Una experiència.

Un relat de: Cinta

Les hores no caminen. Un neguit immens recorre tots els racons del teu cos i els emplena. Res no et distreu. Res no et tranquilitza. Res no et calma. Càncer. T'ho van confirmar ahir a la tarda. Despertes les vailetes, convençuda que no les podràs veure créixer. La força amb què les estimes és l'única cosa que et permet controlar les llàgrimes, i parlar i, fins tot, somriure. Els escalfes la llet i, com cada dia, els dius adéu des de la porta de casa. - "Seny, tingueu seny i aneu amb compte"- els repeteixes com qualsevol altre matí.

I t'asseus davant l'ordinador. La feina t'espera i cal mirar endavant. I ara, més que mai, no vols deixar res a mitges. Però les lletres es barregen i ballen i totes acaben formant la mateixa paraula: Càncer. A vegades, juganeres, en formen una altra: Mort.
I les teves mans, com tantes vegades en els darrers dies, s'acosten fins al teu pit i tot despedint-se'n topen, com tantes vegades en els darrers dies, amb el fatídic petit bony que semblava que no seria res.

I, per primera vegada, et trobes cara a cara devant la mort, però t'atreveixes a alçar el cap i la mires als ulls i li perds la por. I saps que tens moltes coses per fer, que pots i que les vols fer.

I comences a prendre't una pastilla cada tres hores per millorar la diarrea que et provocarà la pomada que et donen per la dermatitis que resulta de les injeccions que et posen per evitar l'alergia que, de ben segur, et provocará la medicació.
I et prens un suc de taronja per escapar-te del restrenyiment i, quan et passa l'acidesa d'estómac que et comporta, et menges una fulla d'api per no sentir la insuportable pudor d'aigua embotellada que surt de la cuina. Et cau un manyoc de cabells a l'amanida, i la nafra de la boca no et permet mastegar la síndria, i et cau la cullera de les mans, i és massa gros el tovalló, i pesen le olives, i et suen les orelles encara que tinguis fred, i, tot i que em fa vergonya dir-ho, en el moment més inoportú, se t'escapen, fins i tot, els pets.

Però, poc a poc, comences a veure com et creix el cabell, i se't comença a obrir la gana i baixes les escales amb certa força i, amb una mica de por, t'asseus deu minutets al sol. I veus, sorpresa i il·lusionada, com el cos amb el que et bellugues comença a assemblar-se al teu. I mires el mar i, sentint el vent a la cara, no pots evitar somriure quan te n'adones que, més aviat del que pensava ningú, estàs tornant a ser tu.

I demà despertaràs les teves criatures, els escalfaràs la llet i, sense cap esforç, els podràs somriure i els diràs adéu des de la porta de casa. - "Seny, tingueu seny i aneu amb compte"- els repetiràs com qualsevol altre matí.

...I, encara que, com tothom, saps que arribarà el dia en què no hi seràs, també com tothom, has deixat de plantejar-te quan.

Comentaris

  • buf ![Ofensiu]
    brideshead | 04-02-2005

    Noia, felicitats per aquesta "experiència" que has sigut capaç d'escriure arran de la teva maleïda experiència amb el càncer. És trist, enternidor, però alhora molt esperançador. Primer espliques la davallada dels primer dies, dels primers tractaments, les seves conseqüències. Però alces de nou el vol i veus com poc a poc tot torna a ser com abans... o quasi. Un relat molt ben equilibrat, podries haver-te angoixat només amb les coses dolentes però hi has sabut trobar el punt just d'esperança en el futur. I tens raó, al cap i a la fi, és millor no preocupar-se pel "quan".
    És un relat enriquidor, sobretot per qui si sent identificat, més o menys de prop. Enhorabona Cinta per haver pogut escriure això.
    Que tot vagi molt bé!
    Una abraçada!

  • Endavant, Cinta!![Ofensiu]
    Lavínia | 04-02-2005

    No deixa de ser un cant a l'esperança per qui sofreix o ha sofert (o veu/ha vist sofrir) aquesta malaltia.

