Unicorns i malignes (II)

Vaig obrir els ulls cansada i adolorida. La lluna brillava estranya aquella nit o, almenys, a mi m'ho semblava.
Vaig sentir unes passes que s'acostaven.
-Ja estàs desperta? - la veu d'en Jack va sonar massa freda.
Vaig mig aixecar-me, el cap em donava voltes. Que havia passat exactament? Havia estat un somni, tot allò?
-Jack... - encara recordava totes aquelles horribles imatges. - Jack?
Vaig aixecar el cap per mirar-lo, estava dret davant meu, esperant la resposta a una pregunta que no havia formulat.
-Quan pensaves dir-ho? - va preguntar finalment, enfurismat. - O pensaves amagar-ho per sempre?
Sentia la suor freda al clatell.
-Que ha passat? - vaig preguntar a poc a poc, amb por.
En Jack es va ajupir per poder-me mirar als ulls.
-No ho recordes?
Vaig tancar els ulls, recordava perfectament el què havia passat, però que era el què havien vist en Jack i la Michelle?
Vaig negar lentament amb el cap.
-No recordo res.
Ell em va mirar fixament als ulls.
-Sabem què ets, els unicorns han deixat veure la veritat.
Vaig empal·lidir considerablement i vaig apartar la cara.
-Tot això va passar fa molt temps. - vaig respirar profundament i vaig tornar a dirigir els ulls cap a ell. - Jo no vaig néixer tal i com m'heu vist. - vaig sospirar. - Abans era humana i, ara, en certa manera, segueixo tenint una part humana.
-Karue, què et va passar?
-Vaig complir el meu desig de la pitjor manera possible. - vaig deixar anar un altre sospir, no volia parlar d'això, no amb ell.
-Explica't.
-Si us plau, Jack, no em facis explicar-te això.
Va apartar la mirada i va passar-se la mà pels cabells.
-Diguis el què diguis, facis el què facis, jo seguiré aquí, d'acord?
-Què vols dir?
-Si no m'ho vols explicar perquè tens por que et rebutgi...
-No és això! - vaig cridar aixecant-me de cop. - No té res a veure. - em vaig col·locar una mà sobre el cap, un dolor palpitant em travessava d'un banda a l'altra.
-Llavors...?
-No... no és bo, Jack.
-Però...
-Ja saps el més important, sóc un maligne, sóc un monstre, no mereixo viure.
-Però per què, Karue?
-Per què què?
-Perquè ets el què ets?
Vaig negar amb el cap, no semblava que es donés per vençut.
-Sempre vaig ser una maga mediocre, amb prou feines podia aprovar els exàmens, per no parlar de com era el món real! - vaig empassar saliva. - Volia, què dic, necessitava ser millor, ser la millor.
Ell m'escoltava callat, podia sentir perfectament que estava assimilant cadascuna de les paraules que sorgien de la meva boca.
-No podia, no tenia prou, com dir-ho? Poder màgic. El meu cos no contenia prou fortalesa per arribar més lluny. - vaig empassar saliva per segona vegada. - La màgia negra va ser la meva salvació. Quan vaig descobrir el primer llibre obscur, déu meu! No et pots imaginar com em vaig sentir, era magnífic! I el millor de tot és que el meu cos podia arribar més lluny, cada vegada més lluny! I llavors vaig trobar la manera de convertir-me en alguna cosa més que una pobra aprenenta de màgia.
-Els malignes...
Vaig negar amb el cap.
-No, no eren ells, almenys no en un principi. Era un simple encanteri de fortalesa màgica, em vaig convertir en la aprenenta de maga més poderosa de la història. A partir de llavors vaig agafar molt renom, després...
Vaig callar.
-Després...?
-Massa poder, el meu cos no ho podia resistir, ni tan sols amb l'encanteri, però com podia deixar marxar a un poder que necessitava?
-I llavors sí, els malignes.
-Exacte.
Ell va tancar els ulls i va passar-se la mà per la cara, cansat.
-I et vas convertir en el què ets ara.
-Sí.
-Per què vols destruir-los?
-No vull que existeixin, jo millor que ningú conec les seves expectatives.
-Però tu també seràs destruïda...
-No importa, res de tot això importa. - vaig mirar-lo directament, em sentia increïblement tranquil·la. - He perdut massa temps de la meva vida preocupada per un poder que no em mereixo i, per ser sincera, crec que aquest final seria el millor per mi, he de redimir els meus errors.
Em va abraçar, de cop estava entre els seus braços i sentia la seva dolça escalfor.
-Quan pensaves dir-m'ho?
-Esperava no haver de fer-ho, al cap i a la fi moriria... No hi havia cap raó per ferir-te.
-I el què sentiria quan desapareguessis?
-Ho superaries, n'estic segura.
-T'estimo.
-No pots estimar-me, sóc un monstre.
-Tu també m'estimes.
Vaig empassar saliva.
-Sí, però això no importa.
-Importa si decideixes que importa. - ell es va separar de mi i em va agafar per les espatlles. - Escolta'm, Karue, hi ha d'haver una manera, estic segur que hi ha d'haver una manera.
Vaig alçar la mà dreta i li vaig acariciar la galta amb tendresa.
-Jack, t'estimo, i per això mateix ha de ser així, no puc lluitar contra un destí que ha estat escrit des de sempre i que, a més a més, jo he acceptat.
-Però...
-És l'hora.