Un petó robat

Havien anat de viatge. Hi eren tots: els companys i els amics de la classe des de ja feia anys. Estaven tots molt ben avinguts i s'ho passaven de conya. De dia anaven a visitar aquell país, nou per ells, i de nit, a les habitacions, parlaven i parlaven, fins a altes hores de la nit. Es barrejaven els uns amb els altres, quasi ningú acabava dormint al seu llit.

En una d'aquestes "reunions", tots els amics que s'havien reunit a l'habitació de la Júlia i les seves amigues, es van quedar adormits sobre dels llits. Tots excepte ell. I, no deixava de mirar-la. Adormida al seu costat, respirant amb pas acompassat, amb delicadesa. Era fabulosa. Els cabells li tapaven una mica la cara i, ell els hi va enretirar tot acariciant-los. Ell la mirava com mai havia mirat a ningú: amb dolcesa i amor. Sobretot amor, no li ho havia dit, però l'estimava. En aquell moment es va deixar portar pels seus sentiments, i poc a poc es va anar acostant aquell rostre adormit. I, suaument va fer-li un petó molt càlid als llavis. Ella es va bellugar una mica i va obrir els ulls lentament, i, el va trobar a ell, somrient-li amb delicadesa. Es va pensar que era un somni. Havia fet el què creia que havia fet?
- Ets preciosa -va xiuxiuejar-li a prop de l'orella.
Ells va retornar-li el somriure, feliç. Es va incorporar i, després de comprovar que tothom dormia, va besar-lo. Va ser un petó llarg, humit i ple de sentiments i sensacions. Després es van abraçar fortament i ella va xiuxiuejar-li a l'orella:
- T'estimo.
Es van quedar adormits, així, abraçats i somrient.