Verm

que no s'adonen que es descobreixen sols. Ara, gràcies a aquest absurd comentari almenys ja sabem que el senyor "xiquet" i el senyor "lapidari" són la mateixa persona o millor dit individu.
Si en algun moment havíem tingut dubtes de si eren gent que ens volien fer entendre el que les nostres limitacions no ens deixaven veure, ara queda clar que possiblement no són gaire més que una colla de brètols amb comportament de hooligan. El senyor lapidari no s'ha adonat que ha entrat a la sessió com "xiquet".
En fi, com més va, més idiotes semblen.

FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
relataire!!!

com he vist que te'n faltava un, i ja que hi era, he pensat fer-te un últim conetari aquesta nit. I en obrir aquest poema, he vist un parell de pasarells d'aquells que quan no entenen el que veuen, foten cop de porra i et trenquen el nas.
No per això deixes de córrer i de cridar les injusticies, quan en tens una nova oportunitat.
Faas bé de demanar que no et valorin, però alguns cops no pots evitar fer-ho.
Jo crec que he vist prou clar de què va el poema, i els que et puntuen baix, es senten retratats en dir que no l'entenen.

Bona sort Antoni.

Ferran

Fi del 600

No havia llegit res teu fins ara. M'ha sobtat la qualitat d'aquest poema, la profunditat i les lectures que pot tenir.
Ben segur que continuaré llegint poemes teus, company!
Una forat abraçada,

Xantalam

Aquest darrer poema malgrat ésser una mica lacònic, sobretot pel contingut, m'ha agradat per l'enrenou dels mots que, com en tots els teus poemes, sembla música clàssica.

Una forta abraçada!

FRANCESC

PS I moltes gràcies per treure'm de l'errada, sobre la foto de la teua "bio"... Súnion! això és per mi, com La Meca pels musulmans. M'agradaria poder-ho veure algun dia...

El gel pot cremar, de fet crema quan el contacte es perllonga sobre la pell nua. El fred que creix a dins, associant aquí a la viscositat dels verms, imatges de la mort, aboquen a un no-res que és el tot.
En l'oscil·lació del nostre temps limitat entre els eterns que s'obren a cada un dels seus extrems, batega la possibilitat de la renúncia o l'ambició -a la fi forassenyada- de la perpetuïtat.
Queda sempre la modesta i també perible perdurabilitat de la nostra veu, del que vam dir, del que vam escriure.
Internet serà una modesta falca contra l'extrem que s'obrirà darrera el nostre pas?
Qui ho sap!!!
En tot cas, la bellesa tràgica de les nostres elegies ens ajuden a ser humanament conscients de la nostra finitud, adversaris tan febles, i tanmateix penetrants, de l'inexorable temps.
Salutacions,
franz

el que dediques al "cuc", amb la metàfora del temps, del buit, del fred, de l'incert, de la mort, del tot i el no-res.
Malauradament es pot fer extensiu a moltes persones del gènere humà. Però no forçosament a totes. Són molts que no tenen l'ànima trista.

Joanalvol
Et recomano el meu poema "La Diada" per si et ve de gust llegir-lo.

Com l'amic que ha publicat l'anterior comentari, jo tampoc entenc res, però m'agrada el poema. I suposo que volies dir alguna cosa.
Per cert que gràcies a tu he descobert que no es diu Cíclop, amb accent, sinó que la paraula és aguda, ciclop. Sempre hi ha un moment per aprendre coses noves. Només per això te'l puntuo.

Hipo.

No entenc res... Aquest poema l'he trobat de casualitat. És un bon poema.