El Retrat de Romeu Llanç ( Sisena part )

Un relat de: Joan Ferrer Hernando

Era impossible, no pot ser, és inhumà que ho sapiguera.
Sobre elmeu braços estavala dona que jo sempre havia estimat però per absurdes pors, mai li vaig dir que l'estimava més que res.Ella duia unes fines ulleres negres de pasta,una pell entre torrada i blanca, ambuns llavis roigíssims i únics,carnossos, encisadors, unes dentsque eren un aparador de perles, galtes roiges i una mica unflades, a mi m'encantaven,una pigamenudetai preciosa prop del llavi superior, un cabell ros tot fet a base de trenes llargues i primes.Estava totalment enamorat, però em cegà una tercera persona, DESGRACIAT DE MI!!

Als meus braços tornava a tindre eixe preciós rostre tombat,unitaun cosa preciós i exitant,ple de poesia, acavavade netejar-li el rostre,l'acaronava, el vaig besar, i despres la vaigbesarals llavis,ellaem passàla ma pel cavell, em seguia el petó.

Tancats al bany, la sang es començava a desfer en petites flames, pintura rodejant-nos, ella i jo besant-nos, em besava apasionadament, m'abraçava fort i jo a ella més encara, intentava separar els llavis però no em deixava, al contrari,em passava la ma pel pit, em separío com vaig poder però ella em continuavallepant i besant les galets,les celles i sobretot el meu tall, la miri fixament i vaig dir:

-Anaís,per fi t'he trobat, t'he conquerit.
-Ja em tenies fa temps, i no havies de fer açò, jo sempre he estat enamorada de tu, ho estava des del primer dia, ho estic ara i fins i tot, ja estava enamorada de tu abans de coenixer't.
-Perdónam.
-Perdónam tu a mi Romeu, t'he d'explicar moltes coses.
-Shhhh!!Tranquila, poc a poc.

La vaig alçar,em mirà fixament, em bessà, em girà contre l'espill, tenia el rostre suat, el cos també, m'abraçà per darrer amb força i digué:

-Aquest rostre que veus reflexat, el teu rostre, es el que em va enamorar bojament, el rostre de Romeu, n el d'Ausiàs.
-Per què no m'ho digures mai?
-El que?
-Que m'estimaves.
-Això també t'ho hauria de preguntar jo.

La vaig bessar, ella m'abraçà pel maluc, em digué:

-Vull explicar't-ho tot, amor meu, mereixes saber que ha passat.
-Siga el que siga, ho feres bé Anaís.
-No em digues així, ja no soc la teva petitona de sempre i per sempre?
-Ara i sempre has sigut el meu amor,la meva preciosa i també ets la meva petitona.

Anarem agafats de la ma a la seva cambra "a partir d'ara serà la nostra cambra, vols viure amb mi?" "Sempre ho he desitjat" vaig dir, Anaís es possà les seves ulleres, com sempre li sentaven molt bé i estva ara més que mai, preciosa.

Ella m'acaroava el rostre, em pentinà amb les mans els meus cavells semi-arrisats, i em digué:

-Aquest tall que tanta vergonya et feïa,era de les coses que més m'enamorà de tu, etfa un rostre únic i etfa incerïblement atractiu,i menys mal que no et tocares el cos,una de els coses que també em tornavenboiga,però sobretot, el teu interior, el que et fa esser Romeu.

Em sentà al peus del llit, sentat al terra, estirí els cames, Ànaís es sentà a sobre meu, a l'altura de la cintura, m'abraçà, em bessà el pit, els llavis, i començà a contar-me abraçada a mi, recolçant el seu cavell i cap al meu pit, a cada paraula m'apretava amb més forçao ens besavem quan s'aturava :

-Àfrica és Anaís.Vaig utilitzar elmateix mètode...

CONTIUARÀ AL CAPITOL SETÉ

Comentaris

  • No m'ho esperava![Ofensiu]
    vio18 | 10-11-2005 | Valoració: 10

    Airín cau en el mateix error que en Romeu, actua igual que ell, però ho du millor en secret, però la forma de descobrir-se davant d'ell és igaul d'agressiva que la de Romeu.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: