Cercador


Llista categories

Un sol record (Sonet)

Un relat de: Gerard Germain Gonzàlez

Si hagués pogut servar, com a penyora,
un sol record de tu i de mi ben clar,
un sol record de goig en llum d'aurora
que cap foscor no pogués penetrar,

cercant recer m'hi refugiaria,
enllà de la nostàlgia i de l'enyor;
no per cap foll desig ni bogeria,
sinó per fer tangible un vell amor:

un sol record on adreçar el dolor,
un dolç comiat de tu sense tristor,
un breu eixir del sol enmig la nit:

poder saber-te lluny i a prop alhora,
poder servar un record com a penyora,
poder adscriure al teu cos el meu delit.

Comentaris

Afegir comentari
  • sonet[Ofensiu]
    donablanca | 04-04-2005 | Valoració: 10

    uhmm!!
    fantastic!
    un sonet ortodoxe clàssic.
    amb les estroges corresponents.



    pensament en veu alta:es que ningú més coneix l'exactitud de la métrica

  • Mmm,[Ofensiu]
    OhCapità | 04-04-2005

    realment estic sorprès perquè ja no s'estila escriure utilitzant formes clàssiques, mmm, tot i que estrictament els cuartets haurien de ser amb rima ABBA i ambdós iguals, mmm, he de felicitar-vos de totes formes. Ho feu de manera elegant i amb molta cura, em trec el barret.

    (Espero comptar amb la teva presència a la trobada)
    ohcapitameucapita@hotmail.com

  • univers emocional[Ofensiu]
    girasol | 12-01-2005 | Valoració: 9

    (també sóc del 84, i visc a la Vila de Gràcia)...
    M'ha agradat moltíssim. Va més enllà de les paraules... aconsegueixes crear les sensacions abstractes que (alguns asseguren) les paraules no poden donar. Els mots sonen i respiren sols en aquest poema... has creat un petit univers emocional...

Valoració mitja: 9.67

l´Autor

Foto de perfil de Gerard Germain Gonzàlez

Gerard Germain Gonzàlez

26 Relats

105 Comentaris

46895 Lectures

Valoració de l'autor: 9.40

Afegir a preferits
Biografia:
Sóc del 84, visc a la Vila de Gràcia i estudio filologia clàssica. Entre altres coses, m'agrada escriure poesia, i somio en veure, algun dia, uns Països Catalans units, lliures i solidaris.


Potser et maten o potser
se'n riguen, potser et delaten;
tot això son banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res sino s'és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

(V. Andrés Estellés)
Veure perfil complet >

Últims relats de l'autor

Veure tots >