    L'estil el trobo contingut i ja dic: pot ajudar a algú.

    Felicitats, de tot cor!!

  • Una experiència[Ofensiu]
    El_Critic | 03-02-2005

    M'ha semblat un bon relat, Cinta, dels que tens segurament és un dels més depurats a nivell d'estil. I la manera com es trenca el ritme inicial per passar a descriure, l'agonia de la quimioteràpia (cauen els cabells, el tovalló pesa...) i de la mateixa malaltia també m'ha semblat molt ben trobada. Potser caus massa en el tòpic: mare que veu els nens marxar sabent que no els tornarà a veure, les paraules que totes formen càncer... Però imagino que ha de ser recurrent pensar en això en aquesta situació. Per sort, t'has lliurat del sentimentalisme fàcil, encara que a l'inici i al final sembla que siguis a punt de caure-hi. Veig que t'has lliurat a provar coses noves dins la pròpia relatografia i com ja imaginàvem tots els que et llegim, te n'has sortit molt bé.

    PD: tenint en compte la polèmica de la meva aparició al fòrum antic em pensava si tornar-hi i em limitava a llegir-vos, el teu missatge m'ha convençut de nou.

  • Gorwilya | 02-02-2005 | Valoració: 9

    És un relat trist, però que al final dòna pas a un raig de llum d'esperança. Quan tot es podria donar per vençut la protagonista decideix gaudir de la vida...
    M'ha gardat molt, està molt ben redectat tot el què arriba a passar una persona amb càncer.

    Una abraçada!

    Gorwilya

    P.D. No tinguis por i envie'l perquè te'l publiquin... està molt bé!

  • Un crit d'esperança[Ofensiu]
    brumari | 02-02-2005 | Valoració: 9

    L'has de publicar, no només per la seva qualitat literària, sinó perquè la seva lectura pot ajudar a molta gent.

    Brumari

  • l'altra cara de la moneda[Ofensiu]
    març | 02-02-2005

    Tinc un relat que tracta el mateix tema. El meu, el tercera persona (Carta a un càncer). El teu, en primera. A ningú deixes indiferent.

    Publica, per què no?

    Una abraçada!

    Marta

  • Trist i esperançador a la vegada[Ofensiu]
    Josep Bonnín Segura | 02-02-2005 | Valoració: 10

    Hola cinta, me pens que és la primera vegada que et llegeix i m'has possa't la pell de gallina i has arribat a que m'espiretgesin els ulls. Jo vaig viure molt d'a prop una situació semblant amb ma mare. El texte i totes les sensacions i sentiments es van descrivint amb una riqueça inmensa de paraules encisadores, plenes de vida. Descrius la por, aquest sentiment que a vegades ho controla tot. I per acabar fas reviure l'esperança i la fé. Si em permet t'afegiré una frase que un dia vaig llegir i em va ajudar molt. "Un dia la por va tocar a la porta, la fe va obrir i no hi havia ningú". Aquesta fe amb que nosaltres som els amos i senyors de la nostra propia vida, de tots els sentiments que tenim, i que el present és aquí per viure'l i sols serem nosaltres mateixos els que li poguem donar el sentit que volguem.
    Per cert, en el forum demanes l'opinió, jo el publicaria sens dubtar-lo.
    Una aferrada pel coll
    Josep de Biniaraix

  • Real, trist però esperançador.[Ofensiu]
    Mariona | 30-01-2005 | Valoració: 10

    Diferent de tot el que has escrit fins ara.
    Crec que és molt bo per tots els que ens hi hem trobat. hem sentit el mateix o semblant. S'ha de tirar endavant com tu dius: "...I, encara que, com tothom, saps que arribarà el dia en què no hi seràs, també com tothom, has deixat de plantejar-te quan. "
    Gràcies! Mariona

Valoració mitja: 9.4

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Cinta

8 Relats

40 Comentaris

13995 Lectures

Valoració de l'autor: 9.23

Biografia: