Les claus

Un home avança entre la multitud amb passes llargues i ràpides. Corbata a ratlles, tres centímetres cúbics de gomina, l'abric ben cordat. La dringadissa de les claus el fa conscient que va massa de pressa, de manera que es fica la mà a la butxaca, no sense una certa precipitació nerviosa que no ha estat a temps d'aturar, i suspèn immediatament el concert. Mentre segueix caminant, potser hauríem de dir corrent, comença a palpar una de les claus amb el tou dels dits. Palpa la seva superfície metàl·lica, lleugerament relliscosa a causa de l'escalfor de l'abric, aturant-se delicadament en la forma cilíndrica de la barra que uneix el cap i el mànec. Té alguna cosa especial, alguna cosa molt agradable del seu tacte, tan petita dins la butxaca. No deu mesurar ni set centímetres, però ara els pot sentir tots. Sent els set centímetres, els mil·límetres, i fins i tot és capaç de distingir les minúscules marques dels cops que rep diàriament, mentre cada petitíssima fracció de superfície li deixa un rastre suggerentment àcid a la punta dels dits, que de sobte prem més fort contra el metall. I és ara, en fer pressió sobre la clau, que aquesta li respon amb una pressió igual, ni més ni menys, una pressió que el fa plenament conscient de l'objecte que porta a la butxaca i, a través d'això, el fa conscient d'ell mateix. Jo agafo la clau i sóc jo qui l'està agafant. Sóc jo qui camino pel carrer amb la meva clau a la butxaca, mirant els núvols, aquests núvols que semblen pinzellades blanques de llibertat, somrient, i sóc jo, finalment, qui treu la clau de la butxaca per a ficar-la al pany.