Un pretendent per l'àvia.

La van separar de la seva mare als sis anys i va ser criada per un oncle capellà, rector arxiprest d'una església d'un poble de la Segarra. Va rebre educació en un convent de monges dominiques a Tremp, després el senyor oncle. que era un casamenter i un pesseter, li va arreglar el casament amb l'avi, que era un hereu molt important, fill únic i molt mal criat. Va malversar tota la seva fortuna a la taula de joc, provocant a la fi la separació entre ells dos. La vida no la va tractar gens bé. Va anar a parar a casa nostra per gaudir de la nostre companyia.
L'àvia i jo ens vàrem estimar molt, ara em dono compte que jo era el consol de les seves penes i els seus maldecaps.
La mare treballava i no podia estar per mi, i jo pràcticament estava amb ella tot l'any.
A sota de casa hi havia un establiment de queviures, que abans en dèiem "colmado", que el regentaven tres dependents. L'amo era un senyor solter que tenia una cadena d'establiments, i portava els negocis molt bé. Era molt educat i fill d'un poble de la província de Lleida; sempre anava molt ben vestit, amb trajo i armilla, on li llua una cadena d'or en forma de "chataleny" amb rellotge a joc. Era una mica baixet, però tenia una mirada molt viva que li donava molta expressió, sobretot de simpatia.
L'àvia sempre hi anava a comprar, i es veu que el senyor Joan se'n va enamorar i no parava de dir:
-Escolti'm Pilar, perquè no ens casem, vosté i jo?.
I l'avia es veu que contestava:
-No, gràcies Joan, miri, jo no estic per això.
-Pensi-ho bé, que jo sóc solter i no tinc cap compromis, i no li faltaria de res. Miri, deixi-m'ho dir, jo sóc un home ric i tot ho compartiria amb mi. Va, dona, digui'm que sí.
Tan atrapada es va trobar l'avia que un dia, estant a taula, tota sufocada, ens ho va dir. La mare va exclamar:
-Què diu, mama? El Sr.Joan es voldria casar amb vostè?
-Sí nena, mira. Jo ja no hi puc anar a comprar. Mira, no en vull parlar.
I tota sufocada a la cuina es va anar a refugiar.
Al cap d'uns dies el Sr. Joan ens va fer una visita. Va vindre a demanar la mà de l'àvia. Li va dir a la mare:
-Escolti'm, Maria, li parlo molt seriosament. Jo estic sol, m'he fet gran, disfruto d'una posició econòmica excel·lent i, miri, ja l'hi diré, m'agradaria molt poder-me casar amb la seva mare. Tots vostès m'agraden, són la familia que jo hagués volgut tenir. Tot el que és meu seria al final per vostès, i li parlo molt seriosament. No tindrien cap queixa de mi. Miri de convèncer la seva mare. Jo, cregui'm que li estaria molt agraït.
La mare li va dir tot això a l'àvia.
-Però mare, si s'hi vol casar no tingui vergonya, que nosaltres res li retreurem. Ah, i estimeu de cor.
Però l'àvia, no sé per què, potser perquè li hagués fet una certa vergonya davant dels fills, o perquè verdaderament ja havia pasat massa, no es va veure amb cor de tornar-se a posar en un compromís.
Una vegada que hagués pogut ser feliç de veritat, no es va veure amb cor d'acceptar-ho. I així és que el Sr. Joan es va tornar a quedar sol i sense compromís. La Pilar no el va acceptar.


Dia del Pilar (2005)

Maria Pilar Valeria