Teatre a l'escola

Tot són nervis i corredisses a l'interior del teatre. Els que van disfressats d'indis deixen un riu de serrells i plomes a l'escala de l'escenari. Un dels africans plora en veure com un company li ha trencat la ràfia de la faldilla i embruta amb regalims negres, el vestit blanc d'una de les xineses. El hawaià, vestit amb un mallot sencer de color carn, té pipí trenta segons abans de començar l'obra i les ballarines de Can-can s'han desfet els pentinats i s'han estripat les mitges en barallar-se per un trosset de xocolata. Un dels àrabs ha perdut el camell i la mare daltònica d'un dels lames l'hi ha fet el vestit de color verd. Els cowboys riuen dels escocesos perquè porten faldilles, i els gondolers es distreuen desenganxant la banda del barret de palla. Un beduí, ros i de pell més que blanca, ha descobert la manera de fer la tombarella saltant des del decorat i un teòric nadiu d'Etiòpia, amb quinze kilos de més, vessa greix per sobre els calçotets de retalls de roba. Darrere l'escenari, els japonesos, descamisats, imiten Bruce Lee i fan plorar les holandeses que no poden córrer amb els esclops de fusta. Un mexicà , que ha perdut el barret, s'amaga un dels paquets de confeti sota el ponx i el més alt i gros dels brasilers, trenca la barretina d'un dels catalans. La senyoreta encarregada de la coreografia, histèrica i sense veu, intenta posar una mica d'ordre i truca des del mòbil a l'únic nen que ha de parlar i que, de moment, no és al teatre. L'encarregat de la música busca, com un boig, la cinta vella de cassette quan veu, desesperat ,que la que ha estat preparant fins a les tres de la matinada ha quedat aixafada sota un dels focus i el de la il·luminació, que fa tres quarts d'hora que es baralla amb una tira de bombetes, que sembla que s'hagin posat d'acord per no funcionar al mateix temps, renega en veu alta quan se n'adona que algú li ha birlat el lladre que permetia endollar alhora tot el que calia.
A fora, una multitud impacient de mares, tietes i padrines, amb somriures falsos, es fan lloc a cops de peu i de colze per poder seure en un bon lloc, així que obrin el teatre. L'àvia de la filla única de la seva única filla , amb el nas esclafat contra el vidre de la porta , el pom clavat a les genives i els dits del peu morats dels cops que es dóna cada cop que els de darrere provoquen allaus per avançar un centímetre, prepara trenta jaquetes per ocupar tota la primera fila per les parentes i veïnes. L'espavilat de sempre, pretén entrar una mica abans per la porta dels lavabos i el més malcarat dels pares, que ja ho havia intentat l'any passat, li llença la bateria del vídeo a la tassa del wàter.
Quant per fi, s'obren les portes, un ramat desbocat de familiars de criatures, atropella tres alumnes que pretenien vendre números per al viatge de final de curs i en una clara demostració d'agressivitat, falta de respecte i egoisme, tothom corre i s'esbatussa per seure en una bona cadira. Els fanàtics del vídeo i la fotografia, agafen un lloc per poder-se aixecar sense molestar, però acaben a primera fila malgrat els cops de bossa que els donen, per torns, les parentes dels nens que actuen. Tothom pretén que tothom segui i calli en el moment en què li toca al nen de casa, però tots riuen, ploren, xisclen o s'aixequen a aplaudir o a saludar quan el seu ja ha acabat l'actuació. Els que han nascut per trobar pegues a tot, amb la seva habitual expressió d'ensumar merda, criticaran vestits, decorats, nens, senyoretes i música i els responsables juren, com cada any, que aquest serà, definitivament, l'últim.
Alguns recullen la criatura, feliciten als mestres per la seva paciència i, amb un petó i una abraçada consolen al petit de tres anys que s'ha equivocat set vegades i se l'emporten, contents i orgullosos, cap a casa.