Un retall d'història....

Fer-se una casa, sempre ha estat una cosa molt atraient, interessant i bonica. L'altre dia casualment em va arribar a les mans un retall de diari en que vaig poder llegir les construccions de les primeres cases de Barcelona, cosa que em va agradar moltíssim i miro de plasmar-ho per tots vosaltres.
A mitjans del segle XVIII va iniciar-se una intensitat de poblament en el Raval, molts hortolans es veu que van aixecar casetes de lloguer a la part dels seus horts que donaven a les vies projectades.
Aquestes casetes eren més que pobres, miserables, fetes amb obra basta, no passaven gaire d'una vintena de pams d'amplada; solien fer-les de dos pisos d'alçada, amb dues o quatre portes per replà, segons l'amplada de la construcció. Constaven d'una saleta que feia de menjador i de dormitori, una cuineta al costat i una cambreta que servia de dormitori a l'altre costat. Rebien claror per una petita finestra o balconet que donava al carrer o a l'hort de darrera, doncs era regla establerta donar només al davant o al darrera. Estaven cobertes per taulada, l'escala era de fusta com la barana del balconet, la paret llisa i emblanquinada, les obertures petites, moltes vegades hi havia només una comuna per replà on havien d'acudir els veïns de dos o quatre pisos. Hi havia escaletes tan estretes i encaixonades que no hi havia barana, en aquests casos feia el seu comès una corda clavada a la paret.
Les cases senzilles, tenien dues portes per replà, una escaleta per pujar i una botigueta al costat que a vegades servia d'estada a l'hortolà propietari. Les dobles tenien quatre portes per replà, amb dues botiguetes i l'escala al mig, tot plegat era d'una mesquinesa agudíssima. Els pisets pagaven tres o quatre pessetes al mes. D'aquest tipus de cases mes o menys alterades i una mica modernitzades, sobretot amb terrat, que no en tenien quan foren construïdes, encara se'n poden veure algunes. Les més típiques fa ben pocs anys que van ser enderrocades. N'hi havia en aquest carrer prop de la plaça dels cavalls, i al carrer de les Carretes, tocant a Sant Pau. Encara conservaven balcons de fusta i escales del material. De cases amb comuna col.lectiva encara en trobaríem alguna.
Abans les cases grans i importants tenien llar de foc i les humils cuinaven amb fogons d'argila, obra de terrisser, eren portàtils. S'anomenaven fogons de copa perquè tenien una forma que retirava una mica a aquest objecte. Es posaven en un racó del departament destinat a cuina, no pas per la seva construcció, doncs era igual que la resta de la casa, sinó perquè era on es cuinava. Per encendre'l es treia al balcó per tal que l'aire afavorís l'operació.
El trencament del fogó era un contratemps greu per a l'economia miseriosa d'aquell temps i tothom el feia adobar a uns feiners ambulants qualificats d'adobafogons, els quals anaven proveïts d'un estri de fusta semblant a una baldufa molt grossa que ben mullat amb aigua feien giravoltar ràpidament damunt de la terrissa cuita per tal de fer-hi un foradet pel qual passaven un filferro que unia de manera adequada els bocins del fogó fins a tornar a deixar-lo més o menys reconstruït. Recordem prou bé aquella cantarella infantil que diu: "Adobar fogons tot el dia pels racons".