Vesso làgrimes i esperma sobre el teu cony flairós

Em retrobo amb tu en somnis. El teu cony sagrat
s'obre en les hores menudes. En els vapors,
quan et llepo, no puc oblidar que per aquest forat
has parit la vida, i que dos éssers humans
ara trepitgen la terra, sorgits de tu, i d'aquí. Són
dos motius per llepar-te amb més fruïció encara
amb més veneració, amb més ganes. Ets tan santa
com un roure enmig del prat.
Ets tot allò que jo no sóc. Ets la terra i les fonts d'aigua.

No hi ha res en tu que em dolgui, res que em desplagui.
En tu tot és el silenci d'abans de tot. La terra
abans dels homes. L'or ocult sota els estrats.
Quan fico la llengua dintre teu es fa el no-res.
Quan fico la llengua dintre teu el no-res explota.
El big-bang és una paròdia i un acudit si el comparo
amb el teu orgasme.

El món comença i acaba en el teu cony. Els déus neixen
i moren entre els pèls del teu pubis i el teu fluxe vaginal.
La vida passa en un instant. El sol gira enfollit com una nòria
sense frens, desbocada, esplèndida. Els veïns, pel celobert,
callen. El núvol de la tardor suspèn un instant la pluja.
El polític calla. Els vers no rima. L'ocell es congela.

Després, lentament, tot torna al seu curs. Riem
de l'estupidesa de tot. Quasi ens pixem. La tele grinyola.
El xofer de l'autobús de la línia 64 es tira un pet.
Ma mare agonitza abraçada al seu càncer d'úter
que abarca tot aquell espai d'on vaig sortit. El món retorna
a l'estranya bellesa. En Paul Auster enllesteix la vintena
novel·la. L'ocellet repèn el vol i creua l'espai minúscul
del meu pobre camp visual. Un catòlic insulta.

Riure, morir. Vet aquí. Entremig hi haurà hagut els teus orgasmes. La prova irrefutable que el món és perfecte,
quan et treus les calces. En un poble del Vallès.