Vida

Colors difuminats entre el negre de la nit. EL meu cap repassa tots els moments que hem passat junts.
Mirades inquietants. Viatges amb metro que no arriben mai al seu destí. Una fresa llàgrima que baixa lentament per les meves galtes. I el teu record.

El record del que un dia vam fer. Del que vam construïr. Dels papers quadriculats. Dels somnis que mai es van complir.

Il·lusions apagades per un cop de vent. Derrera de les que s'amaguen tots aquells somriures d'una adolescència inacabada. O potser mai començada.

Vull lluitar. Vull tornar a viure al teu costat. Vull deixar-me de sentir fora de tu. Vull notar la teva presència. Vull que m'ensenyis que mai és massa tard per tornar.-me enganxar a tu. Ara, no et vull deixar escapar.
Sé que vaig ser jo. Vaig ser jo qui et va abandonar, qui et va deixar de banda. Estava massa tancada al meu món per adonar-me que t'estava perdent. Però tu ho vas permetre. Tu vas permetre que sense saber com, jo et deixes anar apagant mica en mica, sense fer gaire soroll. No em vas ensenyar la teva cara més bonica quan jo només et veia la dolenta. No em vas explicar que tot allò que m'estava passant només era una part de tu. Em vas amagar la il·lusió, els somriures...tot allò que tu em podies donar i que jo, rebutjava, perquè havia oblidat que exisitia. Vas em vas explicar que per valorar-te, primer havia d'aprendre el que costaves.


Una freda sensació m'envolta tot el cos. Potser no t'ho creuràs, però, malgrat tot, malgrat el pas del temps, no he deixat d'estimar-te. Vaig intentar liquidar-te. Però vas fer-me un favor, i no ho vas permetre. Ara, només vull recuperar-te.

No sé si tornaràs, però et segueixo esperant... si, a tu, vida. Vull tornar a viure.