Sàpiens

Els estels brillaven, llunyans. Entre el cel i la terra, un cert oreig tramuntanal, fosc, desdibuixava, fresc, la nocturna creació de l'Etern, convertint-ho tot en una genial apoteosi impressionista. Els prats sinuosos, quasi virginals, les masies amables, un mussol. Un cotxe fugint del laberint sense Minotaure. Trenta-set xiprers, aquí l'últim reducte de l'estoïcisme, una mica de boira, pinzellada mig adormida, i un regust marí que venia de l'est. Tot taques. Tot taques i allà, al fons, les llums darrerenques d'algun poble mig perdut, mig amagat, amb quatre cases apinyades, quatre botigues on tothom es coneix i una plaça amb quatre bancs, quatre faroles i quatre vells amb quatre dents. Els estels brillaven sobre el món i les coses pesaven suaument, fugisseres, sense rancúnia.

I aleshores, enmig de la plana, sota el pàl·lid modelatge del bany lunar, majestuós, com alguna mena de borrós miratge, aleshores aparegué l'Humà. La seva presència solitària, petita nosa que fas la guitza a l'infinit, conferia a aquell paisatge i a aquella nit un misteriós deix d'eternitat, una extraordinària divinitat que feia tornar l'atmosfera més densa i més brutal. Passejava l'Humà per entre les herbes altes, acaronant, una per una, les tendríssimes espigues verdes encara que s'anava trobant al seu pas, extraordinàriament pausat, premeditat fins al mínim detall per tal d'assolir, a cada instant, dels moviments la perfecció. En algun lloc del món, ara, algú acabava de completar la seva evolució.

Un estrany sentiment de plenitud omnímoda començà a inundar la ment de l'Humà. De sobte, es va sentir excedit per una terrible força destructiva, una cruel putrefacció ascendent que li corroïa, àcida legió de petits cuquets intestinals, els ossos i les entranyes, li ofegava els pulmons i avançava imparable, laringe, faringe, no s'aturava, no podia ser aturada, ara s'apoderava de la seva gola fins a esdevenir un dolor feixuc, nauseabund i execrable, no es suportava, no podia ser suportada, i així sortí finalment, furiosa, desproporcionada, havent-lo consumit per complet, en forma d'un magnífic crit munchià, agònic, superlatiu, un crit atronadorament altiu que ressonà en l'absurd diví de totes les coses, callades, com quatre-centes mil alegres papallones subtilment apunyalades l'una rere l'altra, tenyint l'infinit amb infinits bassals de sang blava. Silenci. Davant seu, entre els herbeis, un insignificant cargol avançava, lentament, però sense aturar-se per res. L'Humà s'ajupí, se'l mirà de ben a prop i li digué:

-Saps qui sóc jo? Jo sóc la força transformadora de totes les coses, la font del principi i el final junts i enfrontats, la vida i la mort, el sexe i el dolor, l'aigua i el foc, totes les contradiccions en una i cadascuna per separat -a poc a poc, la boira anava donant carta blanca al bany lunar-. Jo sóc l'home sobrehome. Podria fer-te plorar mil milions de llàgrimes àcides, roents, interminables i despietades agulles de foradament enfonsades a les profunditats més fosques del teu ésser. Podria fer-te sentir la repugnància més visceral fins que vomitessis, exhaurit, la darrera gota ensangonada de fel, mentre t'acarono la panxa amb una escalforeta líquida, quasi musical, de pessigolles de mel -silenci-. Podria fer-te tornar boig, perquè jo sóc la llibertat del món. Però abans que res, abans que totes les coses que són i les que no són, abans que tot allò que series capaç de concebre o expressar, jo sóc.

I aleshores, mentre esclafava la diminuta closca del cargol contra el terra, s'adonà que mai, mai, havia arribat a posseir la seva essència. Els estels, encara llunyans, somreien.