Una sèrie de consells.

En aquells moments record les paraules de la mare '' plora reina meva, plora, si així et sents millor, fes-ho'' , i després de dir-ho m'abraçava fortament sobre el seu pit. I és que quan em deia això tenia uns vuit o nou anys, i ho feia per diferentes raons que ja ni recordo especialment.

Ara tot canvia, no, no vull plorar, bé, no és només això el que vull. Ai, quina merda! Ni jo sé el que vull fer en aquests moments. La mare, quan em vaig fer més gran m'enssenyà que era millor no plorar davant dels que t'havien fet plorar abans, o davant dels que la confiança no era de un cent per cent, i que si ho aconsseguia em faria més forta emocionalment, i els altres em pendrien més seriament.

Estic a la biblioteca de l'universitat, ja no puc més. M'agradaria sortir corrent i anar cap a casa, pero no ho faig no ho faré. Pens que podré aguantar aquesta agonia un poquet més.

També recordo que la mare, un dia que ens vam enfadar molt perquè jo no la volia escoltar, em va dir '' quan menys hi pensis, cualsevol dia d'aquests recordaràs algún dels meus consells, i jo no estiré allà per ajudar-te''. I jo, com de costum no li vaig donar més voltes. Penso en tot, sí, estic estressada, sí, moltísim, massa i tot.

Em surt una llàgrima, ja està, no puc fer res més. Ja en són dues, fins i tot tres, fins que ja perdo la conta. Als cinc minuts em sento millor. Ja he plorat, i... uuff, em sento nova, millorada. Vaig a cridar a la mare i a donar-li les gràcies, el primer consell va se el millor de tots. No, millor corregeixo, ella és la millor de totes. Gràcies mare, t'estimo mooooooolt!