El final de totes les coses

Aquest matí, la ciutat d'Emporiocràcia respira un aire sistemàticament enrarit, melangiós, una gastada i desgastada atmosfera de processó, impregnada aquí i allà d'aquest regust oníric tan característic. Els nens corren rient, cantant elegies, els cargols descansen en pau, han mort mentre tu dormies, i a l'altra banda del carrer, mentrestant, l'eterna discussió entre el porc espí i el senglar sembla haver arribat a un acord principal. És tard, fa fred i el sol no tornarà a sortir mai més. Tampoc han sortit avui els barrufets, els gnoms, les fades i els elfs, les nimfes o els ogres de color vermell, ni els nans, mags i cavallers, ni tan sols els comtes, com tampoc surten els comptes de la misèria emocional. És lluny, fa mal i no tornarem a sortir a pescar. Entre les roques, cap canya. A la galleda, d'una banda a l'altra. El peix, el peix capturat per cap canya, d'una banda a l'altra. I és just en aquest moment, que Albert Elèuter surt al carrer i enfonsa la cara en un pastís de dolça, dolcíssima tristesa. Pobre home, pobra empresa. Llàgrimes en el cementiri, sense terra, sense petjades ni planyidera. Però afanyem-nos, que se'ns escapa, i val la pena veure com, entre passa i passa, desvia constantment la mirada en un inútil intent de recerca, inutilitat que no deriva aquesta vegada del fet de buscar allà on no tocava, projecció mil vegades desorientada, sinó de cercar amb desesperació les relíquies i les cendres d'un món que ja s'acaba. Una closca fragmentada, una corretja deslligada, un fetus avortat, pols nova de runes velles, dos avions estavellats, mitja flor i dues sabatetes, els nens són a classe, a l'oficina l'home de la maleta, previsible anticipació del de la corbata, aquesta espècie d'Albert, espècie d'ombra que corres, que fuges amb delit, Com has dormit? Han vingut totes les puces al teu llit? I no respon, sinó que el trasbalsa un subtil i incomprensible estremiment, en descobrir una atrotinada caixa de cartró sobresortint del contenidor de vidre, es clar, daltonisme ideal, subconscient que pateixes pel filòsof mort, què se'n deu haver fet, mar i cel, cel o infern, la veritat és que Albert Elèuter no en dubta gens, d'aquí l'estremiment, ateisme norreador, no hi ha res, no se sent res, no es vol res i no se'n torna. Rates. Clavegueres. Cafè descafeïnat. Una papallona morta i un tros de paper arrugat. Ja tenim l'escenari. Una vegada més, no podrem saber quins d'aquests pensaments ha tingut el propi Albert i quins els li hem atribuït nosaltres, rebuig buit d'un absurd encara més buit, tal i com hom atribueix alguna justificació al pressupost per a pintura de Mondrian, absurd elevat a l'absolut, demostrant-se així, com aquí nosaltres, senzillament incapaç d'acceptar la brutal manca de res en el tot. Déu ha mort i nosaltres en som l'assassí. Rates. Clavegueres. Aquí comença la Humanitat, o ho faria si tingués consciència del seu veritable estat. És fosc, fa por i el món, senyors meus, s'ha acabat. De fons, desdibuixats, els terrats d'Emporiocràcia.