Vermell foc, vermell sang

El foc cremava la fusta amb aquell so seu tan poc interessant, tenia aquell to ennegrit de cendra resseca.
-Potser aquesta no era la manera. - va dir amb un xiuxiueig la més petita.
-Volies seguir així? - va preguntar la més gran amb una veu dura com el diamant.
-No, però... - els seus ulls verds es van omplir de llàgrimes.
-Crema't amb ell, doncs. - la gran la va agafar pel coll de la camisa i la va llençar cap el foc.
La més jove va caure a pocs centímetres de la casa en flames mentre deixava anar gemecs.
-No. - va gemegar.
La més gran es va posar a riure, el so de les seves rialles sonava al so dels corbs en una tarda fosca del color de la sang. Es va passar la mà pels cabells llargs i negres i va fer un mig somriure de suficiència.
-No vols morir amb ell?
-No.
La petita es va aixecar amb seguretat.
-Ell era malvat. - va dir amb veu gemegosa, però segura. - Morir amb ell voldria dir que jo sóc malvada, oi?
La gran va tornar a riure.
-Sens dubte, però pensa que la seva sang et corre per les venes, tu ets ell, ell és tu.
-No vull la seva sang!
-No, oi?
La gran li va llançar un ganivet de cuina.
-Te la pots treure si així ho desitges. - va xiuxiuejar.
La petita va agafar el ganivet i el va mirar amb por, a poc a poc va alçar la mirada cap a la seva germana gran que la mirava amb uns ulls foscos com pedres.
-Tu també tens la seva sang corrent-te per les venes, tu també ets un monstre, tu ets ell, ell és tu, tu ets jo.
La gran es va acotar a la petita amb rapidesa sobrehumana i va tornar-la a agafar pel coll de la camisa.
-No em comparis amb ell! - va cridar enrabiada. - Mai em comparis amb ell!
Els ulls de la gran s'havien tornat rojos com el foc, el seu cabell color ala de corb semblava una corona d'espines i el seu somriure era maquiavèl·lic com el d'un dimoni.
-No em comparis amb ell! - va tornar a cridar mentre va llençar a la seva germana petita a terra amb força.
Els ulls verds de la petita es van tornar a alçar per observar la figura de la seva germana retallada gràcies a la lluminositat del foc. La seva forma era negra, la obscuritat absoluta, les flames l'envoltaven i deixaven endevinar a l'esquena de la noia de cabells negres unes ales negres, escamoses, perfilades de forma matussera.
-Utilitza el maleït ganivet! - va cridar la gran. - Aquesta sang només t'enverina!
-Verí? Verí? - va agafar el ganivet. - Ets tu el verí! Dimoni! Dimoni! Tu vas embogir el pare! Vas ser tu! Tu, que eres com la mare! Tu i només tu ets el dimoni!
Es va alçar i va clavar-li el ganivet al cor. La gran va riure i riure i riure, fins caure a terra escampant sang, envermellint d'un altre color el món.
I la petita va entrar dins la casa que cremava lenta, però inexorable.
Vermell foc, vermell sang.
El món tenyit de vermell.