Valkiria

Un relat de: L'anònim GharN

Iaq es mirava l'entrecuix mentre pensava en si demà tornaria a sentir-se igual. Era tot molt fosc, però tot i així una tènue llum -suposava que de la lluna escolant-se per la finestra, tot i que ignorava si era de dia o de nit- feia que pogués entreveure la brutícia d'aquell indret. Talment semblava que el lloc hagués estat deixat de la mà de déu durant molts anys. I molts anys semblava ja que feia que estava en la mateixa posició, amb els pantalons abaixats, el cul en l'aire assegut a la tapa d'aquella fètida letrina, amb ganes mig de cagar, mig de vomitar. I a la mà, hi tenia una agulla, usada més de deu vegades, que degotava la mica de Valkiria que s'havia quedat a l'èmbol i no havia pogut injectar-se. Es veia patètic a si mateix, se sentia encallat dins seu, com si estigués pres pel seu cos i no pogués marxar d'aquell indret repulsiu, d'aquell llefiscós excusat de portes esquerdades i pintades pertot arreu. Una gota queia d'alguna pica de l'exterior, i sonava acompassadament; potser cada minut, potser cada més, i per cada gota Iaq s'obligava a parpellejar almenys una vegada. Un rierol d'orina s'escolava aliè a la seva voluntat per la uretra, al mateix temps que una gota de la seva baba deixava de formar una estalactita a la barbeta per deixar-se anar i, surcant l'aire, anar a tocar el seu peu descalç.
I aleshores, la porta s'obrí pausadament, fent un grinyol estrident; a en Iaq li semblava un so llunyà i sense connexió amb el món on era. Unes passes sonaren de l'exterior, i s'aproximaven cap a la seva parcel·la de wàter. S'aturaren i obriren la seva porta: òbviament, l'estrany sabia exactament quina d'aquelles petites habitacions estava ocupada. La porta s'obrí, cap endins, i li trepitjà parcialment els dits nuus del peu dret. En d'altres circumstàncies li hauria dolgut, i hauria apartat el peu, però no llavors. La porta seguí obrint-se amb força fins que li feu una rascada al peu, i aquest cedí la pugna amb la porta. Un cop sec donà la porta amb la paret, i el cos de Iaq es convulsionà com si li haguéssin injectat una descàrrega elèctrica. Amb el cap cot, i els ulls entreoberts, pogué veure mig borrosament els peus del seu assaltant, i un esbufec li sorgí d'aquell inmens cos adobat. Sabia qui era, i sabia també què en faira, d'ell, però li mancà capacitat per moure's o intentar lluitar.
La seva mà dreta deixà anar l'injector de Valkiria, que caigué al terra rebotant tres o quatre vegades; una mà ferma li agarrà la seva esquerra i estirà el cos pseudoinert cap enfora de la letrina. Intentà com pogué romandre en peu, almenys, si no atançar a desfer-se de l'agressor, però en l'absurditat de l'acció caigué de nassos a terra. La mà, tot i la patacada, seguia estirant-li el cos. Quan mig se n'adonà, l'estaven arrossegant cap enfora, cap a la llum, cap a la vida.

