Valkiria (II)

Poc a poc, s'adonà que encara era viu. No recordava res, des que l'home-camell li havia ficat una cosa dins la seva butxaca. Estava estirat i el que veia era una llum blanca impoluta sobre fons fosc, apuntant el seu cos. Alçà una mà, per buscar-se la butxaca on devia ser l'estri que l'hi havia donat aquell home, però no trobà butxaca; ni abric, ni roba de cap tipus.
Degut a la ressaca, i degut també a l'efecte amplificador d'aquesta que tenia la llum sobre seu, no atançà a veure-hi clar, però cada vegada que intentava moure la mà notava que quelcom tibava de la pell, causant-li una lleu coïssor. Notava a més que tenia quelcom introduit dins, fins al moll de l'os, i com se li removia per dins. L'efecte, lluny d'adolorir-lo, l'afectava mentalment, com notant l'intrús removent-se dins seu, quelcom que no li pertany apoderant-se del seu cos, i un suau però creixent vertigen es manifestà al seu pit. Comencà a posar-se nerviós i intentà moure's desesperadament, i en costar-li massa esforç, es desesperà enacara més. Un soroll, entre crit i gemec, li sorgí de la gola, i en no sentir cap eco ressonar per l'habitació s'adonà que estava completament sol.
De sobte, un timbre agut sonà a la seva dreta, i el desagradable so li féu girar el cap en rodó cap a l'altre costat. El timbre era un to pur i monòton, sonant sense parar, però que poc a poc s'anava reduïnt de volum; mes no s'aturà del tot, i romangué en un estat latent a un volum suficient de manera que pogués sentir-lo, saber que hi era, però que no pogués acostumar-s'hi, i tampoc pogués pensar...
Al cap d'una hora -que a en Iaq li semblaren dies- el soroll encara era palès, i començaren a sorgir de sons ulls llàgrimes de pura desesperació. El cos encara no li responia, estava sentint dolor emocional com mai n'havia sentit; potser veure's indefens davant aquest interminable atac era el que més li dolia. Intentà aleshores cridar, una vegada i una altra, però no sentí res sorgir de la seva veu. En notar-ho, inconscientment es posà una mà al coll, en un gest típicament de qui té afonia, i li tremolà tot el cos en notar que un cable havia estat introduit directament a la seva tràquea; aleshores se n'adonà que des de feia molta estona no respirava, i que no s'havia ofegat: l'explicació era en aquest tub clavat dins del seu coll, que li proporcionava l'aire que necessitava. Però en intentar com fos respirar sense recompensa es posà cada vegada més nerviós. Una gota de suor li queia per la galta -o potser una altra llàgrima- , i pensà que per la velocitat amb què queia deuria ser inmensa, fins que es desprengué de la seva galta xocant contra el llençol d'aquella camilla, emetent un so sord pro audible, fins i tot tenint en compte la desesperant botzina que inundava tots els seus sentits.
El so, finalment, es deturà aproximadament deu minuts després. Inmediatament, el so d'una porta obrint-se es féu notar entre el recent retrobat silenci, seguit d'un altre d'idèntic que indicava que la porta es tancava, i unes passes en creixent volum que apuntaven directament cap a ell. Una figura amb màscara blanca i bata a joc tragué el nas per entre la visió mig distorsionada de Iaq, i es quedà fixament mirant-li el cos. Finalment, es girà per accedir a una bossa que penjava al seu costat -que degotava algun tipus de sèrum- i hi injectà una petita dosi dins. Seguidament, la figura es girà i es creuà de braços observant el cos inert de Iaq.
Uns segons després, la visió se li féu nítida i clara. Era a una sala que, malgat ser poc iluminada, s'entreveia llarga però estreta, tenia tres parets blanques i sense cap mena de decoració i, a la quarta, un inmens mirall feia l'habitació semblés més gran del que era. La llum fins fa poc insoportable que li apuntava la cara es notava tènue i inofensiva. I la figura que havia entrat dins de la sala era només un home normal, de complexió una mica grassa, i baixet. S'havia tret la màscara, i fins i tot se li veia cara de bona persona.
-Bon dia. -tots confiem que et trobaràs bé d'aqui unes poques hores, però has de saber que has estat en observació durant cinc mesos i tretze dies.
-Cinc mesos? -en aquell moment Iaq ja podia sentir-hi, i notar les implicacions del que li estaven dient, i fins i tot parlar. En notar la seva veu sorgir de la gola, es tocà altre cop el coll, notant únicament un tros de gasa amb esparadrap enganxada, i una lleu coïssor que se'n desprenia de pressionar amb el dit. Qui sou? On sóc? No recordo res...
