Un parell de sabates...

Parlar de sabates és parlar de sabaters, i parlar de sabaters és parlar ja des de fa molt temps, d'un bon ofici. El sabater, sempre ha estat un home molt ben considerat, doncs en un calçat, hi ha molta més feina de la que sembla, i s'hi necessita molta mes traça de la que sembla. Cosa molt ben reconeguda pel poble i pels demés gremis. Hem passat èpoques en les que s'ha valorat molt més el calçat, èpoques de misèria en que un simple parell de sabates era senyal de família bé, un luxe. Doncs molta gent menestral, usàvem l'espardenya, i guardàvem les preciades sabates al calaix, reservades per algun diumenge especial. Durant aquestes èpoques hi han hagut diverses maneres de fer-se amb un bon parell de sabates, la més típica podia ser al mercat del Bellcaire, denominat per els barcelonins, com "els encants". Allí es podien comprar diverses coses: roba, matalassos, plats i olles, llits... i la muntanya de sabates per anar triant, massa curiós no era... Arribaves al mercat, escollies la sabata, te la provaves, amb una mica de sort eres el primer del matí que suava les sabates... i si veies que t'estaven bé, cap a casa corrent perquè no te les prenguessin, i contents, contents, i tant que sí! Si, en canvi, no te les veies prou bé, les deixaves a lloc amb la marca del teu peu, i de tots els anteriors clients.
Aquesta era la manera més típica de portar-te cap a casa un parell de sabates, de segona mà es clar..
Anaven passant els anys, i les sabates cada cop eren més necessàries per bellugar-se enmig de la societat. Poc a poc, s'anaven obrint botigues a Barcelona, on podies comprar calçat nou, un pèl rústic, però ja no tenies que assaborir l'anterior portador. Entre les botigues, es trobava en Sagarra, fabricant de sabates, que va obrir a Barcelona tres o quatre comerços. Allí et dedicaves a comprar un tipus de calçat molt fort, un calçat més aviat per la canalla, per la seva duresa. I per la gent gran eren unes més fines, però amb el punt Sagarra de duresa. El germà del meu pare, l'oncle Joan, recordo que va anar a comprar-se unes sabates a can Sagarra, hem de dir que aleshores ja era una cosa bastant més assequible. En aquell moment vivíem a la casa gran, la casa Pairal. Tinc la imatge gravada de quan l'oncle va arribar amb les seves sabates noves, molt enfadat, perquè la veïna, que no li passava res per alt, l'havia estat preguntant per aquestes sabates, sempre preguntava coses. La veritat, a la meva família, mai vam tenir sort amb els veïns, i al veure'l amb les sabates li va dir:
-Senyor Joan, on ha comprat aquestes sabates tan maques?
I l'oncle Joan li va dir:
-A can Sagarra a can Sagarra...
-I... es pot saber quan li ha costat?
-Si senyora... molt barates! 50 pessetes...
-Carai! No ho trobo gaire barat
A l'oncle Joan, en aquest moment se li va encendre la bombeta, ara veurà aquesta!
-Miri, jo li explico la manera de conseguir-les més barates...
-AH si! Digui, digui...
-Quan ja les tingui embolicades, a l'hora de pagar, vostè ha de dir: " es que venim de part del capità Navarro" i li costaran molt més barates, quasi no pagarà res, tirades de preu!
-Ostres que bé! Me n'hi vaig corrents!
Dit i fet, la senyora Conxita, el seu home Manel, el seu fill Jaumet, la seva germana Mariona i el germà petit Ramonet, tots al cotxe cap a can Sagarra. No els vam veure ni sortir. Jo no sé el que allà passaria però m'imagino la situació: tota la família amb dos parells de sabates cada un, amb les seves sabates ben embolicades, esperant el seu torn, i la mare de la família plantant-li a la dependenta un: "perdoni, es que venim de part del capità Navarro" jajajajaja! No em puc imaginar la cara que se li plantaria quan la dependenta li deixés les coses clares, però només de pensar-ho em moro i em recargolo de riure... jajajaja! Ja els hi estava bé, quina gent més xafardera, intromesa i pocavergonya. Espero que els hi hagi agradat i s'ho hagin passat per lo menys, tot lo bé que m'ho he passat jo, recordant-la.