Sol

El mes desolador de tots els sentiments que t'engueix en cada instant que mes fa odiar-te i odiar als demés, et corromp per dintre i fa que res tingui sentit, solitud.
Te n'adones que estàs sol en aquest mon i que res val la pena, doncs no et res per tu sol, t'enegreix poc a poc per dintre i mes quan els essers estimats no t'ajuden i no pots fer res mes que pensar, i t'entren ganes de trencar i de cremar incloent-te tu mateix doncs res et lliga amb la resta del món. Tens ganes de cridar, de plorar i maleir desesperat doncs saps que ningú acudirà a salvar-te i això t'enfonsa. Doncs la solitud no es estar lluny de la societat, la solitud es aquell sentiment que et sobresalta quan te n'adones que creus que a ningú l'importes o mes ven dit quan ten adones que no els importes tant a la persona que tu mai deixaries sola, i et desesperes i decideixes que vols oblidar a tothom doncs creus que no els necessites però saps que no es així. Frustrat no vols mes que desaparèixer mentrestant una banyera d'aigua calenta i una navalla d'afaitar ronden el teu cap, però una veu minsa i indecisa et diu que no pensis bajanades.
Un fred crònic t'envaeix mentrestant nerviosament et rasques el cap i entre tremols i un cigarret precari entre els dits trenques i ratlles aquestes línies sabent que no has fet res, però que el que veritat t'importa es que la resta de gent no han fet res per tu.