-És perfectament normal, -començà l'home- que als pacients els costi recuperar la memòria sobre qui són i què estaven fent abans d'entrar al centre -s'ajupí lleugerament al peu del seu llit i estirà el braç, traient una placa metàl·lica d'escriptura tàctil. Tragué un llapis i comença a apuntar coses mentre parlava -Aqui posa que el teu nom nou és... Aegir. Un gegant de mar, diu.
-Aegir? Però què coi s'empatolla vostè, eh... doctor? Diguim què hi faig jo aquí i com sortir-ne, he d'anar cap a casa. - Iaq s'aixecava de la camilla per marxar d'aquell lloc.
-Em sap greu, Aegir, però encara trigaràs a veure la teva casa. Aquest lloc pertany al govern. I tu, també.
-Miri, no sé per qui m'ha près però el meu nom és Iaq Sannerion. Tinc els meus drets i vostè no pot tancar-me com si fos un animal de fira. -S'aixecà de la camilla i l'home li intentà barrar el pas.
-No ho intenti, és inútil! -però d'una empenta Iaq l'apartà i quasi féu que caigués de cul al terra. Es dirigí cap a la porta i girà el pom; intentà empènyer, i estirar però res no podia fer moure la porta. Era tancat.
-Doni'm la clau, doctor. Tinc els meus drets, reclamo un advocat ara mateix!
-No hi ha advocats, tan lluny com estem de la ciutat, senyor. I no la hi tinc pas, la clau d'aquesta sala. -l'home semblava franc en les seves explicacions, la seva veu no transmetia cap tipus de burla en el que deia. Fins i tot el seu to era com monòton, com si hagués explicat allò moltes vegades.
Iaq es girà i encarà l'home de la bata blanca, qui encara estava sostenint encara la placa metàl·lica. Amb passos amples arribà enfurismat fins a ell, i l'empentà contra la paret.
-La clau. No tinc ganes de fer-li mal. -Les seves dents se li sortien d'entre els llavis mentre ho deia, i fins i tot escupí una mica de saliva mentre les deia, de tant endins que li sortien les paraules
-Li he dit, i puc repetir-ho, si ho vol -la calma d'aquell doctor semblava infinita, fins i tot quan Iaq li agafà al coll, en un intent de practicar-li asfixia, i les paraules li sortien entretallades. -No tinc la... cla...
Li plantà un cop de puny a sa panxa generosa sense preguntar res més. Aquest, de dolor, corvà el seu cos fins a mirar el terra, i es posà les mans a l'abdomen, mentre notava com unes mans li regiraven les butxaques. Al cap d'unes desenes de segons el seu agressor es donà per vençut.
-Per què se suposa que em volen, eh? Digui? Què volen de mi? -L'home encara s'estava recuperant del cop. -Tard o d'hora haurà de sortir, igual que jo. No poden tancar una persona gaire temps... necessito la meva val.. -corregí inmediatament les seves paraules- família.-Es girà cap l'inmens mirall. -M'estan mirant, oi? M'estan escoltant. Diguim-ho, qui són vostès? Juro que quan surti d'aqui...
-Intenti no jurar en va, Aegir -tossí lleugerament abans de continuar. -No sol ser bo jurar coses que després no es podran acomplir...
-Vagi-se'n a prendre pel sac! I vosaltres també, mal parits! -prengué la barra metàl·lica d'on penjava el sèrum i l'enclastà contra el vidre. Aquest s'esquarterà en tota la seva llargada, només del cop que havia donat, i la barra de metall es doblegà en forma de L. Se sorprengué de l'efecte que havia tingut el seu impuls, i quan es girà se n'adonà. La panxa d'aquell doctor, la que li havia enclastat el seu puny tancat, rajava un líquid vermell viscós. L'home es posà a quatre grapes i escupí per la boca més sang. Els ulls se li obriren com plats, i se n'adonà de la seva agressió. No entenia com havia pogut fer allò, i aleshores la porta s'obrí de bat a bat i quatre homes uniformats entraren a l'habitació. Duien armes automàtiques i l'envoltaren apuntant-lo a la cara. El gest instintiu d'alçar les mans no el va ajudar a alleujar la situació, i quan entre tres el tenien ja arraconat un quart sortí de la dreta amb un pal de color fosc a la mà, que impactant al cap li deturà consciència.