El primer dia de'n Nòrman

Anem a parlar del dia que avui ha tingut l'irremisible Norman Greu.

En Nòrman era una persona de cap a peus, és a dir, que ho tenia tot al seu lloc; ni la brisa matutina ni el fred de l'hivern podien canviar aixo. Fins i tot a l'estiu, quan tothom qui porta corbata ho fa enrotllada al cap, en Nòrman romeia inmutable, dur i sec com el fred Gener. I era cert que nasqué la nit més freda de l'any, en aquell 23 de Gener, un dia a mig camí entre la tardor que ha passat i la primavera que encara queda molt lluny. El dia en què s'està més aïllat de l'any.

Doncs avui és 5 de Març. I no hi ha res d'especial, un 5 de Març. Dimarts, per acabar-ho d'adobar. Un dia que, per molts, representa el record llunyà del cap de setmana i la nostàlgia que evoca. En Nòrman només té una cosa al cap: Acabar el programa que esta dissenyant. Perquè en Nòrman és un d'aquells que formalment es coneixen com a "dissenyadors de Software", un d'aquells mots eufemístics que s'empren per referir-se a algú que viu molt més davant d'una pantalla d'ordinador que de la cara de la seva dona.

El cert és que la seva dona ja n'està una mica farta, de la seva falta de voluntat per viure amb la resta d'humanitat. I tampoc es pot queixar de que hagués canviat pas; més aviat al contrari. Ja sabia com era. Potser per això no fou estrany que, als seus 23 anys, sola com es trobava, la futura Senyora Greu, Sofia, encetés una conversa amb la persona que aleshores semblava tan apartada de la resta com ella. En pocs minuts, a penes encreuar un parell de frases llargues amb algun pàlid sentit, ja tenia la seva mà reposant sobre els seus pits, i una estranya mirada en el rostre, com si estigués fent l'amor per necessitat, no per plaer; com un gest necessàri del seu cos en el que la seva ment intentava per tots els mitjans no involucrar-s'hi. I, ara pensant-hi, potser era això el que movia la seva relació: la necessitat de no sentir-se tan sols. Però això no havia funcionat gaire bé, sobretot després del tercer mes de casats, quan ja varen veure que la cosa no havia acabat de sorgir del tot bé. La seva vida era una pèssima rutina, sense vacances ni descansos, sense alegries, sense penes: buida.

I era dimarts, deia. I un dimarts com tots els altres, un dia normal de calor preestival que feia que encara costés més reconèixer-lo com a dia per viure. Un dia dels que fa mandra, no mal, de passar de llarg. En Nòrman s'acostava lentament al despatx del seu cap. S'havia passat els darrers tres mesos confeccionant un programa per calcular de manera ràpida i eficaç complicades estadístiques de població, creixements, barrejades amb els gustos de la gent, per fer-ne un estudi sobre l'ocupació de la gent en períodes de vacances, a fi de poder predir on serien els propers dies d'estiu. I es trobava, com sempre, assegut al despatx del director, davant la daurada placa que resava "Emili Rocallosa i Valls, director de software", escrit en lletres capitals semigòtiques. I, com sempre, havia d'esperar que el senyor director acabés una important reunió de feina que l'havia fet retardar-se més del compte, altra vegada. Tot anava com sempre, res era diferent del que es podia considerar un dia normal a l'absurda vida de'n Nòrman, fins que ho veié: damunt de la taula del director Rocallosa hi havia un d'aquells estris de joguina per passar l'estona, una espècie de figura d'au amb el cap i el cos fets de plàstic i units per una molla, la funció de la qual era fer moure el coll d'una banda a l'altra, surcant un arc considerable a mesura que canviava la banda on mirava. Portava ja quinze minuts esperant, en silenci, que aparegués el director Rocallosa per la porta i es disposés a llegir i jutjar el seu treball. I el cap avícola es movia d'una banda a l'altra. Just durant tres segons i mig, aquest temps tardava en recórrer d'una banda a l'altra. Tres segons i mig, la qual cosa significava que en set segons tornava a la posició original, i altre cop tornava a començar. Se suposa que aquests estris han de servir per relaxar-se, per distreure's. Ningú sap per què va reaccionar així -molts pensaren que era perquè no havia dormit aquella nit, d'altres asseguraren que no havia dormit en tota la vida, i d'altres que n'estava cansat simplement de ser com era- i es va aixecar. Agafà l'au plastiespantada, i la llençà estrepitosament per la finestra de l'edifici. El pes de l'animal féu que s'esquerdés el vidre amb un soroll estrident. El cap se separà del cos de la joguina, i rebotà fins a una pantalla gegant que el director usava com a esbarjo, per connectar-hi una consola. El cop va fer que la pantalla es balancejés, però res més. En veure que la seva acció no havia causat grans danys, decidí posar-hi de la seva part. A la seva dreta tenia una paperera plena de paraigües. N'agafà un amb ambdues mans i etzibà una plantofada amb tota la força que pogué reunir a la pantalla de plasma d'última generació. Si el cap de l'animal decapitat havia fet balancejar lleugerament la pantalla, aquesta garrotada intencionada féu que es tombés cap enrere, quedant-se falcada entre la paret i la taula on era. En veure que els seus esforços esdevenien només fum, aixecà el peu fins a damunt de la pantalla i l'esclafà, tot desplegant els seus llavis en greu somriure. El cop era tan enèrgic que la pantalla ultramoderna quedà partida en dues meitats, i guspires sorgiren dels cables. La meitat de la planta es quedà sense electricitat, mentre tothom s'aixecava en sentir l'estrèpid. El mateix director interrompia en aquell moment la seva conferència en veure's privat de la seva projecció, i s'atançava a grans passes cap l'orígen de tan inconvenient destorb. Quan arribà al seu despatx, una gentada omplia la porta, temerosa d'entrar i, en fer-los apartar-se, veié a Nòrman empunyant la seva cadira d'acer. Amb un gest enèrgic la llençà cap a la finestra esquerdada. Semblava que no hi hagués vidre; la cadira no aminorà la seva marxa, no s'aturà ni un instant, i traspassà el vidre engolint cada miqueta d'estella que havia extret. Tots seguiren la trajectòria de la cadirà, amb tanta sort que s'anà a emclastar en el capot del cotxe del director general de la companyia, l'il·lustre senyor don Narcís Marcés Roig.

Els testimonis giraren la cara cap a l'agressor, i en Nòrman ja no era el que tots havien conegut. Tenia una expressió diferent a la cara. Sentia plaer, un inmens plaer pel que acabava de fer i cap remordiment ensombria la seva recent coneguda follia. Era lliure, al final.