Et trobo en falta

Avui ,25 de novembre, no es un dia feliç, durant el fastuós sopar amb gent que gairebé no conec la meva mirada ha restat absent, perduda en un mar inert on desitjava trobar-te i rere unes hores de ensimismament he marxat a una habitació en la que miro el sostre i m'és estrany .
No tinc son i observo el sotre blanc que sense llum es un espai infinit en que la vista resta d'importància. Em trobo sol i per això t'escric.
No puc aconseguir treure'm la teva imatge de la ment, tampoc ho vull. Tinc moltes ganes d'estar amb tu, doncs donaria tot el que tinc i mes perquè aquesta meravellosa imatge es plasmes davant meu i així poder recorre amb les puntes dels dits la teva pell de terciopel, delectar-me amb cada moviment i cada pausa que fessis i amb aquells ulls que em miren amb franquesa, sinceritat i comprensió i que son la cosa més meravellosa que mai he pogut i podré veure en aquest món que gràcies a tu encara te sentit. Però sobretot ansio els teus llavis, calents i humits que em desperten la passió i em porten al oblit envoltant-me d'una sensació de extasiant tranquil·litat i felicitat que fan foragitar els meus sentiments fins a racons que queden atrapats fins que aquell meravellós he inexplicable desenfre sensitiu queda erosionat per la impuresa mundana de tot allò que no es aquell moment. T'enyoro, lluny de tu decaic i em panseixo però encara mes quan miro cap al futur immediat que es tant cruel com per denegar-me la teva visió i presencia que tant ferventment necessito.
Per això a la estranya i solitària habitació en la que he sigut confinat tanco els llum per perdrem al infinit mentrestant a la llum de la meva ment t'acarono les galtes i imagino que em mires, em somrius i jo et dic que t'estimo amb paraules mudes.