Variant del paratge ventós descolorit

Cada cop que hi penso, trontolla la vidrera del meu cor,
s'ofega el campanari empedrat del Coliseu, m'aferro
al tramvia que no hi es, a la llesca de ciment.

Desijo emfilarme pel finestral dels teus dents, mossegar l'avantguarda teva del maluc, trac un ciri que s'ofega amb el del mossaic àfrica teu.

Fas manifestos, que lloen la paraula més gegant que T'estime, s'em glaçen les goles per què, cauen d'un bac veïent la xafogor de passió que tenim.

Maratonians son els actes de pincellades de suor, cauen com l'alcohol al got petit, sense parar i diguent "més, més".
Parlem fent un doble monòleg de postures revolucionades, manifestació de sospirs, un doll MarcAfricà de mirades exitades.

Que fem sense tocar-nos el goig espinós, per què no va, li calem foc al gebre censor, vol que la deriva que ens trau el cor amb clau inquisidora.No ho permetrem.

Som doncs, deslligem el somni d'arrapar-nos l'esquena del crit plaent, deixem cicatrius als nostres ulls,son grabats de cada orgasme nostre, de meravellar-nos al violar amb sensualitat anarquista la nuessa estrenada del goig de penetrar-nos dins l'altre.