La llum tènue llum d'espelma del pub d'en Gulb semblava ara cegadora, comparada amb el que els seus ulls estaven acostumats a veure. Tot i així, Iaq féu un esforç per mirar al seu voltant. Borrosament copsava a veure taules, i gent asseguda al voltant. Aparentment ningú s'hi havia fixat, malgrat les pintes que duia aleshores. La situació, per cert, era d'allò més habitual, al pub d'en Gulb, i ja estava assumit com un efecte colateral més de l'ambient de la ciutat.
L'ús de la Valkiria era molt extès en aquella part de la ciutat però, de l'abús que en feia Iaq dia rere dia, pocs podien fer-ne gala. Amb la valkiria, el temps s'alentia, i els sentits s'aguditzaven, i durant el temps en que romanien els efectes primaris l'individu duplicava la seva potència muscular, i el control dels seus impulsos; aquell moment era anomenat per tots el Valhalla, i se suposava que era el màxim èxtasi de pau i felicitat. Al cap de poques desenes de minuts, però, es perdia tota noció del que envoltava l'individu i aquest perdia tota força, agudesa sensual i control de si mateix. De fet, el cos deturava completament la seva utilitat, i fins i tot era habitual que les funcions de contenció defecativa deixessin der fer servei i, és evident, la gravetat s'encarregava de la resta. "Potser el proper cop", pensava Iaq mentre era arrossegat de mala manera per enèsima vegada d'aquell pub.
-Fins demà, Iaq - reia en Gulb, l'amo mentre servia un client a la barra. Dèbilment aconseguí alçar la mà que li quedava lliure, i estirà lleugerament els tres primers dits, en un intent absurd de despedir-se d'un amic. Addicionalment i per recolzar la patètica situació, un so mig gutural sorgí de la seva gola.
Era a fora i feia fred, semblava; el goril·la del bar -"Com es deia?", ja ni ho recordava -l'havia desat amablement recolzat en una paret, suficientment allunyat del pub com per no ser immediatament asociat per un vianant aleatori com a habitual consumidor del pub d'en Gulb. Una suau brisa li acaronà la poca dignitat que li quedava i el va revifar una mica -semblava que la Valkiria amainava-. Al mateix temps que un bri de dolor al seu cap començava a fer acte de presència, s'adonà que una figura feta d'ombra s'havia assegut a la seva dreta, en la mateixa posició.
-Vols un viatget, fill? -la veu greu d'home en entrada edat era quasi paternal, com si li oferís un got calent de llet.
-N...no, gràcies, ho estic intentant deixar -va dir, a contracor. Acabava de decidir que per aquella nit era ja suficient. Fins i tot la mera idea de tirar-se li produia arcades. Intentaria anar fins a casa com pogués, i veure si demà el dia es llevava o què feia... -Estic molt cansat.
-Vinga, si et farà bé. Ajuda a dormir, ja veuràs... -i tragué una bossa de plàstic precintada on hi havia un injector nou de fàbrica. -A més, és nou, està net, fixa-t'hi -i li plantà a la cara la bossa, fent-li dentetes. -És el darrer que em queda, i la oportunitat passa de llarg molt ràpid. Va, com que m'agafes que ja me n'anava a casa, t'ho deixo per la meitat, d'acord?
-Tinc mal de cap, deixi'm en pau. He d'arribar a casa, si...
-No hi fa res, fill. Un últim viatget per tornar a casa, sí.... com t'ho faràs, per arribar? Les restes de Valkiria no són gaire recomanables pel viatger sense mapa. -I li posà la dosi a la butxaca amb la dreta, mentre amb l'esquerra li treia la cartera, n'extreia uns paperets i li la tornava a desar. Quan Iaq se n'adonà, l'home ja s'estava alçant del seu costat, i no pogué fer més que allargar la mà en un intent inútil de recuperar els seus diners perduts. L'home desaparegué de la seva visió tan bon punt sortí del radi d'acció de la llum dels escassos fanals d'aquell carrer solitari.
Quan s'adonà del que havia passat, es posà instintivament la mà al la butxaca on el camell havia desat la mercaderia que, de ben segur, li havia costat tot el que diua a sobre. Palpà per descobrir la forma familiar de l'autoinjector de Valkiria. L'estri, segons es deia, cercava fins trobar alguna ramificació del sistema nerviós del pacient i hi injectava tota la seva dosi; no havia de fer res... però aquella bossa de plàstic no li era gaire familiar. Semblava que tenia lletres negres sobre fons groc pintades, però no podia concentrar-se en llegir què hi posava, i decidí segur endavant. Es mirà la bossa, intentant evaluar les conseqüències d'una altra dosi: li provocava fàstic només de pensar-ho... Tragué l'autoinjector de la bossa, envasada al buit i l'acostà al seu coll. La dosi s'injectà sola.
El carrer començà a saturar-se d'una espessa boira que feia veure borrós tot el que l'envoltava. Ràpidament deixà de prestar atenció al carrer; aparegué una cama de dona per la seva esquerra, seguida d'una altra, i sorgí d'entre la boira una figura nua de cabells platins llargs fins als genolls, que s'entremesclaven amb uns pits els foscos mugrons dels quals sorgien tímids d'entre la barreja de sedosa capil·lar femenina, i descalça s'hi acostava fent petar les plantes dels peus. En aquell moment, una mà li acaronava la cara pel cantó oposat, i una segona noia jove de cabells del color del coure li rossava els llavis amb els seus, vessant sa sensual saliva dins la boca d'ell.
Aleshores, el món començà a donar voltes, i s'alçà del carrer, de la ciutat i del planeta per ser en un altre indret, tot seguretat i calma...


Despertà.

Comentaris

  • Segueixo...[Ofensiu]
    Laiesken | 27-10-2008 | Valoració: 8

    Les opinions aquí posades.

    A mi també m'ha agradat.

  • Dono la raó...[Ofensiu]
    Basileia | 02-01-2008

    al Copernic, has sabut trobar paraules per totes les sensacions i els diferents tons de boira i paral·lisi que descrius. Molt bona feina!!

    et seguiré llegint!

    Bal

  • Està molt ben escrit[Ofensiu]
    copernic | 26-09-2007

    Sorprenentment encara no havies rebut cap comentari i està destacat per l'editora!
    He seguit el relat amb molta fluidesa, per tant la narrativa l'he trobat bona. Les descripcions són molt bones. No deu ésser fàcil escriure sobre efectes psicodèlics o estats alterats de consciència i ho has aconseguit, amb fidelitat a les sensacions. El relat està impregnat d'una mena de boirina i es llegeix amb facilitat.
    En resum, que m'ha agradat!
    Salutacions!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de L'anònim GharN

L'anònim GharN

35 Relats

112 Comentaris

42153 Lectures

Valoració de l'autor: 9.50

Biografia:
Els núvols de pluja i de llamp queden pertot arreu, al meu voltant. Llamp que ens espanta i ens fascina, núvols que alhora prometen dur i endur-se els pitjors malsons que tinguem. La pluja ens ajuda a dormir, i després d'acompanyar les nostres veuetes que pensen i es tornen vives, després de deixar el planeta dels somnis aleshores ens llevem, i de tornada a la rutina ens pensem que tot serà per sempre. M'agrada mirar els teus ulls, al metro... són... són com els núvols de pluja i de llamp.

Jordi

Aquí hi teniu moltes més coses meves, tot i que no sempre en català... coses del guió.
Núvols de pluja i de llamp

O bé, si voleu dir-me quelcom, jordi.gharn@gmail.com