Una altra Venus del Mirall, si us plau!

aixx les teclees...

petons.

i de records que poden fer mal, depenent com hagi anat la vida i les circumstàncies.
Les solituds ens aboquen a rememorar passats plaents que foren ben nostres, i a redescobrir aquell que varem ser en un plac molt amagat del nostre nou ésser.

petons, bellíssim poema.

gypsy

he estat molt temps sense ordinador, ho sento molt!

M'agrada molt el teu poema!

"la teva pell
alabastrepàl.lid..."

que delicat, que bonic! Amb quina suavitat expreses l'abandó i la melangia que deixa el temps passat grabat en nosaltre.

Una abraçada Lavínia i perdona la taradança!

l'oblidem
però existeix

La Venus s'alça d'entre les noves aigües i es mira al mirall del present, veient el reflexe d'un passat...

M'ha agradat molt la reflexió!

Petons (em va encantar conèixer-te)

angie

i molt, molt frescos. Sigui quin sigui el tema, per exemple, el pas del temps i tot allò que comporta, moltes vegades traduït en fatiga, en cansament... I contra aquesta sensació negativa, l'última estrofa, que aconsella -sàviament, molt sàviament- prendre per aliat allò que se'ns havia girat en contra: el temps passat.

Poema preciós, molt reflexiu i serè.

Ja em diràs què tal va anar el lliurament del dissabte!

Una forta abraçada!!!!!

Vicenç

és experimentada, un reflexe madur d'aquella adolescent somiadora.
Em recorda un poema meu que encara no he escrit:
"Cauen del sostre de l'escenari, una a una, totes les peces de roba amb les que es vesteix una dona... Surt una noia completament nua, reculls totes peces de roba, mira al públic i diu: si fos Venus me'n ben fotaria de tots els déus...
Se´n va pel lateral. S'apaguen els llums.
Un bon poema molt ben dibuixat.
Una abraçada.

"jugava" pintant amb el què donaven (i donen) de joc els miralls. Trobo perfecta aquesta forma sempre poètica que tens per expressar sentiments.
En aquest poema hi ha una enyorança del passat? Un vuit...? Una reivindicació...?

M'ha fet pensar en un estudi de Michel Foucault que fa de les Menines, una altra obra del mateix Velázquez, que hi entren en joc -doncs- i molt directament el miralls. Diu més o menys això: "potser hi hagi, en aquest quadre, (el de les Menines) una representació de la "representació clàssica" i la definició de l'espai que obre. En efecte, intenta representar tots els seus elements, amb les seves imatges, les mirades, els rostres que fa visibles, els gestos que la fan néixer. Però allà, en aquesta dispersió que aquella recull i desplega en conjunt, es senyala imperiosament, arreu, un vuit essencial: la desaparició necessària del què la fonamenta -d'aquell a qui s'assembla i d'aquell a qui els ulls no és sinó semblança. Aquest subjecte mateix -que és ell mateix- ha estat suprimit- (el rei) I lliure al final d'aquesta relació que l'encadenava, la representació pot donar-se com a pura representació."

Salutacions!

Mon

amb Llibre, semblen paraules senzilles (no ho són), desfilant laberints de sentiments.
Quan acabes de llegir poemes com aquest teu, es manté per uns segons la sensació d'exactitud, de no faltar-hi ni sobrar-hi cap detall i de que cada paraula ha estat emprada adientment i d'una estricta selecció n'ha sortit l'escollida. Tot est[a al moment i al lloc adequat...
D'ona goig llegir poemes com el teu.

I 'es que poca gent sap fer que allo tant dif'icil sembli tant facil!

És increïble... o per a mi és increïble... legir la senzillesa dels teus versos i alhora copsar-ne la complexitat dels temes que hi tractes.

Com sempre, et mantens fidel al teu corpus temàtic, i em trobo de nou davant un bell poema que ens parla del pas del temps.

Lavínia: ja saps que jo de poesia no en sé, però els teus poemes (i només parlo per instint) tenen una força aclaparadora, de la qual, crec que de vegades no n'ets prou conscient.

Fes-te un favor: confia en la teva pròpia paraula i prova de compartir-la, sense pors. Els altres ens enriquirem gràcies a tu.

Una abraçada,

LLIBRE

Amb el pas del temps,
alabastre i cor de vidre brunyit,
potser és la certesa necessària per reclamar -ben alt- la Venus del Mirall.

Una abraçada Lavínia.

Jofre.

Hola Lavínia,
Aquesta altra Venus ha fet possible que pogués llegir-te i alhora sentir les paraules que confegeixen cada vers i cada sentiment.
Senzillement, quan hom llegeix un poema i se'n adona que un no sé què li ha copsat, és tot un senyal de que la poetessa ha escrit al compàs dels batecs del cor, i això se sent.

brindo pels teus versos de color ocre que omplen l'oceà del nostre estimat món de relats,

Roda03