Un matí fosc de tardor

El vent humit desprès d'una nit fosca de tardor ens envolta. A la parada de l'autobús resten poques ànimes, que amb cares cansades esperen el seu autobús. Encara es fosc i el sol sembla no comprometre's a sortir, la lluna, cansada, brilla tènue, envoltada de negres núvols. Sota la llum artificial t'hi trobes tu, apartada. Mentrestant jo estic ajagut en un obscur racó, obstinat i agreujat. En els teus ulls llegeixo el malestar: també et sents agreujada i distant. La banalitat i estupidesa em fa mirar al terra, eludint la teva presència. Els minuts passen i hem creuat escasses paraules sense cap tipus de interès... em corrompo per dintre, estelles àcides em destrossen i un patiment insuportable m'envaeix. Reflexiono i arribo a la conclusió que és igual el motiu del nostre distanciament. Els minuts han passat i la nostra destinació és propera. Durant el recorregut les llàgrimes han intentat assaltar els meus ulls, semblaven irrefrenables però no han arribat a brollar, el silenci ha regnat i els nostres ulls s'han creuat escassos cops.
Dempeus a l'autobús t'agafes a mi desprès d'unes sotragades, milers d'agulles desperten el meu ventre. Amb timidesa t'apropo i els nostres cossos entren en una lleugera i suau abraçada, un càlid foc s'encén dintre meu, la respiració se m'atura unes fraccions de segons mentrestant que el meu cor, es desboca, i ens enllacem agafant-nos de la cintura, tendrament però ferma. Ens mirem als ulls, sobren paraules, t'enfonses al meu coll i jo tanco els ulls, per anar a un món on nomes hi som nosaltres i el temps perd importància, per poder dir-te que t'estimo extremament com aquell matí fosc de tardor.