Un matí en algun lloc del món

Ja fa una bona estona que la teva mirada navega, blanament, per entre les sinuoses formes que descriuen les ones, mentre el teu conscient es perd entre una eterna simfonia de xipolleigs fugaços, que no arriben a trencar aquest silenci esplèndidament imperfecte en el qual sucumbeixes dolçament.

En algun carrer transitat, el conductor de l'autobús toca el clàxon histèric.

Els núvols són pinzellades de llibertat en un cel tan blau, però l'home del temps s'ha oblidat de dir-ho, avui, quan parlava d'isòbares i altes pressions. La ratlla de l'horitzó s'ha difuminat, fins a desaparèixer en la llunyania, i no hi ha línies negres que divideixin el món. Sense noms, sense etiquetes. No fan falta. Contemples el paisatge amb un somriure invisible, aquest somriure més gran que els llavis, sense pensar en res, sense preguntes ni necessitats.

Fins i tot ara que el semàfor s'ha posat vermell, segueix colpejant la botzina amb extrema violència, com si pogués servir-li d'alguna cosa.

Entre les roques, una canya. A la galleda, quatre peixets indefensos es troben reclosos en el que ells han convingut que és el mar, tot i que se n'adonen, en el fons, que no poden nedar més enllà d'aquesta gran paret de plàstic que els reté cruelment. I continuen saltant, intentant arribar allà on la paret s'acaba, allà, molt amunt, on s'albiren la llum del sol i aquell cel tan blau. I ho intenten amb totes les seves poques forces. I ho intentaran sempre.

L'autobús s'atura davant d'una cabina de vidres trencats per tal que pugui pujar el següent passatger, i segueix el seu curs.

Ha picat un altre. Directe a la galleda. Aquest ni tan sols salta. Al principi semblava una mica atordit, però aviat s'acostuma a la nova situació, i ara ja només va d'un cantó a l'altre, sense saber molt bé per què, i espera. I espera.

Estires els braços. Un badall. Somrius, només gaudint del silenci, que ho inunda tot, i d'aquesta escalforeta primaveral tan agradable. Com si el gran rellotge del món s'hagués enfonsat, per sempre més, sota les aigües del Gran Oceà.

Anys enrere, tu anaves en aquell autobús, i feies tard.

Ja comences a tenir un rau-rau a l'estómac. T'aixeques i fas un últim cop d'ull en aquest bocí de paradís, en aquest lloc del món. Ha valgut la pena. Tot seguit, agafes la galleda i, amb un gest enèrgic, llences els peixos, que voleien com fugissers puntets brillants, fins a tornar a l'aigua de la qual no haurien d'haver sortit mai.

Tornant cap a casa, en un pas de zebra, et quedes mirant un autobús amb un somriure divertit.