Una història sobre la por

Vaig sentir uns copets a l'esquena. Girar el cap i no havia ningú. Bé això el que jo creia, perque els copets a l'esquena continuaven.

Mig tranquil i mig no tranquil escoltar una veu profunda.

- Hola. Sóc la Por.
- La Por... tu ets la por ?
- Sí.
- No et veig.
- La Por no és veu.
- I per què no et deixes veure ?
- No puc contestarte.
- És la teva estratègia ?
- No puc contestarte.
- Per què existeixes ?
- Per fer POR.
- I per què fas por ?
- No puc contestarte.
- Prou ! És la tercera vegada que em dius que no pots. Et demano una resposta.
- Sóc un mitjà.
- Un mitjà ? Jo crec que ets un bloqueig.
- Un bloqueig que ofereix la possibilitat d'un desbloqueig.
- Llavors ho hai d'entendre com un factor estimulant ?
- Sí.
- És fort això !
- La naturalesa humana reacciona i s'enriqueix davant i vivint situacions punyents.
- O sigui, si tinc por m'ha tocat la loteria !
- Això ho dius tu.

Ja no vaig sentir la seva veu ni els copets a l'esquena. Ja no hi era.

Del seu diàleg m'envolta una sensació plena de dubtes (el dubte és una por disfressada ?) i somric d'un pensament que se m'encés de cop i volta:
< La Por és un caramel embolicat amb paper fosc >