Un peu enrere (I)

Pels voltants dels anys 60 (del segle passat), quan la repressió franquista havia afluixat un xic, en Bernat, pubill perquè el seu germà petit només visqué tres hores (en aquell temps no era costum tenir els fills a la clínica, sinó damunt la taula del menjador), vivia a l'Eixample de Ciutat amb sa mare, son pare havia emigrat a Sudamèrica per veure si podria fer quatre duros ja que en aquestes conrades no veien dos reals.

La barriada, de carrers sense enquitranar, farcits de pedres i buines dels cavalls dels carreters que feien de bastaixos, de pols que entrava dins les cases baixes de gent humil i treballadora de sol a sol. Les illes quadriculades i els quatre cantons dels entreforcs ben definits. Cap arbre als carrers més minsos d'amplada, però les voreres dels més amples a l'estiu es vestien de verd per donar l'ombra reparadora. Al terra del més transitat hi havia un enteranyinat de travesses i vies per al tramvia, els sotracs del qual eren dels pocs renous que se sentien. Els fils de l'electricitat penjats de troncs sense arrels, per branques uns aïlladors blancs de ceràmica. Als caps de cantó una bombeta, sense pantalla i agafada a un tros de ferro un poc entorcillat, que més que claror feia plorera.

En Bernat, dins aquest devessell, nedava com peix dins l'aigua content amb els seus bombatxos, que la mare sempre tenia nets i planxats. A més a més de vegades sentia ganes de xerrar un poc amb el pare per ser feliç del tot. Els veïnats el coneixien prou bé i ell les coneixia a tots pel seu nom i fins i tot pel malnom si en tenien. De ca seva fins a cinc o sis carrers amunt o avall dels quatre costats eren els seus dominis.

Encara que en Bernat fos pubill no estava mai tot sol: dos germans la casa dels quals es tocava a la d'ell pels corrals (així no era necessari sortir al carrer per passar d'una a l'altra, bastava botar la paret de devers dos metres), en Miquel i en Joan. Bé, també tenien una germana, na Maria (massa vella: tenia setze anys). En Miquel era el major i feia de capità, i també un poc l'abús als petits, però l'estimaven amb desmesura. En Joan i en Bernat eren de la mateixa edat. Així, en Bernat va tenir dos germans sempre per estimar i ser estimat.