cap a allò que més ens interessi, buscant així el major benefici possible. Tanmateix, aquesta meravellosa i potser exclusiva llibertat ens provoca els sentiments negatius de desesperança, o sigui, manca d'esperança, per la qual només podem refiar-nos d'allò que depengui de les nostres accions, desemparament, en no ser vigilats per cap jutge suprem que controli la nostra conducta i determini què està bé i què està malament, i angoixa, per ser nosaltres mateixos l'esmentat legislador.

Per aquest motiu, totes les societats i tots els individus tendim a inventar autoritats superiors en les quals projectem la nostra capacitat de jutjar, com per exemple Déu o la Constitució, o fins i tot persones que considerem més assenyades, i són aquests àrbitres imaginaris els que decideixen per nosaltres les idees del Bé i el Mal, allò que és correcte i allò que no ho és, necessàries per a fer qualsevol elecció. Així doncs, a través de les quimèriques entitats suposadament omnipotents, omnipresents i omniscients, els humans alleugerim la feixuga càrrega que ens suposa la nostra llibertat, de manera que en perdem la consciència fins al punt de creure que no la tenim.

D'altra banda, si tenim en compte l'actitud ad res, per la qual els humans percebem la diferència entre el món exterior i nosaltres com una oposició, la qual ens suposa al mateix temps la font d'un dolor terrible i constant, i hi afegim el famós principi del plaer, és a dir, la tendència natural i instintiva dels éssers vius a buscar el plaer i evitar el dolor, resulta obvi que l'exercici del lliure albir ens podria portar al suïcidi. Coneixedor i temorós d'aquesta circumstància, el subconscient, intentant evitar la seva pròpia autodestrucció, genera tot un seguit de desitjos que donen un sentit a la vida de l'individu, ja que s'ha d'ocupar de realitzar-los, allunyant-lo així de la possibilitat de donar-se mort. A més, els desitjos el porten a formar part d'una comunitat de persones, ja que només els podrà arribar a satisfer mitjançant l'acceptació del contracte social. En ser tot això un procés dut a terme pel subconscient a una edat molt primerenca, l'individu no sol ser conscient en cap moment d'aquesta elecció que, en conseqüència, deixa de ser lliure, almenys a la pràctica. Així doncs, la vida d'una persona NO és el resultat d'una elecció lliure i premeditada, sinó que està completament determinada per l'actitud d'oposició ad res, per la seva por instintiva a morir i per la invenció automàtica dels desitjos, manipulats endemés per les grans institucions socials, o sigui, l'Església, l'Estat i l'Empresa, que així la lliguen encara més fort al contracte social i a la vida.

En resum, com a resultat de la invenció de les autoritats morals superiors i del mecanisme dels desitjos, les persones ens alliberem de la llibertat, esdevenint així esclaves de nosaltres mateixes i ignorant el potencial de què en el fons gaudim. Es podria argumentar que una llibertat que porta al suïcidi no té cap sentit, i que, en conseqüència, tots aquests procediments són positius i útils per a la vida, però aquest és un assumpte que cadascú ha de poder decidir per sí mateix, valorant quins beneficis li aporta viure i quins li aportaria no fer-ho. Per tant, tothom ha de poder elegir lliurement si vol ser lliure o no, en comptes de deixar-se arrossegar pels instints subconscients o per les tendències socials.

A partir de tots aquests raonaments podem deduir que allò que limita realment la llibertat de les persones és el desconeixement de la pròpia llibertat. Així doncs, de quina manera se'ls en podria fer sabedores? Si pensem en la major part dels coneixements que adquireix la gent, ens adonarem que, a més dels propis de l'àmbit familiar, estan directament o indirecta subministrats per les institucions socials abans esmentades, que els imparteixen amb l'objectiu d'assegurar l'estructura del sistema. Si, d'altra banda, hem dit que aquestes organitzacions treuen un important benefici econòmic de la unitat social, està clar que no facilitaran unes idees que podrien perjudicar els seus interessos, de manera que no ensenyaran a les persones quins són els camins de la llibertat. Ni ho van fer les escoles catedralícies a l'Edat mitjana, ni ho fan ara els centres d'ensenyament públics o privats. I d'aquesta manera, la majoria de les persones no saben com ser lliures, o que poden ser-ho, o fins a quin punt, i només alguns superhomes senten una força interior que els impulsa a trencar les cadenes de la caverna i elegir lliurement sobre les seves pròpies vides. No obstant, ja hem comentat que no es tracta d'una disjuntiva entre blanc i negre, sinó que les persones adquirim diferents graus de llibertat en funció del grau de consciència que tinguem d'aquesta llibertat, però generalment en uns nivells molt baixos.

L'ésser humà, així doncs, té la consciència de falta de llibertat i, irònicament, un dels desitjos que li n'allunyen és precisament el d'aconseguir-la, de manera que inventa tot un seguit de fantasmes que la retenen cruelment amb la intenció d'explotar-lo, entre els quals els més comuns fan referència al "sistema", fent servir el govern com a cap de turc. En aquesta situació, reivindica amb indignació la llibertat com a legítimament seva, i s'enfronta a aquests fantasmes externs en una obstinada continuació de l'actitud ad res. Però novament es tracta d'una actitud errònia, tossuda, encegada i dolorosa, perquè la llibertat no es troba retinguda per cap entitat manipuladora, sinó en el seu interior. Abans de l'escena de l'expulsió del Paradís, és curiós que, en ser temptats per la serp, Adam i Eva vulguin menjar del fruit prohibit per a adquirir el coneixement, ja que això implicaria una prèvia noció de la seva ignorància. En altres paraules, implica una autoconsciència anterior al moment de menjar la poma.

En efecte, ni el coneixement ni la llibertat estaven aleshores en el fruit ni ara en els suposats fantasmes esclavitzadors, sinó que es troba i s'ha trobat sempre en el propi ésser humà. La llibertat resideix a l'interior no d'un grup privilegiat de persones sinó de totes les persones, ja que totes i cadascuna són superhomes en potència, i l'únic que han de fer per a poder-la utilitzar és saber que són lliures, que tot el que fan en aquesta vida és el resultat d'una elecció personal, i que, en conseqüència, ningú les obliga ni les podrà obligar mai a fer res que elles no vulguin. Per tant, l'únic que cal és conscienciar els individus del seu extraordinari potencial per a convertir-se ells mateixos en déus-jutge. I quan l'ésser humà hagi assolit la seva llibertat que ja és seva, aleshores, la qüestió en sí, el gran dilema, purgat de totes aquestes imaginacions projectades, haurà retornat a la seva màxima simplicitat: ser o no ser.