Rafting

Les tres primeres hores de la nostra baixada familiar en rafting, les hem invertit en comprimir tot el nostre cos i envasar-nos al buit dins d'un vestit de submarinista estrenat l'any 26. Rebentats de riure en veure'ns els uns als altres a la sortida dels vestidors, ens hem desplaçat, com hem pogut, caminant a l'estil d'en Pingu, amb els braços rígids, els ulls plens de llàgrimes, les mandíbules encallades i els abdominals adolorits.
En arribar a la Zódiac, hem acabat de retocar la nostra imatge amb un salvavides taronja i un casc vermell (la meva germana se n'ha col·locat un de blanc que,la veritat, l'afavoria molt, però se l'ha hagut de canviar davant la mirada assassina del monitor que li oferia un xampinyó roig com els nostres i li aclaria que el bo era propietat privada)
AL cap d'una estona, després de vint minuts d'explicacions, perillosament armats amb els rems, asseguts en una embarcació de plàstic que ens socarrava les cuixes i, sota un sol de justícia que ens perforava els cascos, els cranis i les idees, hem assajat, amb la barca a terra ferma, la manera menys dolenta de remar tots vuit alhora sense ferir ningú, malgrat el ball de bastons que practicàvem amb els maleïts estris de remar, per molt que el nostre instructor intentés que ens moguéssim tots alhora.
Poc després, hem avançat, amb certes dificultats, carretejant el titànic i comprovant , amb els peus coberts per un miserable mitjonet de goma, que cada una de les pedres que cobrien el terra que ens separava de l'aigua, es clavaven a les plantes, als talons o a qualsevol dels dits d'una manera indiscriminada. Així, doncs, amb la barqueta dels pebrots, que pesava com un mort, oscil·lant de dreta a esquerra o de dalt a baix, en funció de qui dels vuit que la traginàvem, trepitjava la pedra més punxeguda, ens hem apropat al nostre lloc de destí.
Un cop la nau era a l'aigua, amb les mans garrotades i els peus i els braços adolorits, hem ofert un magnífic espectacle de les diferents modalitats d'embarcament que coneixem. Si un ha pujat deixant un peu a la corda lateral, l'altra no ha alçat prou la cama i ha petonejat el terra, un tercer ha preferit rodolar, cremant-se melic i "pexolobo", per la zona inflada fins quedar estès al cul humit i dur del nostre futur mitjà de transport i el més petit de la colla, creient que la gràcia era fer pila grossa, s'ha llençat al damunt de tots i s'ha menjat un rem, dues cremalleres, un genoll, un colze i tres espatlles.
Aleshores, seguint pas a pas les instruccions d'un monitor afònic despentinat i amb els ulls que una estona abans semblaven serens, un xic fora de les òrbites i, en una demostració d'habilitats motrius, coordinació i estratègia, hem aconseguit seure quatre a cada banda i tenir un i només un rem per a cadascú en menys de cinquanta minuts i, satisfets, hem mirat al nostre director d'orquestra que, en una exhibició d'autocontrol, ha deixat d'estirar-se els cabells, de menjar herbes de les vores i de cantar insistentment i repetida la lletra de "La Yenka" i ens ha dit, tan amablement com ha pogut, que el nostre temps de baixada s'havia acabat i que abans que passessin desgràcies més grosses, ens remulléssim la cara , per poder dir que havíem tocat el riu, i que, per favor, no l'ajudéssim a tornar la barca al seu lloc de partida.
Suats, exhaurits, deshidratats, però contents amb l'experiència, hem decidit per unanimitat, continuar en una altra ocasió el que, amb tan bon peu, hem iniciat en aquesta fantàstica i emocionant dia